Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
La maleta del pare Pius
El dia 8 de desembre de 2023 ens va deixar, a l’Abadia de Montserrat i a l’edat de noranta-cinc anys, el pare Pius-Ramon Tragant, un home alt i elegant, de tracte afable i curiositat sense límits. Quan el vam conèixer, ja molt gran però encara extremadament lúcid, ocupava el càrrec de director de l’Scriptorium Biblicum i ho feia des d’aquell mateix despatx que abans havia estat el del seu mestre, el mític pare Ubach.
Situat als pisos alts de l’Abadia, a aquell espai de treball ple de llibres, estret i llarg hi anàvem a raure, com les onades, personatges d’allò més variats: des de saberuts investigadors afanyats amb la traducció de la impressionant col·lecció montserratina de tauletes babilòniques o pergamins egipcis fins a especialistes en la restauració i digitalització de fons fotogràfics o improbables redactors de no menys improbables projectes museogràfics.
No hi mancaven, tampoc, els antics companys i amics, tant professors universitaris com clergues -sovint totes dues coses alhora-, que el pare Pius havia anat aplegant al llarg dels seus llargs anys de carrera acadèmica a l’estranger i que no perdien l’oportunitat de retre-li visita, tan bon punt arribaven a casa nostra. I tampoc no hi faltava l’inevitable grup de monges italianes que pujaven fins al seu despatx exclamant-se, indignades, per la qualitat del beuratge que els havia estat ofert a l’hostatgeria monàstica, i convençudes de trobar allà un cafè de millor qualitat, una mica de xocolata i una estona de conversa desenfadada.
Era en aquells moments, entre les pettegolezzi romanes sobre l’excel·lent qualitat de la taula del cardenal X i el record dels desesperats afanys del professor Y per tal d’assolir la seva anhelada càtedra, quan el pare Pius ens regalava algunes poques memòries d’aquella existència seva, tan llarga com intensa i plena. Una existència que molts de nosaltres, menys dotats i afortunats que ell, hauríem trigat diverses vides a viure.
Rememorava aleshores l’inflexible rigor germànic del seu director de tesi doctoral, a la Universitat de Múnic, que l’obligava a anar cada diumenge a la tarda a casa seva perquè li llegís el que havia anat escrivint durant la setmana i així poder-li corregir. O com, encara força jove, havia assistit l’abat Escarré, en qualitat de secretari personal, durant els seus darrers anys d’abadiat, quan la publicació de la cèlebre entrevista al diari Le Monde va fer esclatar les tensions latents tant amb el govern de Franco com a l’interior de la comunitat monàstica, unes tensions que acabaren conduint-lo a l’exili.
Però si d’algun moment guardava un record especialment vívid, aquest era el corresponent a la primera setmana del mes de juny de 1967 quan, enmig d’una riuada de refugiats, va haver de creuar a peu les desferres tremoloses d’un pont Allenby mig enfonsat al riu Jordan que l’exèrcit israelià acabava de fer saltar pels aires. Fugia, com ho feien en aquell mateix instant centenars de milers de palestins, de l’esclat d’un conflicte que al cap d’uns pocs jorns ja tots coneixeríem com la Guerra dels Sis Dies.
En part angoixat i en part divertit, rememorava com, enmig del desori i la por que envaïa tots aquells que escapaven de la proximitat dels combats, s’havia deixat al taxi, oblidada, la maleta que havia portat fins al pont. Una pèrdua que li recava no tant pels pocs efectes personals extraviats, com pels textos i materials de suport aplegats per a la seva traducció al català del Càntic dels càntics i el Deuteronomi, en els quals havia estat treballant durant els darrers anys. Afortunadament, en arribar a Amman, va retrobar el conductor i, amb ell, la seva preuada maleta. Aquell fet, que considerava gairebé miraculós, li feia proclamar que, quan arribi la fi del món, les úniques certeses que podem donar per descomptades seran la de la benevolència divina i la de l’honestedat dels taxistes palestins.
La perillosa aventura de traduir la Bíblia al català
En una paradoxa no mancada de lloança, Mahatma Gandhi va afirmar que la Bíblia era el llibre més perillós del món, i així ho van experimentar, abans que ell i en llurs pròpies carns, molts d’aquells que al llarg dels segles varen emprendre la temerària tasca de traduir-la.
Podeu continuar la lectura d’aquest article entrant en aquest enllaç
En part angoixat i en part divertit, rememorava com, enmig del desori i la por que envaïa tots aquells que escapaven de la proximitat dels combats, s’havia deixat al taxi, oblidada, la maleta que havia portat fins al pont. Una pèrdua que li recava no tant pels pocs efectes personals extraviats, com pels textos i materials de suport aplegats per a la seva traducció al català del Càntic dels càntics i el Deuteronomi, en els quals havia estat treballant durant els darrers anys. Afortunadament, en arribar a Amman, va retrobar el conductor i, amb ell, la seva preuada maleta. Aquell fet, que considerava gairebé miraculós, li feia proclamar que, quan arribi la fi del món, les úniques certeses que podem donar per descomptades seran la de la benevolència divina i la de l’honestedat dels taxistes palestins.
La perillosa aventura de traduir la Bíblia al català
En una paradoxa no mancada de lloança, Mahatma Gandhi va afirmar que la Bíblia era el llibre més perillós del món, i així ho van experimentar, abans que ell i en llurs pròpies carns, molts d’aquells que al llarg dels segles varen emprendre la temerària tasca de traduir-la.
Podeu continuar la lectura d’aquest article entrant en aquest enllaç
