Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
El 23 de setembre de 1613, el virrei de Catalunya, la seva família i les principals autoritats catalanes es van embarcar a Barcelona cap a Tarragona per trobar-se amb l’arquebisbe Joan de Montcada. Entre els integrants de la comitiva hi havia el rector Francesc Vicent Garcia, el qual va escriure dues celebrades composicions sobre l’esdeveniment. Anys més tard, un poeta anònim va ampliar el que hi deia el rector sobre el monestir de Santes Creus afegint-hi un centenar de versos, que fins ara han quedat inèdits.
Durant la travessia, un episodi de mala mar els va obligar a desembarcar a Salou, i des d’aquí es van dirigir a Tarragona. L’expedició va ser accidentada, doncs, però Garcia va convertir aquesta peripècia en una epopeia en clau còmica en què el déu Neptú desafia el virrei, marquès d’Almazán amb una gran tempesta, cosa que desencadena l’alarma i la desesperació dels navegants. La confusió dels il·lustres personatges i les seves reaccions són motiu de broma i constitueixen l’assumpte de la primera composició («Si no és que vols ser pastora»). En canvi, la continuació de la història («Ja, de la llengua de l’aigua») té un perfil molt diferent.
Si són diferents, deixant a part la mètrica i el to, ara més amanerat i en general més seriós, és perquè aquest segon poema no parteix del viatge, sinó de l’estada que els visitants van fer a Tarragona durant quasi un mes. Potser té un altre to, també, perquè anava dirigit a un públic diferent, més genèric. Garcia ja no devia acompanyar els hostes, perquè no dona detalls de les activitats del virrei i el seu seguici, fora dels esdeveniments del primer dia. Aquí, curiosament, el contingut de la composició se centra no pas en el que aquests van fer, sinó en el que no van fer. El poema diu que l’abat de Santes Creus es va desplaçar a Tarragona per convidar-los al monestir, però que, tot i que els hi esperaven, finalment no hi van acudir, i s’entreté a explicar tot el que es van perdre no anant-hi. Hi afegeix també el que haurien pogut veure a Poblet i Scala Dei. La llarga referència a Santes Creus (versos 141-200), monestir del qual descriu tombes i relíquies, palesa un coneixement directe del lloc. Fins i tot podríem pensar que va ser a Santes Creus on Garcia va compondre el poema, si interpretem literalment els versos 145-146, al·ludint a tot allò que «sa excel·lència [=el virrei] i les dames [=la dona i les tres filles] / perderen, en no venir». L’ús de venir, en efecte, només pot voler dir que Santes Creus és el lloc des d’on s’escriu. De Poblet i Scala Dei, en canvi, tan sols en fa un esment superficial, amb pinzellades d’humor.
Amb notable desplegament retòric, d’enginy i d’erudició, Garcia passa revista, al llarg de seixanta versos, dels sepulcres de Pere el gran, Jaume II, Blanca d’Anjou i Guillema de Montcada, i descriu el sagrari de les relíquies, amb les restes de sant Pere, els sants Innocents, la llengua de santa Maria Magdalena, una de les onze mil verges, la primera vèrtebra cervical de santa Bàrbara, uns cabells de la Mare de Déu, una espina de la corona de Jesús, una de les trenta monedes de Judes –que tot i «ser diner (cosa rara!) / sos cors hauria entristit»–, i la santa mà incorrupta amb posició de beneir. Eren tantes, les relíquies, que
no té sant la Iglésia a penes
que sa part no tinga allí,
des del major dels Apòstols
a l’Innocent més petit.
