Aquests dies, les emocions i el dol per la pèrdua del nostre amic i company Josep Maria Sans Travé, ens han motivat a publicar, de nou, un dels articles dedicat a la seva estimada Casa del Tallat.

El Josep Maria tenia devoció pel Tallat perquè era fill de Solivella i se’l considerava com a propi. Com a historiador, però, va vetllar pel seu estudi, difusió i coneixement d’aquest important priorat de Poblet, i ens el va encomanar a tots els seus amics i deixebles. 

Ja el 1986 va publicar la Història del Tallat (Editorial Virgili & Pagès, Lleida 1986). Posteriorment, a l’Aplec de Treballs que edita el Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, núm. 32, de l’any 2014 va publicar el treball El traspàs per part del senyor de Solivella de l’administració del Tallat al monestir de Poblet: Primer inventari del complex (23 de maig de 1509). 

Al número 12 de la revista Cultura i Paisatge, de l’any 2019, ha publicat l’article us brindem avui: La Casa del Tallat, un santuari afavorit per Ferran II el Catòlic.

Gaudiu-ne, tot recordant Josep Maria Sans i Travé.

Moltes gràcies.

Cultura i Paisatge, juny de 2026

La Casa del Tallat, un santuari afavorit per Ferran II el Catòlic.

Josep Maria Sans Travé
Exdirector de l’Arxiu Nacional de Catalunya i Acadèmic

La Casa del Tallat representa probablement un dels edificis, tot i les seves dimensions reduïdes, més bells arquitectònicament de la comarca de l’Urgell. Bastit al darrer quart del segle XV per refer i substituir una esglesiola aixecada pels feligresos de Rocallaura  l’any 1354, promocionat pel senyor de Solivella Ramon Berenguer de Llorac, qui  obtingué el suport de la monarquia catalana -que hi destinava cada any una quantitat important de diners-, esdevingué una de les joies més destacables d’aquesta part de la Catalunya Nova.

El monestir de Poblet, que n’assumí la gestió a partir de 1509, aconseguí plasmar la seva presència en el territori i al llarg dels 313 anys que l’administrà, constituint-hi un priorat, el mantingué i l’embellí amb les obres dels millors artistes de cada època.

La supressió dels ordes religiosos durant el Trienni Liberal (1820-1823), que implicà la dispersió de la comunitat pobletana, i sobretot els decrets de desamortització de Mendizàbal de 1835, representaren un cop de mort per al santuari que, venuda la Casa, amb la hisenda adjunta, el 1822 pel govern espanyol en subhasta pública, anà a parar a mans de particulars, els quals, desconeixedors del valor patrimonial del complex, a començament del segle XX vengueren els seus elements escultòrics a persones alienes  del territori, però bons coneixedors del seu valor artístic, els quals els confiaren als seus arquitectes, sobretot Lluís Domènech i Muntaner  i  Miquel Utrillo, perquè els utilitzessin en els edificis que havien de construir, el primer a la casa forta de Santa Florentina, a Canet de Mar, i el segon al Palau Maricel que estava bastint a Sitges per ordres del nord-americà Charles Deering.

L’extracció d’aquests elements de l’edifici  original deixà la Casa del Tallat en la seva major part desballestada, òrfena dels seus elements escultòrics més rellevants, amb les llindes  i brancals de les finestres desapareguts, amb la seva bellíssima galeria gòtica eliminada, l’arc de triomf de l’entrada al pati interior, que portava els senyals dels Reis Catòlics, esborrat, i la nova església bastida a començament del segle XIX sense teulada i absolutament ensulsiada.

Tot això provocà que moltes parets -la major part de les quals fetes amb pedres picades i escairades-,sense els suports estructurals necessaris, es desplomessin i anessin a augmentar l’enorme munt de pedres que ocupava arreu l’espai del complex. La Casa del Tallat no havia arribat a esdevenir ni una resta romàntica, ben al contrari, al llarg de poc més de mig segle passà a ser un enorme pedregar on hi feien niu les alimanyes i hi creixien els arbusts, els esbarzers i els arbres propis del lloc. El seu pati interior, desfigurat pel gran forat que representava la seva cisterna bastida al seu bell mig, no permetia observar ni fer-se una mínima idea del que havia estat, mancat a més, per l’elegant galeria gòtica que li fou sostreta.

El 1975, sota l’aixopluc dels “Amics del Tallat”, mossèn Francesc Benet inicià el desbrossament i la consolidació del que restava de l’edifici, tasca que ha dut a terme al llarg de 38 anys,  pràcticament fins a la seva mort l’any 2013. Avui, el vell complex residencial i devocional del Tallat, de propietat de l’arquebisbat de Tarragona, ofereix una visió absolutament diferent d’ara fa quaranta-quatre anys, quan es varen començar els treballs de revalorització del lloc, capaç d’oferir les dues funcions principals: espai de devoció dels fidels de les comarques veïnes i atalaia des d’on es pot contemplar els indrets que s’estenen als seus peus, des de la Mediterrània als Pirineus.

Els precedents: un lloc de vigilància andalusí i de defensa de la frontera occidental del comtat de Barcelona

El Tallat, abans d’esdevenir un priorat de Poblet, tingué altres i diverses utilitzacions, algunes de les quals, concretament les primeres, tot i que la seva situació ens les suggereixen, no les tenim documentades arqueològicament.

L’article complet consta de 14 pàgines amb moltes fotografies.
El podeu continuar llegint entrant en aquest enllaç.