Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
Al geodèsic (867 m) del Tossal Gros tot és tranquil: ni massa fred ni calor. El sol que ja s’acota cap a la Mussara (d’aquí a dues hores s’haurà amagat Montsant enllà) escalfa, que sembla que cremi, i ni gota de vent. El Camp i la Conca, a banda i banda de la serra, estan exuberants i clars, com és costum en aquest ajocament de l’any -salvant excepcions que hauríem de buscar a la nostra hemeroteca particular. Tal com recordava la Irene Vallejo fa uns quants dies, el paganisme ja tenia observat el calendari i la tranquil·litat endèmica dels dies pròxims al solstici.
Com tantes altres vegades, el patchwork de la plana extensa que tenim al davant del nas s’entén com un teixit de cultius que alternen els llaurats i l’herba que anuncia els pròxims sembrats: en tota aquesta banda del Pla de Santa Maria tot és net i pla, valgui la redundància. Els núvols alts i densos que s’allarguen ressegueixen la vall del Gaià, projectant una ombra que cau des del Montagut i el Montmell i recorre el curs del riu i els seus innumerables pobles, llogarets, agregats, masos i masies. Tarragona, de fet, avui, ens l’hem d’imaginar.
Gaudí, el Camp de Tarragona i Valls és el títol d’un article de 1926 de Cèsar Martinell Brunet (Valls, 1888 – Barcelona, 1973) que diu que “amb la mort de Gaudí, Catalunya ha perdut l’encarnació del seu més alt valor arquitectònic dels nostres dies, però d’una manera especial el Camp de Tarragona queda sense el seu entusiasta panegirista, que amb gran autoritat posava les aptituds racials de la nostra comarca per damunt de totes les altres. La gran visió de la plàstica que ell tenia; l’equilibri de facultats imaginatives; tot ço que de bo hi havia en la seva obra d’arquitecte, deia prevenir-li d’haver nascut en aquesta comarca tarragonina, on els ulls i la vida, tota dels que hi neixen i hi viuen, és posada a to amb el bany constant de la seva llum; per la privilegiada latitud geogràfica; i per la proximitat del mar, per un cantó i les muntanyes, per l’altre, que ja fan mestressa d’un innat sentit de situació“.
I encara diu Martinell que “sentir parlar Gaudí del Camp de Tarragona era assistir a una lletania que justificava tot prodigi o tot encert que haguessin realitzat els seus fills”.
I Gaudí encara té molts apunts que justifiquen tècnicament aquesta peculiaritat lumínica de la latitud del Camp de Tarragona que l’il·luminava -mai millor dit- en els projectes que emprengué, i en especial en el de la Sagrada Família -tal com reconeix definitivament Òscar Tusquets.
Demà entrarem en el centenari de la mort del (“genial”) arquitecte de Reus/Riudoms i serem, de ple, a l’Any Gaudí i en sentirem a parlar molt. En aquesta sopa de lletres de comiat de l’any ens avancem, de la mà de Cèsar Martinell, el vallenc que el va conèixer, el va seguir, el va biografiar i el va estimar, intel·lectualment, espiritual i personal.
Gaudí i Martinell se senten deutors d’una història i d’una latitud, i construeixen recollint la tradició acumulada sobre el Camp (Santes Creus i Poblet són referents juvenils que els acompanyen; però també la pedra seca i el maó; o els Xiquets de Valls, que “juguen” a comparar mecànicament amb els arcs parabòlics equilibrats que Gaudí conceptualitza i Martinell aplica en uns quants dels prop de 40 cellers que projectà en aquestes terres entre 1917 i 1923.
Tots aquests pobles, tots aquests camps, tots aquests campanars, esvelts i principalment barrocs, que defineixen el Camp i la seva idiosincràsia, i que tantes vegades hem vist i hem descrit des d’aquest vèrtex icònic, són a la retina d’unes ànimes altament sensibles, que ens projecten vers l’horitzó.
Bon any 2026
Oriol Pérez de Tudela