De la matèria a l’eternitat.

El Museu de Valls ens ha tornat a sorprendre amb una nova exposició singular de molta qualitat, tant artística com didàctica.

El tercer pis ens dóna la benvinguda una acurada selecció d’obres dels segles XVI al XIX, espanyoles i catalanes. Al segon pis hi ha el gruix de l’exposició, on també hi ha un Jaume Mercadé per nosaltres inèdit, entre peces de Clavé, Olga Sacharoff, Durancamps, Manolo Hugué, Humbert, Ràfols Casamada, Francesc Gimeno, Francesc Todó, de Joaquim Torres Garcia, Juan Gris i de la reusenca Magda Folch. Val a dir que una exposició de natures mortes no sembla motivadora, quan t’ho expliquen; en canvi, l’acurada selecció de les obres que ha cedit Joan Artur Roura i Comas ha estat exquisidament disposada a les parets blaves del nostre museu. Agrada perquè és bona, sorprèn i fa molt de goig.

En honor a la veritat, hem de reconèixer que, en aquesta nova etapa, el Museu de Valls ens ha obsequiat amb un bon ventall d’exposicions, diguem-ne “foranies”, per no ferir cap susceptibilitat que, a banda de fer el delit dels incondicionals, la qual cosa agraïm sobre manera, ha situat el Museu de Valls a l’elit de l’oferta cultural periòdica –artística i museística– del nostre país. Si l’exposició de Manel Humbert va trencar el gel, la de natures mortes de la col·lecció de Joan Artur Roura i Comas ha reblat el clau.

Hem de confessar que el fet de visitar l’exposició acompanyat de Francesc Fontbona i de Joan Yeguas ajuda molt a instruir la vista i l’interès cap allí on assenyalen els entesos. Davant tanta saviesa no goses dir res perquè escoltar i aprendre no distregui el moment. A la visita s’hi va afegir el protagonista de la col·lecció, Joan Artur Roura i Comas que, lluny de donar lliçons de res i intentar presumir, ens va mostrar una imatge propera i íntima, prou espavilada per injectar-nos la seva passió per la bellesa i despertar la nostra sensibilitat. Ja us ho podeu imaginar: un luxe d’exposició que, si podeu, no us l’heu de perdre.

Ah! I també va venir bé de conèixer la Mia Alsina, una joveníssima historiadora de l’art que es coneix molt bé la col·lecció i el col·leccionista del qual ens diu que és el “col·leccionista més viatjat”, fent seves unes paraules del nostre estimat Daniel Giralt-Miracle. Caldrà seguir-la de prop, aquesta xiqueta.

Tinc a mans el llibre i catàleg de l’exposició que ens va regalar el Joan Yeguas. Els textos són d’ell, sobretot la part de la pintura barroca, i del doctor Francesc Fontbona, del qual, sí que s’ha de reconèixer perquè s’ho mereix, que és un dels homes que, al món de l’art, la toca més bé i diu menys bestieses.

El Jordi París, artífex d’aquesta transformació museística local i home respectat al món artístic i acadèmic del país, ens va confessar que el títol de l’exposició –De la matèria a l’eternitat– el va manllevar d’un dels dos articles que, el Joan Yeguas, publica al catàleg. Diu així:

“Què s’entén per natura morta? En un quadre s’hi pot representar part de la natura o el conjunt de coses que existeixen en aquest món, ja siguin animals, plantes o estris, i es qualifica de morta perquè aquests objectes romanen quiets o inanimats, i creen així una ficció intel·lectual on sembla que el temps s’hagi aturat. / … / Es tracta d’un fragment de vida capturat, una pausa metafòrica on els aliments no es podreixen i les flors no es panseixen, com si es quedessin atrapats en un bucle temporal per tota l’eternitat.”

Aquesta exposició romandrà al Museu de Valls fins la diada de la Santa Creu de maig d’enguany.

Josep M Rovira i Valls
febrer de 2026

Podeu ampliar la informació amb l’article que ha publicat el Joan Yeguas Gassó al seu blog:
https://joanyeguas.blogspot.com/2026/02/de-la-materia-leternitat.html