Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
Ara que ja fa més d’una dècada que el castell és al catàleg ordinari, i donada la rellevància que ha pres el dia 24 de juny de 2026, en un diàleg d’altíssima categoria que ha reconfirmat el paper de la plaça del Blat de Valls, unes notes tècniques i epistemològiques.
El Quatre de Nou és -definitivament- el castell que millor encaixa i reflecteix el tarannà vallenc, i especialment el de la Colla Vella que, sigui dit de passada, hi excel·leix i fa més de deu anys que el va consolidar com un actiu propi -en el sentit d’encarnar-ne l’essència.
El Quatre de Nou “net”, i més enllà de la ja superada referència mítica de la memorable i rememorada Santa Tecla (La Mercè) de 1881, és fonamentalment un castell de resistència. És el castell més llarg dels que es fan i es desfan, i aquest és el valor a integrar per part dels seus participants. De fet, aquesta era la barrera mental amb la qual ensopegàvem quan ens el plantejàvem a finals dels noranta: els segons tenien tants dubtes que (quasi) mai ens decidíem a afrontar-lo, i la conseqüència era un fracàs recurrent i abismal. Semblava impossible, i encara recordem un dia de Santa Úrsula amb el transistor a l’orella, esperant notícies de Girona…
El sostre de vidre era el temps, i quan ho van superar (Sant Fèlix 2015), els mateixos que mai l’havien visualitzat el van trobar fàcil, fins i tot. I de llavors ençà un camí de roses amb ben poques punxes, tot i que algunes han fet molt mal…
Superat (l’únic) entrebanc del castell anomenat “total”, aquesta visualització d’una eternitat que cada cop que es repeteix es fa més humana i transitable, els equips que s’hi van succeint encadenen la transmissió d’aquest missatge invisible, d’una resistència que és més mental que física, potser. En cada pis es viu d’una manera diferent, perquè els quints i els sisens (que en honor a la realitat s’haurien d’anomenar quintes i sisenes) fan aproximadament el mateix esforç que farien en un Quatre de Vuit. La diferència la marquen els quarts, més els terços, i sobretot els segons (on encara hi va l’Albert Cortès Solé, que els ha fet tots i que ja anava en els primers intents de 1999). Aquests tres primers pisos (descoberts) fan un sobreesforç, perquè cadascú en el seu lloc, assumeix un grau d’exigència extra quant a pes i temps de resistència. Espontàniament, i al llarg d’aquest recorregut en el qual la Colla Vella ha consolidat el control i el coneixement intuïtiu del castell, han après a resistir (el temps) i a romandre drets i mantenir la posició: és l’única exigència del castell de quatre que en el de nou pisos se sublima. L’èxit consisteix a mantenir una quietud que es fa llarga i pesada, i que ha esdevingut costum…
En un món que celebra la hiperactivitat, apareixen propostes que reinterpreten l’estoïcisme clàssic (Ryan Holiday és un exemple mediàtic): la quietud com a condició per a l’acció correcta. Aquestes versions contemporànies de la pau hel·lenística incorporen les savieses d’arreu. Els budistes, els taoistes, els grans artistes i els líders espirituals arriben a conclusions semblants: sense espai interior és impossible trobar el camí. L’argument és implícit: totes les grans tradicions espirituals convergeixen en la necessitat del silenci interior.
El quatre és diferent del tres o del dos, per referenciar la gamma bàsica que sovint es perd en un horitzó de combinatòries valuoses en l’àmbit competitiu, però desconnectades de la saviesa castellera, poc escrita, per altra part. Per això, potser, fa uns quants anys que la Colla Vella tendeix a culminar temporades en què la seva proposta són versions del castell de quatre. Hem après a resistir el tempo del castell de quatre i vivim en aquesta exhibició innocent, que sovint ens desconcerta, quan la manca de domini d’altres castells se’ns fa incomprensible!
Diríem que, a partir d’aquesta lectura de l’excel·lència manifesta del castell de quatre, podríem inferir una innocència pueril i fràgil alhora, que explicaria per què hi ha tan poques colles que accedeixin (i puntualment) a aquest cim, i que curiosament la que més s’hi acosta sigui la Colla Joves Xiquets de Valls [aprofito el cognom de la institució per emfatitzar aquest caràcter vallenc que si bé s’explica a través de la continuïtat de la Colla Vella, queda més i més ben explicat en tant que vinculat a la tradició dels Xiquets de Valls].
Valls és el bressol dels castells i la seva essència està injectada en el cor de la majoria de famílies de la ciutat -que és un poble gran. La continuïtat bicentenària dels castells i la vitalitat constant de les dues colles en competència n’han assegurat i n’asseguren un vigor emocional irrepetible arreu. Alhora, però, és difícil que Valls integri perspectives tècniques i anàlisis que permetrien superar aquest estat emocional, que és (potser) la base estructural dels seus castells i el seu sostre de vidre al mateix temps.
Quan fa trenta anys -sobretot de la mà d’uns Castellers de Vilafranca que reberen sang exògena, i d’uns Minyons i una Jove de Tarragona que feien propostes de modernització social- els castells van agafar un camí esportiu i mediàtic, els vallencs vàrem quedar fora de joc, relativament: la manera d’afrontar els castells va canviar, i els objectius van començar a ser més freds i analitzats que emocionals. Tot es va calcular molt més i millor. De fet, a Valls mai s’havia calculat res. I semblaria que l’excel·lència castellera hauria canviat de protagonistes. Tanmateix, i com que la pràctica de l’exercici és eminentment popular, les diferències estadístiques són sovint contestades amb èxits com el del Quatre de Nou.
El Quatre de Nou és una prova de la resistència acumulada per la llarguíssima història dels Xiquets de Valls, que es reivindica una vegada i una altra, com aquell poblat de la Gàl·lia irreductible a l’Imperi d’August, estoicament i savi.
Oriol Pérez de Tudela
26 de juny de 2026