Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
Què compra un enòfil de l’altra banda del globus quan escull un Priorat (per prendre un exemple pròxim de referència)? Una mineralitat única, diríem… que ens arriba de la mà d’algú com l’Álvaro Palacios, per dir el nom més conegut arreu i entre nosaltres. El seu compromís és inequívoc i, emulant els clàssics de la música, s’autodefineix com a intèrpret.
A saber si l’algoritme ens vigilava i ens escoltava. El cas és que un dia d’aquests se’ns aparegué un apunt d’Instagram en el qual el doctor Manuel Sans Segarra parlava sobre creativitat. I citava un autor de finals del XIX i principis del XX que havia entrevistat els grans compositors (Puccini, Händel, Mozart, Strauss, Beethoven…). Tots li deien el mateix: “jo soc l’obrer del TOTPODERÓS”. Sans Segarra parla del concepte de supraconsciència que els grans artistes utilitzarien com a font d’inspiració. El periodista americà era Arthur M. Abbel i el llibre és Música i inspiració… La introducció del llibre, editat per Fragmenta, és d’Oriol Pérez Treviño, un dels màxims especialistes en l’obra de Robert Gerhard.
La música és aquest fenomen de sintonia extraordinària entre l’humà i el transcendent. I, així mateix, fins i tot els més grans es defineixen com a mèdiums. La inspiració és un estat de l’ànima que permetria la connexió amb un món preexistent, i habilitaria per la composició. Heus aquí els conceptes clau: connexió, inspiració i composició. D’aquesta mirada platònica en participa tota una tradició: un món ordenat, matemàtic, perfecte, que ens arribaria traduït, de la mà d’aquests “obrers del món superior”…
El primer mentor de l’Álvaro Palacios, el René Barbier Ferrer, sempre ens ha dit que el seu viatge ha estat la recerca d’un lloc per aprofundir en el coneixement i fondre-s’hi, formar-ne part, arribar a arrelar-s’hi en un exercici de fusió feliç. Ell representa una artesania de la interpretació, el seu gest és més i més immediat, més automàtic: cada cop, ell i el Priorat són més semblants, fins a la fusió… La felicitat del René, el seu somriure tranquil, rau en aquesta fusió (oriental?), que té més d’espiritualitat que de llibertat -entesa la llibertat com una expressió del “jo”.
L’Álvaro vol ser l’intèrpret, i el René es vol fondre amb el terreny. Són els conceptes del vi i, especialment, el del terreny.
El vi és un producte del qual la matèria primera, el raïm, ens arriba condicionat per un substrat enorme i tapat que hem hagut d’aprendre a conèixer, a interpretar. És com si el vi fos, només, una oportunitat del territori per rebel·lar-se’ns i oferir-se’ns en forma matèrica, líquida i transformada.
Què és el terroir en aquest sentit? En el sector vitivinícola hi ha un consens sobre això, que ha elevat el vi a objecte de culte. El terroir (en català terrer) seria la suma del substrat morfològic, organicogeològic i climàtic; la concreció vegetal de la planta, que serà transmissora del sòl, i el pes cultural (humà) de les pràctiques enològiques que han consolidat una interpretació d’aquest sòl. Per això, el vi més culte i més preuat és el que associem a un origen, i a un origen cada cop més precís, fins a determinats paratges i porcions de terra concretíssimes. I per aquí, per la connexió amb el terreny, ens anem fent intèrprets, sí, com els músics, intèrprets terrenals, però aquí busquem una felicitat molt fina i humana.
Els enòfils del món busquen aquests vins de referència, perquè els fan els intèrprets més compromesos amb la partitura. I la partitura és el sòl. L’objectiu del vi és l’expressió del lloc, i en aquesta expressió l’individu tendeix a desaparèixer. El vi esdevé un producte matèric que ha necessitat intèrprets i artesans, més que creatius. I espera, pacient, la connexió amb el lector de geografies líquides que impacten els sentits i projecten paisatges.
Ho comentàvem amb l’Oriol Pérez Treviño: la música apel·la a la dimensió espiritual de l’humà; i, tanmateix, és la més humil. Aquesta mostra de la sublimació humana que commou urbi et orbi des de la nit dels temps (ja deia Nietzsche que la vida sense música seria insuportable) fa dir als seus fills predilectes que són obrers del Superior.
En tot cas fa gràcia pensar que la felicitat és la combinació de la connexió entre el cel i la terra, de la qual el vi és una de les millors expressions. Tots els que l’apreciem estimem aquesta capacitat de fer-nos memòria dels llocs, i ens regalen un catàleg de paisatges viscuts o imaginats. La Conca de Barberà, els Costers del Segre o les Terres del Gaià són espais geogràfics pròxims que contenen història (cistercenca, per exemple) que segueixen les petjades projectades per aquests intèrprets del Priorat.
Oriol Pérez de Tudela
