Què sentim quan descobrim una obra extraordinària?
Què pensem quan la història de l’arquitectura ens regala una església única?
Alguns espais arquitectònics són capaços de produir-nos una profunda commoció interior. Detenen el temps com només la bellesa pot fer-ho. Bellesa nua, radical, essencial, la que renuncia a ser agradable i complaent. El temps, la nostra íntima percepció vital del temps, es deté i ens commovem. L’arquitectura de l’església abacial del Monestir de Santes Creus és idea construïda. Materialització d’una idea que ens transcendeix.
El rigor d’esperit d’alguns homes, a la fi del segle XII, va permetre superar la mera construcció d’una església per a elevar-la a la categoria d’arquitectura immortal. Van ser homes d’indestructible voluntat els que van aixecar els seus imponents murs, igual de sòlids que els seus ideals i conviccions. Al llarg de tres generacions, entre l’inici de les obres de l’església, el 1174, i la finalització de l’imponent finestral gòtic de la façana oest, el 1300, es va mantenir viva la intenció de construir un temple profundament sobri, essencialment cistercenc. Com cap altre fins a la data d’aquestes dimensions. I ara podem afirmar que com cap altre que s’hagi construït després. L’Església de Santes Creus que visitem avui encarna la història d’una intenció, una intenció cistercenca. Anem a descobrir-la.
