Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
El setembre de l’any 1989 es presentava oficialment La Ruta del Cister i l’aleshores Honorable Conseller de Comerç, Consum i Turisme, Lluís Alegre, considerava que constituïa un encert, entre d’altres: recuperar per al turisme tres joies del nostre tresor històric i cultural. Ens pot sorprendre l’ús del verb recuperar; no és que vulgui començar amb una crítica sinó que únicament pretenc compartir la meva perplexitat. Les paraules del conseller Alegre palesen allò que alguns hem descobert i que seguim sense acabar d’entendre: que les polítiques turístiques i culturals han viatjat per línies paral·leles tot i ser, per naturalesa, complementàries i tot cercant, ben sovint, la mateixa finalitat. Som molts els que imaginàvem que turisme i cultura anaven de bracet: cultura, que ha de gestionar la creativitat del passat esdevinguda patrimoni i la creativitat del present que hi esdevindrà amb els anys, necessita de les eines i dels mitjans de promoció que té el turisme; al mateix temps, el turisme, que ha de promoure i impulsar iniciatives que facin atractiu el nostre país a gent d’arreu del món, cal que compti amb els actius patrimonials de primer ordre de què disposem. I, pel que sembla, la imaginació poc tenia a veure amb algunes realitats.