Enric Adserà Riba. Els primers dibuixos, els primers pinzells

Enric Adserà Riba
Els primers dibuixos, els primers pinzells

Josep M Rovira i Valls
Desembre de 2011- gener de 2012

Text redactat amb motiu de la presentació de Tres exposicions simultànies d’Enric Adserà Riba, el 15 de desembre de 2011, al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona:

Trajectòria (1961-2011), al Museu de Valls, del 16 de desembre de 2011 al 5 de febrer de 2012; Gravat Monumental i d’experimentació, al Tinglado 1 del Port de Tarragona, del 14 de gener al 4 de març de 2012; Somnis, deliris i espectres. Obra recent, al MAMT – Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona, del 15 de desembre de 2011 al 5 de febrer de 2012.

S’ha dit poques vegades i potser no s’havia escrit mai que un dels motius o condicionants inicials pels quals l’Enric Adserà es va dedicar de ben jovenet al dibuix va ser per la influència o admiració que en ell despertava el seu germà Ramon, que dibuixava amb força traça. Se sap, i és conegut, que els artistes de ca l’Adserà eren l’Enric, que vivia a Holanda, i el Joan, que s’estava a Cabra amb el seu germà Josep Maria i la seva mare Càndida. El pare havia mort feia pocs anys. El Ramon es va traslladar a Rubí, on va establir la seva família.

Algunes de les antigues cases dels pobles tenien una construcció entre la planta baixa i el primer pis, que no té nom. Se li pot dir un trebol o, si voleu, un entresol. A peu pla del carrer hi havia una gran entrada que permetia l’accés al carro i als animals. L’estable sovint se situava al fons. Unes escales menaven a un primer replà -l’entresol- on habitualment hi havia la cuina i un petit menjador de diari amb llar de foc. N’hi havia que tenien unes petites obertures al carrer -molt petites, no fos cas que s’escapés la calor del foc a terra o hi entrés la xafogor de l’estiu- i d’altres a l’interior de la mateixa casa. Una escala conduïa al pis noble on, habitualment, una gran sala donava pas a la resta d’habitacions de la casa. Aquesta sala, presidida habitualment per una imatge religiosa, hi acostumava a haver una gran taula amb moltes cadires, un moble gran amb trinxant i vitrines, alguna caixa de núvia i fins i tot una calaixera. Era el lloc on es feien els grans àpats familiars, sobretot per la Festa Major, que les cases s’omplien de parents de fora vila. La sala era també el lloc de vetlla quan hi havia algun mort a la família. La comuna, habitualment, s’ubicava a prop de l’estable. Les cases que s’ho podien permetre construïen un bany al primer pis. També als baixos hi havia el celler, aprofitant un racó resguardat de la casa. A les cases que es feien el vi hi havia un o dos cups encaironats, sota la mateixa entrada. Dalt de tot, hi havia les golfes, un veritable magatzem on es guardava una part de la collita. Les portes que donaven al carrer acostumaven a tenir un disseny ben peculiar. De les dues ales, l’una era fixa i s’apuntalava amb una barra o un semaler per darrere. L’altra ala, estava partida en dues, de manera que la part de baix permetia obrir i tancar la casa per evitar l’entrada o la sortida d’animals, i la part de dalt es deixava habitualment entreoberta per facilitar la ventilació de l’estança. Sigui per la fortor de l’estable o per l’ambient químic que desprenia el vi, calia mantenir l’entrada airejada. Només a l’hivern es procurava mantenir-ho tot tancat. I, finalment, la gatonera. No hi havia cap casa al poble que no tingués un forat situat a la part baixa de les portes per on entraven i sortien els gats i on, alguns hi acostumaven a amagar l’única clau de la casa. Les portes eren obertes tot el dia i tot l’any. Només al vespre, es tancava, amb pany i clau, quan tothom era a casa.

