Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
Extracte de l’article de Josep M Sans i Travé
…
Poblet conreava directament les terres del terme monacal amb el treball dels conversos i la participació també quan calia dels monjos, que podien ser ajudats de “donats”, de jornalers a sou i també d’esclaus sarraïns. Com més avançà el segle XIII, la crisi de vocacions de conversos determinà que progressés la utilització de personal laic en l’explotació dels seus camps i ramats.
Les granges representaren una base econòmica substancial per a la supervivència del monestir. No totes les granges foren organitzades a la mateixa època ni tampoc no totes sobrevisqueren fins a l’exclaustració de 1822 i desamortització de 1835.
Tot i tractar-se els monjos de persones religioses i, per tant, dignes d’un respecte social i una protecció canònica especial, sovint foren objecte d’agressions per part dels pagesos de la rodalia. Per això, moltes d’aquestes granges foren fortificades amb muralles per garantir la seguretat dels estadants. Poblet aconseguí salvaguardes i protecció dels monarques catalans i també dels papes de Roma des dels inicis de la seva singladura. L’any 1152 el papa Eugeni III (1145-1153) -abans havia estat cistercenc- posà sota la protecció de la Santa Seu el monestir, persones i terres que el comte Ramon Berenguer IV havia concedit als monjos, i aquest darrer el 6 de maig de 1160 prohibia, sota pena de mil sous, l’envaïment de les cases, granges i cabanes del monestir. Al cap de dos anys, el 1162, la protecció papal damunt les granges del cenobi de la Conca es concretava amb una nova butlla del papa Alexandre III (1159-1181), en virtut de la qual el pontífex prenia sota la seva empara el monestir de Poblet i totes les terres i béns, i en concret esmentava les “granges de Cérvoles, d’Avinganya i de Doldellops amb totes les seves pertinences”. A començament de la dècada següent, el 1172, el mateix pontífex Alexandre III confirmà novament els béns i propietats del monestir. Així mateix, el pontífex prohibia que “cap persona entrés violentament, hi robés o hi calés foc o detingués o matés els seus habitants”, tot imposant la pena d’excomunió als infractors. Els monarques catalans mostraren també la seva predilecció pel monestir de la Conca i el posaren sota la seva guarda i defensa. Així, Alfons I el mes de març de l’any 1183 o 1184 en estendre un privilegi de protecció sobre les terres del domini de Poblet enumera específicament les granges de Doldellops, Cérvoles, Avinganya, Torre de Ferran, Utxesa, Torredà, Rocaverd i Barbens. La mateixa actitud mostraren els seus descendents i successors.
Les granges constituïen unitats territorials alienes i separades del terme del cenobi, llevat de les creades dins els seus límits, i disposaven d’una casa o mas on vivien els conversos i el personal col·laborador, que podia estar integrat per donats, homes a sou o esclaus. L’alberg disposava també d’oratori, cuina, menjador i altres dependències. Tenia també construccions annexes per emmagatzemar eines agrícoles i les collites. Com que en aquestes granges s’hi practicava també la cria de bestiar, principalment cabres, ovelles, mules, bous, vaques, porcs i aviram, sense descurar els cavalls, disposaven també de quadres i estables. En aquelles que explotaven vinyes hi havia una nau amb el cup i el celler amb les corresponents botes. En alguns casos un molí completava les activitats agrícoles de la granja, com esdevingué a final del segle XII a les de Doldellops i Torredà.
Bona part de les granges de Poblet, foren cedides en establiment emfitèutics a pagesos perquè les conreessin a canvi d’uns diners per entrada i uns censos anuals en diners o en natura.
Manca encara avui un estudi aprofundit sobre aquests tipus d’explotació agrícola i ramadera del monestir de Poblet, tot i que disposem, gràcies a l’estudi del pare Agustí Altisent, publicat l’any 1972, de les anàlisis dels comptes d’explotació del segle XV de les granges de Riudabella i de Castellfollit. Les seves conclusions, adequades a les seves respectives situacions geogràfiques, de ben segur que d’alguna manera poden ser aplicables a les altres granges del cenobi.
A la segona meitat del segle XIII la minva de conversos a Poblet -que es donà en general a tots els monestirs de l’orde-, a causa principalment que moltes vocacions religioses s’encaminaren cap als nous ordes mendicants, va motivar que moltes terres que explotava directament la comunitat (únic sistema que les feia rendibles), i entre aquestes les granges, gradualment utilitzaren per a la seva explotació els esclaus i mà d’obra pagada. Aquesta situació de crisi implicà que el cenobi alienés algunes granges, com va esdevenir l’any 1258, quan es vengueren a Guillem de Montcada les granges d’Utxesa (Jabut) i de Vinganya (Alcarràs), o bé en fes parcel·lacions i n’establís emfiteutes. En aquest sentit, el monestir ho dugué a terme a la Granja de Doldellops entre els anys 1260 i 1281, a la de Cérvoles l’any 1262, el 1272 a la Fumada i l’any 1270 intentà fer-ho a la del Viverol. Això motivà, d’altra banda, que Poblet adquirís esclaus. Així, entre 1251 i 1277, segons el pare Altisent, el monestir va comprar, com a mínim, setze esclaus que dedicà a les diverses seccions de treball, especialment a les feines agrícoles.
Les granges de Poblet en el territori
