El camí del poeta - Cultura i Paisatge

El camí del poeta

Havíem quedat de trobar-nos a mig matí, hora força imprecisa, sobretot si un no és poeta. Per als poetes, el dia es divideix en franges cromàtiques i, lluny d’identificar-les en termes matemàtics, ho fan amb feixos solars. Mig matí, per tant, pot ser qualsevol hora des de la sortida del sol fins que l’astre arriba al zenit. El poeta em volia mostrar el camí dels Retorts, una antiga via d’accés al poble.

Puigpelat és exactament el nom que resa: un poble situat dalt d’un turó i el turó, enmig d’una plana envoltada de ceps, principalment. Mira cap on vulguis: el paisatge es perd en l’horitzó. Aviat vaig descobrir l’objecte de la visita. El camí dels Retorts respon a la tortuositat del seu recorregut, que avança resseguint les corbes del turó de l’antiga muralla natural. El camí està refet gairebé del tot, sobretot de la banda del torrent dels Caus (no cal precisar el perquè del nom). La discussió amb el poeta mena a la precisió de la definició de marges, murs o parets de pedra, tal com en dèiem abans (ara en diuen de pedra seca per precisar que no ha estat posada amb cap morter que la subjecti). En una bona part, el recorregut (uns tres-cents metres) transcorre encaixonat entre el marge de la muralla, a ponent, i el del torrent, a llevant. A l’hivern és un excel·lent paravent.

El poeta m’explica que Puigpelat va pertànyer a l’orde de l’Hospital; per això l’escut de Puigpelat llueix una creu de Malta, vermella, símbol dels hospitalers. A Puigpelat hi havia un hostal de peregrins i, terme enllà, una ermita dedicada a la Mare de Déu de l’Hospitalet, la imatge de la qual, del segle XIII, es conserva al museu que hi ha a la catedral de Tarragona. Es tracta d’una Mare de Déu de la Llet, amb el pit enlaire alletant l’infant que sosté als seus braços.

Es conserven una bona part dels edificis que conformaven l’antiga muralla i el seu portal. La intervenció que s’hi ha fet ara dignifica l’espai i li confereix un interessant joc visual per a experts. El poeta coneix totes les muntanyes i les serres que s’hi veuen: Miramar, el Tossal Gros, el coll de Cabra, el Cogulló, el Puig Cabré, l’estret de la Riba, la Mussara i l’infinit; les descriu amb precisió. Entrem al poble i caminem pels seus carrers cercant allò que hi ha de diferent. M’ensenya algunes finestres amb reixes semicirculars fins a terra; n’hi ha en pocs pobles, en canvi, a Puigpelat n’he comptat més de mitja dotzena, algunes força curioses. Llindes amb dates cisellades sobre pedra, i una de molt interessant, sobre fusta. El poeta s’atura en una petita plaça, mira les cases que la conformen, i em recita un vers que m’emociona.

El poble fa un homenatge a Joan Plana i Llobet, el seu poeta, perquè era un home senzill, bo i agraït. Algú que hagi pensat a posar l’escultura de bronze d’un home assegut amb un llibre a la mà presidint l’entrada noble a la població mereix tot el meu respecte.

Espai del Pi de Puigpelat, portal de la vila (s. XV) i església de Santa Maria (S. XVIII)
Joan Plana i LLobet (1861-1933) poeta.