Ca l’Adserà era més o menys així quan hi va néixer l’Enric, l’1 d’octubre del 1939. Feia pocs mesos que havia acabat la guerra. L’escola amb el mestre i l’església amb el capellà tornaven a la normalitat, de la mateixa manera que el nou règim imposava nous poders municipals a l’Ajuntament. La casa pairal de ca l’Adserà està situada a la plaça de l’església de Cabra, fent xamfrà amb el carrer de la Pica, a la mateixa banda de l’Ajuntament. Només hi ha una casa entremig. Val la pena fer notar que la plaça de l’església de Cabra, de reduïdes dimensions, s’hi ubicava, a més del temple parroquial, l’abadia on vivia el capellà; l’escola dels pàrvuls, situada precisament als baixos de l’abadia; l’edifici de l’Ajuntament, que comprenia també l’escola. Els nens anaven al primer pis i les nenes al segon. Als baixos d’aquest edifici hi havia una entrada important on es guardava el carro de morts, un excel·lent carruatge de quatre rodes amb una decoració fúnebre espectacular, que de cap manera passava desapercebuda als més petits. La plaça de l’església era alhora el pati de l’escola i el batec del poble.

L’Enric, per tant, vivia a l’indret més privilegiat de la vila. Tot passava al seu entorn.

L’Enric va fer els seus primers dibuixos amb el carbó de la llar de foc. A l’habitació de la casa on es feia vida hi havia, a més, una pissarra on el seu pare feia els comptes. Hi dibuixava amb guix blanc i amb el carbó, negre, hi feia les ombres: l’obra era, evidentment, efímera. De paper no n’hi havia massa, calia aprofitar-ho tot. Fins i tot les parets de la cuina van ser objecte del seu neguit de dibuixar-ho tot. Les paperines de la botiga de queviures de Cal Teclot eren un recurs avinent per a dibuixar amb llapis. Qualsevol tros de paper que li queia a les mans era un bon recurs. Fins i tot l’embolcall d’una mona de Pasqua, que van dur els oncles, va ser una magnífica font de paper que l’Enric s’encarregava de segmentar evitant les taques del pastís, “potser avui no les evitaria i intentaria jugar amb elles”, ens va comentar un dia.

A l’escola, tenia molts més recursos. Hi havia carbons de dibuix, una mica més de paper, i molt més espai a la pissarra. Dibuixava fins i tot amb el plomí i amb la tinta que feien servir per escriure. L’Enric, aviat va ser un dels dibuixants oficials i no tardà gaire a fer retrats, sobretot de les nenes del poble. Diuen que hi havia cua per obtenir un dibuix de l’Enric.

Quan tenia sis o set anys, per Reis, el padrí Pepet -un germà de la seva mare que vivia a Sant Cugat- li va regalar una capsa d’aquarel·les, d’aquelles que s’obria com un plumier, on hi havia dibuixada una góndola. Va ser el seu primer contacte amb el color. Com que només hi havia un pinzell i calia cuidar-lo, va agafar plomes de gallina i al tronc central hi enganxà els seus propis cabells degudament retallats. El resultat no s’assemblava gens als pinzells de pèl de marta que acabaven en punxa. Els de l’Enric acabaven en forma de vano. Així i tot, els feia servir. Aquesta primera experiència amb les aquarel·les no va ser massa positiu. No eren de qualitat i, com diu l’Enric, “costava molt de treure-hi el color”. S’havia d’espavilar amb tota la gamma cromàtica del blan i negre. El contacte seriós amb el color havia d’esperar encara alguns anys.

En canvi, l’Enric aviat es va introduir en l’escultura. Anava al terrer de cal Boira -una antiga mina a cel obert d’on s’extreia l’argila per fer teules, maons i totxos per a la construcció d’una de les teuleries que hi havia a Cabra- a buscar fang per modelar. Un dia, mentre treballava a l’entrada de Ca l’Adserà, el va veure mossèn Joan -ja hem comentat que eren veïns- i li va fer un regal extraordinari: un joc d’eines de modelar que havien estat del seu germà, que era escultor, mort a la guerra. Era un feix d’eines fetes a mà amb fusta de boix que portaven les inicials de l’autor. Amb aquestes eines, l’Enric destacà encara més en el seu art escultòric, que mai va abandonar. Malauradament, anys més tard, a Llotja, les eines van desaparèixer.

