Tractat de porronologia - Cultura i Paisatge

Tractat de porronologia

És ben comú que no ens ocupem gaire o gens de la naturalesa dels estris usuals; els fem servir amb indiferència i ens en desprenem amb la mateixa indiferència, quan deixen de ser-nos útils. Allò usual té un sinònim, que és ordinari, i el mot ordinari fins i tot ha arribat a donar una bifurcació de significat pejoratiu: diem que és ordinari allò que no val gran cosa i que pot resultar fins i tot de mal gust. Doncs, ho tenim ben mal entès: les coses usuals ho són precisament perquè les necessitem amb molta freqüència per a tirar endavant la nostra vida, són les imprescindibles, les que ens defineixen i ens produeixen, o ens ajuden a produir-nos tal com som. No vivim pas del valuós, i molt menys de l’extraordinari, que només serveixen per a sondrollar-nos, per a desvetllar-nos de l’ensopiment i la resignació amb què deixem passar, en general, la pel·lícula de la nostra existència.

Per això resulta tan oportú que, de tant en tant, surti algú que ens faci observar la intensa necessitat de les coses i els fets que ens envolten diàriament. I ara ha estat en Josep Maria Rovira i Valls qui ha volgut fer-nos adonar dels caires d’interès del nostre humil company de taula de tota la vida: el porró. En Rovira és un home de recursos imprevisibles, un cul inquiet, allò que ara alguns en diuen un dinamitzador cultural i que, en aquest cas, vol dir exactament un home capaç, en qualsevol moment, de treure’s del copalta el conill més impensable i més interessant.

Sobre el porró, ja se n’havia parlat alguna vegada, amb propòsits més aviat folklòrics o etnogràfics. Però allò que ens serveix avui en Rovira, en aquest llibre, és un estudi de cap a peus, amb el rigor d’esgotar-ne les fonts d’investigació i de no deixar-se res al tinter, amb la voluntat de donar aire i homenatge a aquest company de taula senzill i imprescindible.
I dic imprescindible a consciència que faig una mica tard; el porró, com a atuell quotidià va perdent presència a les taules públiques i fins i tot a les privades. Hi va perdent presència perquè es va imposant arreu una cultura que confon el benestar amb l’oci i fins i tot amb el tedi, i el porró demana a l’usuari destresa, gràcia i decisió. En justa realitat, fer servir el porró ens planteja un envit artístic i, en el fons, una prova per a manifestar-nos com a bons catalans, en el sentit més alegre i corrent del concepte.

Els excessos en la beguda solen donar-nos uns resultats de naufragi personal i de ridícul, però el porró ens permet de gaudir del plaer de beure vi d’una manera ortodoxa i gairebé científica, i a més a més en una mesura poc excessiva. No ens cal fer tota aquella comèdia litúrgica dels tastavins actuals: allò de, remenar lleugerament el contingut de la copa, inspeccionar-lo a contrallum, prendre’n un glopet, passejar-lo per la boca i aspirar un alè d’aire per a notar-ne, al màxim, les aromes i les rerearomes que el líquid bàquic ens pugui oferir. Amb el porró, tot això va de soi: el vi hi jau, decantat, en el buc transparent, raja pel galet i ens rega cada part de la boca, mentre hem d’anar respirant per a empassar-nos-en el rajolí. El canònic és agafar-lo pel coll del broc, però també hi ha qui prefereix empunyar-lo pel calet, o fer-ho d’una manera mixta, repartint els dits d’una mà sola entre el broc i el galet. Voleu un estri més pràctic? Doncs, avui hi ha molta gent que hi renuncia, perquè es taca, perquè no en sap, és a dir perquè li fa mandra d’adquirir i practicar una destresa senzilla i quotidiana.Nascut en el si de les

nostres tradicions, el porró s’ha anat fent també un lloc a l’àmbit lingüístic i hi ha donat proverbis com “aixecar el colze”, que s’aplica a aquells que tenen una tirada excessiva a les begudes pertorbadores, o “beure a galet”, que tant pot voler dir ser enganyat com ser enganyadís. Alguns, des de fora, es pensen que als catalans se’ns pot fer beure a galet fàcilment, en aquest sentit; però anem aprenent a desmentir-ho. “Fotre-les pel broc gros” és una altra expressió proverbial ben comuna, que significa tirar al dret, sense miraments ni mesura. El qui té la barra de fer-ho així compta amb que els altres “beguin a galet”; sovint s’equivoca. Però no em puc ni em vull estendre en totes aquestes consideracions, perquè això és la matèria d’aquest llibre que teniu a les mans i que us ha de permetre un coneixement exhaustiu de tots els aspectes imaginables sobre el porró. És un estudi que ben justament podria intitular-se “tractat de porronologia”.