Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
La llengua ibèrica és una de les llengües que es parlaven a la península Ibèrica abans de la conquesta romana i que la romanització va fer desaparèixer. La coneixem gràcies a les més de 2.200 inscripcions que s’han trobat sobre diferents suports: vaixella domèstica de ceràmica, àmfores, monedes, esteles de pedra, inscripcions rupestres, làmines de plom o fusaioles, entre altres.
S’accepta unànimement que les escriptures paleohispàniques tenen un ancestre comú que seria el responsable tant del fet que els signes escrits siguin molt similars com del fet que es tracti d’un sistema híbrid, semisil·làbic. Això significa que una part del conjunt de signes de què consta l’escriptura ibèrica són sil·làbics (ba, ta, ka, be, te, ke…), mentre que una altra part són alfabètics: les vocals (a, e, i, o, u) i diverses consonants (n, m, s, ś, l, r, ŕ…). Així mateix, es considera que aquesta escriptura original provindria de l’escriptura fenícia.
Les inscripcions ibèriques es poden transcriure perquè es coneix el valor dels seus signes, però no es poden traduir perquè no disposem de cap llengua suficientment propera que ens permeti esbrinar el significat de les seves paraules. Per tant, es pot reconstruir de forma molt aproximada com sonava la llengua ibèrica, però no l’entenem atès que encara no s’ha trobat “la pedra de Rosetta ibèrica” que ens permeti fer les comparacions necessàries per desxifrar-la.
Podeu continuar llegint l’article entrant en aquest enllaç