Cap a Barcelona

L’Enric va encomanar la seva dèria pel dibuix a la seva família. Va tenir una gran sort. No passa sovint, i menys en indrets rurals, que un pare atengui les preferències artístiques d’un fill i li faciliti el camí per a dur-les a terme. Els de Cal Adserà tenien una amplitud de mires poc freqüent a l’època. Va ser a l’estiu del 1948 quan el seu pare li va fer el primer dels grans regals que havia de marcar la vida artística d’aquell jove artista: la coneixença de l’arquitecte Cèsar Martinell, que juntament amb l’escultor Josep Busquets van marcar el futur artístic de l’Enric Adserà.

A la postguerra, les cases, amb família nombrosa, havien de prendre decisions importants pel que fa al futur dels seus fills. Habitualment, l’hereu, sovint era el fill gran, es quedava a la casa pairal i es feia càrrec de les terres i dels negocis familiars. Si hi havia alguna filla, la pubilla, intentaven casar-la bé donant-li un dot, que consistia en roba i coses per la casa i alguns diners. Rares vegades se li donava alguna propietat. Els altres fills havien d’escollir altres camins. L’un, el religiós, va ser freqüent a l’època: ingressar al seminari de Tarragona per fer-se capellà era una bona sortida, com antigament ho eren els monestirs propers. L’altre camí era aprendre un ofici o, pels que s’ho podien permetre, l’estudi.

El futur dels germans Adserà fou similar. El Ramon, el gran, es va casar amb una filla de cal Sila -també de Cabra- i es van establir a Rubí, una de les ciutats properes a Barcelona, on s’establien indústries de tota mena. El Josep Maria, el segon, va agafar el relleu del Ramon al capdavant de la casa. L’Enric ja havia marxat. Primer cap a Barcelona, i després cap a Holanda, amb la Korrie, i no es preveia que tornés a Cabra. El Joan, el petit -es porten deu anys amb l’Enric-, era encara molt jove per definir el seu futur. Més endavant, també va agafar el camí artístic que compaginava amb la feina de casa amb el seu germà Josep Maria.

El 1962 va morir el seu pare. L’Enric era a Melilla fent el servei militar i no va poder assistir a l’enterrament. La situació familiar es va haver d’adaptar als nous temps. A Cabra hi van quedar la seva mare, la Càndida, i el Josep Maria i el Joan, tots dos solters.

L’Enric va arribar a Barcelona l’estiu del 1954, acceptant una oferta que li havien fet els seus tiets. S’establí primerament a una pensió del carrer de Casp i més tard en un pis del carrer d’Enric Granados, entre el carrer de París i la Diagonal. Inicialment, compaginava la feina de dia, a l’empresa de construcció dels seus tiets, amb les classes a Llotja al vespre.
A Llotja, l’Enric s’inicià seriosament amb el color. Principalment, els pastels, molts pastels, sense oblidar l’escultura, el dibuix i els seus primers contactes amb la pintura a l’oli.
Fins i tot treia partit de la seva feina a la construcció. Recorda que quan la feina ho permetia, modelava amb escaiola fina les cornises de les obres que feien o que reparaven; en projectava de noves, i feia plantilles per a estucats i decoracions dels pisos de Barcelona on treballava.

Més endavant, el 1955, entrà a treballar en publicitat, a Publicidad Arpón, i posteriorment, mercès a un gran amic i mecenes que va tenir, el Gallardo, va tenir la sort de formar part de l’estudi de disseny gràfic del dissenyador Josep Pla Narbona, un dels més prestigiosos de Barcelona.

