Sant Jordi: culte i iconografia
Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
Per celebrar Sant Jordi, us oferim en obert un article inèdit i extraordinari de la Dra. Francesca Español, que ens proposa un recorregut sobre la icinografia de Sant Jordi, el culte i la devoció que se li va retre a Catalunya, Mallorca, València, territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Aquest article està publicat a la revista Cultura i Paisatge número 15. Gaudiu-ne.
Sant Jordi: culte i iconografia
S’esqueia la festivitat de sant Jordi d’un any llunyà d’època gòtica i sant Vicent Ferrer (1350-+1419), per a celebrar el sant cavaller oriental (la llegenda situa el seu origen a la Capadòcia, al segle IV), va glossar en un sermó en llengua vernacla els episodis més remarcables de la seva vida i passió.
Mercès a la seva prèdica, els que l’escoltaven van tenir accés als fets meravellosos que havien acomboiat la peripècia vital del màrtir. Els fets evocats pel predicador descobreixen les lectures prèvies que l’havien ensinistrat en aquesta matèria, entre les quals la Llegenda daurada, l’afamada col·lecció de vides de sants redactada originàriament en llatí pel dominic genovès Jacopo da Varazze (1228-/30-1298), que també va circular traduïda al català per als territoris d’aquesta parla.
Aquesta font inspirà els que sermonejaven i també il·lustrà els creadors d’imatges. El públic medieval era, en la seva major part, illetrat, i va accedir a la informació que tenia a veure amb les qüestions que interessaven el credo cristià per mitjà de la transmissió oral i dels relats visuals desplegats a les parets i als retaules que vestien les esglésies. En un exercici de complicitat amb aquest reculat període, ens servirem de la paraula i de la imatge com a fils conductors del recorregut que ara iniciem sobre el culte i la devoció que es va retre a sant Jordi als territoris de l’antiga Corona d’Aragó.
Segons l’han transmès els hagiògrafs, la història de sant Jordi comprèn dues etapes:
- La primera té com a epicentre el seu triomf sobre el drac, i l’alliberament de la princesa que se’n deriva.
- La segona s’inicia amb el judici que abocarà l’heroi a una sèrie de turments terribles i culminarà amb la seva mort.
Al seu sermó, Vicent Ferrer presenta una panoràmica completa d’aquesta successió de fets.
En canvi, als retaules gòtics que el tenen per titular, els condicionants determinats per l’espai al qual s’havia destinat el moble, o el fet de ser compartit amb una altra advocació, van afavorir que s’hi plasmessin versions sintètiques de la llegenda, molt especialment de les escenes martirials que comprenia.
Així, entre el retaule conservat a l’església dels franciscans de Vilafranca del Penedès (que inclou quatre episodis, més la imatge del sant cavaller, dempeus, a la taula central) i el retaule conegut com del Centenar de la ploma, per la ploma que adornava el bacinet dels cent membres de la milícia urbana valenciana que el va patrocinar (ara al Victoria and Albert Museum de Londres), hi ha una diferència abismal. Aquí la vida i el martiri es desplega al llarg de divuit seqüències: setze distribuïdes pels carrers laterals i dues de major format, a la zona central.
El valencià és el cicle més ampli, amb diferència, de tots els que conservem d’època gòtica a la Corona d’Aragó. El retaule va presidir l’altar de l’església de Sant Jordi, una de les primeres atestades a la ciutat de València després de ser conquerida pel rei Jaume I als musulmans, segons ho confirma el Llibre del repartiment. D’ençà de la seva fundació (1365), el Centenar de la ploma hi va tenir la seva seu, i fou la impulsora vers el 1400-1404 del gran retaule que ara glossem.
(Podeu continuar la lectura obrint el PDF adjunt)
