Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
A propòsit del celler d’Aiguamúrcia, i del post d’IG de @cansumoi
https://www.instagram.com/p/DbvWIgIiBwC/?igsh=MXdpbDF5dHV2ZGp6dA==
M’agrada, perquè rere Can Sumoi hi ha el Pepe Raventós -que conec i que fa un ús ben particular dels conceptes culturals de “món rural” i tot el que se’n deriva.
El Pepe parla -als seus cinquanta anys- des d’un imaginari matxembrat entre l’herència Raventós de Sant Sadurní i tot el llegat familiar que se’n deriva, i el seu ull global, format a Nova York des de la seva joventut. Viu a cavall de l’Atlàntic i malgrat la tensió neuràlgica des d’aquell remolí cultural de la costa est americana, conserva la passió per un paisatge remot i verge a la falda del Montmell.
La tradició acadèmica fa moltes dècades que ens va explicar que el paisatge és una construcció cultural [tesi del malaguanyat professor Alain Roger a Breu tractat sobre el paisatge, publicat el 1997 i el 2000 en català per La Campana], precisament, una invenció en definitiva. Per això, i a part de la capacitat, els recursos i, sobretot, el caràcter del Pepe, l’important d’aquest gest de Can Sumoi és la perspectiva: des de la distància (“del otro lado del charco” -perquè és una locució que vam aprendre i obtingué significació en el castellà dels telenotícies) és possible imaginar un “món rural” amb quatre grans traces les vinyes de la muntanya, els costums agrícoles dels besavis, les seves varietats (Sumoll), l’arreplegament de murs i marges de pedra seca enrunats, efectivament, i la recent adquisició del celler cooperatiu d’Aiguamúrcia (un dels que va dissenyar Cèsar Martinell fa una mica més de cent anys per vehicular la producció vitivinícola de la zona).
Recuperar és impossible i a saber si fins indesitjable. Les memòries del territori són un rizoma inabastable. Les capes de coneixement i el dipòsit emocional sepultats entre vestigis del passat són inesgotables; i tota empresa de “recuperació” serà sempre, sobretot, un joc eròtic de comprensió i connexió amb els nostres semblants i, per imaginar futurs. Heus aquí el sentit humà i humanístic de la història: conèixer per estimar; i projectar des de l’admiració.
Res serà recuperable perquè en el fons estaríem “petrificant” un passat que ens immobilitzaria. El repte és entendre des del respecte i l’admiració, per projectar i per projectar-nos.
El cas específic i singular de la peça de Martinell és especialment important en aquest sentit: l’obra (noucentista) d’aquest arquitecte de les “Catedrals del Vi” (Valls 1888 – Barcelona 1973) és tan important que és una oportunitat per explicar el (nostre) territori amb un interès global genuí, singular, irrepetible i persistent. El salt cultural que representa genera una ombra tan allargada en el passat com en el futur. És una síntesi entre el Cister de Poblet, Santes Creus i Vallbona i el mestratge de Gaudí, de qui fou amic i principal biògraf. Martinell fa una síntesi cultural del territori, construint edificis al seu servei. El d’Aiguamúrcia, com tots els projectes que emprengué en aquella dècada d’incipients demandes sociopolítiques -derivades de la IGM- té les seves peculiaritats especials. Sintetitza arquitectònicament un repte territorial que avui ha quedat superat (fa quaranta anys que aquest celler va deixar de recepcionar raïm, de fet); però cal aprofitar la bellesa que Martinell s’autoimposava en la projecció de les edificacions perquè tal com apuntava en les mateixes memòries de projecte, “el contacte amb la bellesa educa i ennobleix l’esperit”.
Martinell, arquitecte, graduat el 1915 i abduït per les teories de l’equilibri d’Antoni Gaudí, i historiador de l’art, aposta per una arquitectura política, al servei d’un projecte progressista i regeneracionista en què el celler havia de complir funcions de centralitat socioeconòmica, en una comunitat il·lusionada pel progrés i la cultura. Era una ambició que, acomboiada per la Mancomunitat de Catalunya, projectà escoles, biblioteques i museus. I el celler formava part d’aquesta trama d’equipaments d’un país viu i vigorós en projecte. En algun dels seus treballs afirma que la capacitat de convocatòria social del celler li donarà funcions homòlogues a les que l’església del poble havia tingut al llarg dels segles.
Per això, i conscients que aquest conjunt de circumstàncies són irrecuperables, és important que el testimoni de Martinell sigui profund i fecund, i que els seus edificis ens permetin explicar el caràcter d’un territori, molt més ric i complex que la imatge decorativa d’un dibuix (¿gaudinià?).
Brindem perquè aquesta memòria ens ajudi a tots a transcendir. Can Sumoi és una proposta que hi pot ajudar.
Oriol Pérez de Tudela
19 d’agost de 2026