La feina en el món de la publicitat l’ajuda a definir encara més el seu estil i a perfeccionar la tècnica. Sobretot, treballant per en Pla Narbona, l’Enric descobreix l’afinament i la perfecció que clients de l’estudi, com els laboratoris Carlo Herba, li exigien. Fou en aquesta època que guanya alguns premis de disseny i d’il·lustració.

La coneixença amb el Gallardo, però, li proporcionà moltes més coses. A banda d’introduir-lo a un dels millors estudis de Barcelona, li proporciona teles velles i tubs de pintura a l’oli, i algunes feines com a free-lance. També fou gràcies al Gallardo, que s’inicià en el món del cant a l’Orfeó Laudate, situat al mateix carrer d’Enric Granados.

Podríem dir que hi ha tres grans fets que marquen la vida de l’Enric Adserà: els seus inicis rurals basats en l’autoaprenentatge; el savi mestratge de Cèsar Martinell i de Josep Busquets, que el van dur a Barcelona; i la coneixença de la Korrie, la seva esposa, aquest darrer provocat, no per la pintura o pel dibuix, sinó per la seva afecció, per la música i, més concretament, pel cant.

De Catalunya a Holanda

L’Enric i la Korrie de Boer es van conèixer a Victoria Station de Londres, l’estiu de 1959, quan amb l’Orfeó Laudate es disposaven a participar en el Llangollen International Musical Eisteddfod, que se celebra anualment a la petita ciutat de Llangollen, al nord del País de Gal·les. L’Enric va fer una actuació improvisada, a la mateixa estació, fent un xiulet característic amb la veu. A la Korrie, li va fer gràcia l’espectacle que oferia aquell jove català, que tenia una preciosa veu de tenor. No va ser difícil retrobar-se en el campus del festival. L’intercanvi d’adreces va provocar tot un any de relació epistolar. El retrobament es produí l’any següent, a la tenda on se servia el te, al bell mig del festival gal·lès. L’Enric va fer servir el mateix xiulet per trobar la Korrie. És curiós com una esvelta i atractiva neerlandesa, rossa i amb ulls blaus, es fixi en un jove més aviat baixet, moreno i força pelut. L’Enric és força atractiu, però el que de veritat devia sorprendre la Korrie és el caràcter alegre i sense complexos que l’Enric desborda, sobretot quan està amb molta gent.

L’estada a Cabra de tres mesos abans de marxar cap a Holanda la va dedicar principalment a aprendre una mica d’anglès. Havia comprat a Barcelona un tocadiscos de la marca Dual i tres LP que componien un curs bàsic de la BBC. La comunicació amb la Korrie era per correu. “Almenys una carta cada dia, i molt il·lustrada”, comenta la Korrie.

L’Enric devia estar preparant-se pel seu nou camí vital i necessitava compartir, amb els seus, alguna cosa més que una visita de cap de setmana. Necessitava explicar els seus neguits a qui sempre li havia fet costat, el seu pare, i acomiadar-se de l’entorn rural que l’havia vist néixer i de on s’havia projectat cap aquest món de formes i color on estava immers. Per a fer el gran salt necessitava l’empenta que li donava el seu poble i la seva gent. És com si hagués decidit prendre la darrera comunió amb un entorn rural que, d’altra banda, mai ha desaparegut de la seva obra.

L’arribada a Holanda de l’Enric es produí l’estiu del 1960. Havien quedat amb la Korrie, que hi passaria dues setmanes, a casa dels seus pares, a Hoofddorp, a uns deu o quinze quilòmetres d’Amsterdam. L’Enric es presentà amb dues grans maletes i una bona carpeta de dibuixos. “Els pares de la Korrie es devien pensar que necessitava canviar-me de roba molt sovint”, comenta l’Enric. Quedava clar que la intenció del jove artista era la d’instal·lar-se a Holanda, almenys per una temporada més llarga.

