Autoestima

Una de les maneres més interessants d’augmentar l’autoestima cap a la nostra terra és pujar al Tossal Gros de Miramar*. Aquest discret cim és una de les talaies que millor ens ajuda a entendre com s’ha anat configurant la vida en aquesta part de la Catalunya Nova. Pujar-hi i, sobretot, intentar identificar tot el que es veu des de dalt ens ajuda a magnificar la bellesa del que ens envolta.

A orient, el mar, i a ponent, el coll de Tarrés i la serra del Tallat obren el camí de les Garrigues i de l’Urgell. Quants masos s’hi endevinen, quantes terres ben conreades, quants pobles, quanta riquesa! Al coll de Cabra iniciem el camí del Cogulló, del Comaverd, els cingles del Gaià, Montclar, Queralt i, de vegades, Montserrat i els Pirineus. Cap al Penedès, per la línia dels castells, terra antiga cobejada per nobles i reis que des de la Catalunya Vella transitaven els camins rals, cap a Tarragona i cap a Lleida. Al costat mateix del Tossal, el coll de Prenafeta obre camí cap al terme de Montblanc, que se’ns presenta immens amb tota la Conca de Barberà a l’abast. Més masos, més termes, més bellesa. Les Muntanyes de Prades, l’Espluga, Poblet i el serpenteig de l’autopista que ens convida a anar ponent enllà. A l’altra banda, l’horitzó mediterrani ens projecta del Garraf a les terres de l’Ebre dibuixant un Camp de Tarragona sense límits, sense fronteres, sense res que ens faci entendre que canviem de terme municipal o de comarca. Des del Tossal Gros ho tenim tot a l’abast.

Estires el braç i amb la mà oberta pentines tot el que hem descrit. T’imagines tot el que hi passa, tot el que hi ha, tot el que reconeixes i tot el que encara et falta conèixer. Escrius en un quadern tot el que recordes, tot el que es veu des d’aquest privilegiat balcó i ho expliques a aquells que encara no ho distingeixen, i envies pàgines vent enllà: pobles, masos, monestirs, cellers, ermites, boscos, rius, molins, castells, més pobles…Una àliga vola alta. N’hi ha dues.

Des d’aquestes pàgines us volem encomanar la nostra estima per la cultura que ens agermana, però sobretot pel coneixement d’aquesta part del país sovint ignorada. Som uns privilegiats de viure on vivim i de poder gaudir del patrimoni excepcional que ens han llegat els que ja hi eren abans. I una bona manera de fer-ho és apropar i posar a l’abast de tothom la nostra cultura, però també creure-hi, invertir-hi i recuperar tot el que en forma part per portar-ho, un dia, al cim del Tossal Gros i escampar-ho al món.

Josep M. Rovira i Valls