Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
Els viatgers russos van ser molt actius fins a la Revolució Bolxevic de 1917. A partir del viatge de Vassili Botkin el 1845, molts escriptors es van sentir atrets per conèixer la península Ibèrica. El desplegament de la xarxa de ferrocarrils a Europa va facilitar el viatge a molts intel·lectuals, artistes i homes de ciència. Aquest interès es va veure reforçat pel canvi de tsar el 1855, després de la mort de Nicolau I. El nou tsar, Alexandre II, va autoritzar sortir a l’estranger més lliurement. El testimoni dels escriptors russos ens permet conèixer amb més profunditat el progrés tècnic i econòmic, els costums, les festes, la situació política, la realitat social i també alguns dels personatges més rellevants dels territoris que visitaren. I això és així també en el cas de Catalunya i en el d’un dels seus escriptors més importants: Narcís Oller.
L’any 1884, Issac Iakovlevitx Pavlovski (Odessa, 1852), després de viure uns anys a l’exili, primer a Suïssa i després a França, on va fer amistat amb l’escriptor Ivan Turguénev, va decidir visitar la península Ibèrica. El resultat de les seves vivències va ser recollit al llibre Esbossos de l’Espanya contemporània, que dedica una atenció especial a Catalunya. Aquesta obra va obtenir un gran èxit i el reconeixement de ser considerada un llibre imprescindible per a aquells que vulguin conèixer la història d’Espanya. Encara avui és útil, sobretot, per comprendre la història de les literatures catalana i castellana del segle XIX. En aquesta obra ens ofereix un retrat viu d’alguns dels seus amics catalans. Pavlovski, que havia traduït al rus la novel·la La papallona, amb el pròleg entusiasta que en va escriure Émile Zola, motiu pel qual Narcís Oller va començar a ser conegut a Rússia, ens descriu l’escriptor vallenc com “un jove elegant, amb bigoti ros i cabells curts, de llavis vermells i molsuts i mirada penetrant”, i el considera “un dels millors novel·listes, amb projecció internacional”. I afegeix: “Als seus trenta-vuit anys, conserva tota la força i la passió de la joventut. Oller és entusiasta, perspicaç i atractiu. Un fi i profund observador de l’ànima humana i un investigador infatigable dels seus racons més recòndits. Traduït a diversos idiomes, gaudeix d’un gran èxit, sobretot a París.”
D’aquesta amistat ens en queda el testimoni que Narcís Oller va deixar escrit a les seves Memòries literàries: “A Pavlovski res no li resultava indiferent. Tot ho observava i escrutava, de tot se n’informava minuciosament. Va aprendre el català en unes setmanes i s’entenia directament amb la gent”. Des de la corresponsalia de París amb el diari Novoe Vremia, Pavlovski aprofitava totes les oportunitats que tenia per donar a conèixer la cultura catalana. En una carta al seu amic Oller, arriba a confessar que fins i tot el director del diari li va fer l’observació que s’excedia, ja que li dedicava un espai desproporcionat a les seves cròniques. Pavlovski va tenir l’oportunitat de tornar dues vegades a Catalunya: amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 i, l’última, el 1910. Va morir a París el 1924.
Un altre dels grans admiradors de Narcís Oller era Vassili Ivànovitx Nemiròvitx-Dàntxenko (Tiflis, 1845 – Praga, 1936), un dels escriptors més prolífics de la història de la literatura russa, que va visitar la península Ibèrica tres vegades (1886, 1893 i 1896) i del qual Oller va escriure que “era molt popular a Rússia, gràcies a la fluïdesa de son estil vibrant i a la brillantor de ses imatges”. Al seu llibre Cròniques d’Espanya. Els meus records de viatge, publicat a Moscou el 1888, va deixar escrit, entre d’altres coses, que “si no hagués hagut les guerres dels albigesos i si el Papat no hagués ofegat amb diverses escomeses aquest magnífic país, del Rosselló a Tarragona i València, a la Península, del Pirineu –incloent en els seus límits tot el sud de França-, de Marsella a la Riviera i fins a Gènova i Spezia, aquest seria el país més feliç d’Europa; ric, instruït i autèntic amo de la mar Mediterrània”. A la seva època, el nostre autor veu com a moltes ciutats de Catalunya “fumegen les xemeneies de les fàbriques i com resplendeixen, en la foscor de la nit, les fogueres dels forns. Tot el país viu embriagat per la feina. És una societat d’una gran igualtat i llibertat”.
Joan Maria Pujals
