Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
(extracte de l’article de Mercè Toldrà Dalmau)
ELS FARS DE L’EBRE
La barra de l’Ebre o línia que forma el riu a la seva desembocadura es divideix en dos: una cap a llevant al final del golf de Sant Jordi on a la punta de ponent li segueix l’illa de Buda; l’altra barra continua cap al sud on forma a la punta de la Banya, el port dels Alfacs.
Les Juntes de Comerç de València, Tortosa i Tarragona i les Societats d’Amics del País d’aquestes ciutats exposaren, l’any 1833, els grans mals que patia el comerç amb els freqüents naufragis i avaries dels vaixells, sobretot a la zona de l’illa de Buda per l’acumulació d’arenes que arrossegava el riu. Aquesta situació i la poca solidesa del terreny format per al·luvions de terres toves i sedimentàries feien molt complicat l’accés als ports naturals del Fangar i dels Alfacs. Calia un senyal que avisés del perill.
L’any 1857, l’enginyer Àngel Camón ja havia sol·licitat en un projecte la necessitat d’il·luminar amb tres fars de diferent ordre la desembocadura de l’Ebre. El problema era l’estabilitat del terreny per a una construcció d’obra que, amb el temps i per la seva ubicació, possiblement s’hauria de traslladar. Del projecte inicial que constava d’un aparell de 5è ordre per a l’illa de Buda, i dues petites llums fixes, per a les puntes de la Banya i del Fangar, es va acordar instal·lar-hi torres de ferro, desmuntables, amb pilots de rosca, construïts segons el sistema inventat per l’americà Mitchell i adequat per ser ubicats en terrenys difícils. El cap de la comissió de fars espanyols, Lucio del Valle, el 30 d’abril de 1860 va encarregar a uns industrials de Birminghan la construcció de tres torres de ferro forjat.
El far de la Banya és l’únic supervivent dels tres fars de ferro del delta de l’Ebre.
Llegiu l’article sencer entrant en aquest mateix enllaç.