Quan l’Enric parla dels seus sogres, li brillen els ulls. El pare de Boer, a parer de l’Enric i de la Korrie un home extraordinari. Un idealista, diu la Korrie. Era el director d’una important escola de secundària de més de 1.500 alumnes. La seva especialitat era la història, les llengües – a més del neerlandès i l’alemany, parlava anglès i francès- i les matemàtiques. Acollia qualsevol alumne que volgués estudiar, fins i tot les mares solteres, que en aquella època no estaven gaire ben vistes. La mare de Boer també era mestra, encara que, llevat d’algunes suplències, es feia càrrec que la casa familiar. En aquest entorn, el jove Enric s’hi trobà com a casa. Aviat, el seu sogre va començar a enviar cartes, sol·licitant entrevistes a algunes agències de publicitat d’Amsterdam i fins i tot a una d’Utrecht. Els dibuixos de l’Enric i la seva experiència en publicitat a Barcelona va agradar als publicistes holandesos, tant que fins i tot l’Enric va poder triar on aniria a treballar. Va escollir l’Agència de Publicitat Van Manen d’Amsterdam perquè li quedava més a prop de la Korrie. Va llogar una habitació en una casa hostes i assistia a una escola tècnica que hi havia molt a la vora. Aquesta escola tenia una secció artística situada al pis de dalt de tot.

És allí on l’Enric va tenir el seu primer contacte amb el gravat. Va quedar sorprès i impressionat de les possibilitats que oferia aquella tècnica i de les possibilitats creatives que ella ja intuïa. Actualment, l’Enric, és considerat com un dels grans artistes europeus del gravat, i probablement del món.

Al cap de set mesos va haver de tornar a Espanya per fer el servei militar. El seu destí fou Melilla. És en aquesta època que va morir el seu pare. Acabada la mili, l’Enric passa per Cabra, anant cap a Holanda, on formà la seva família i on encara resideix habitualment.

És a Holanda on l’Enric inicia nous camins creatius. En successius viatges a París, a Madrid, a Florència, a Mallorca, i als estius, a Cabra, la seva gamma cromàtica i la seva expressió artística es va ampliant. La descoberta dels clàssics que Martinell i Busquets tant li van suggerir s’amplia, a Barcelona, a Madrid i sobretot a Holanda, amb visites freqüents als museus. La tècnica del dibuix, adquirida per l’Enric des dels seus inicis, apareix en la seva obra molt més lleugera i més lliure. El domini del color i de les tècniques del gravat floreixen, des del més pur estil dels monoprints, passant per gravats més complexos realitzats amb tècniques molt innovadores, fins a la sèrie coneguda com les Parets del meu taller, li donen la fama internacional que mereix.

L’Enric viu a Holanda amb la Korrie, llevat d’algunes estades anuals a la seva terra natal, a Barberà de la Conca, poble distant només quatre quilòmetres de la seva Cabra natal, on viuen el seu fill Miquel, la seva jove, Astrid Vet, i el seu net Roger. El Gosse, el fill gran de l’Enric i de la Korrie, viu juntament amb la seva esposa, Evelien Joling, a Holanda.

La Korrie és per l’Enric la seva gran musa, però també la seva gran companyia. Ha fet fruir la creativitat de l’Enric i li ha fet posar seny en els moments decisius de la seva vida. És la força i l’equilibri de l’artista. Però al seu entorn hi ha hagut més persones -familiars, mestres i amics- de les que sempre en parla i a les que sempre en fa referència, fins i tot en la seva obra.

Aquestes tres exposicions són un recorregut per la vida personal i creativa de l’Enric Adserà Riba, un dels artistes més complets del panorama internacional.al.

Per aprofundir, encara més, en els aspectes biogràfics i artístics de l’Enric Adserà Riba, us recomanem que llegiu el text del prestigiós crític d’art holandès, Ad van der Blom, publicat al llibre Enric Adserà Riba, la inquietud experimental d’un artista, publicat a Holanda el 2004; i els textos de la Raquel Medina, comissaria de les exposicions a les quals fem referència, que podeu trobar en aquest mateix llibre.

© Josep M Rovira i Valls, desembre de 2011- gener de 2012