A Fulleda, vidriers!

La primera menció coneguda del forn de vidre de Fulleda data del 29 de gener de 1747. En aquell dia es va signar un acord entre Pau Rosselló i Joan Vives, vidriers llavors de la Pobla de Cérvoles, a la mateixa comarca de les Garrigues, i Josep Cantó, pagès de Fulleda. En el dit/aquest acord, es repartien les despeses de construcció (d’un forn de vidre) i del decret d’autorització de Poblet de manera equitativa, tenint en compte, però, que Joan Vives només s’associava al negoci per vint anys. Josep Cantó havia de “pèndrer l’arca”, o llogar un home que ho fes, i els seus fills podien aprendre l’ofici de vidrier dels oficials del forn. Des d’aquella data fins a un segle i mig després, el forn del vidre no es va moure de la ubicació inicial,  la que ara és la confluència dels carrers Major, d’Orient i de Montblanc. Es tractava llavors d’una zona extramurs de la població, al lloc anomenat del portal d’en Guasch. La memòria oral actual ha conservat el record d’una passarel·la que comunicava el forn, per damunt del carrer d’Orient, amb l’antic cafè del Sindicat.

Per altra banda, els Cantó de cal Majordom -o Margendom, de manera popular i fins avui- en continuarien sent els propietaris fins al final, encara que segurament la gestió del negoci comptaria amb diversos socis o arrendataris. Així, el 1751 trobem que la companyia que explotava el forn la formaven Josep Cantó i Josep Vives, mentre que el 1765 hi ha Josep Cantó i Josep Rosselló o Pau Rosselló, i sabem que el 1883 l’arrendatari era Gregori Ballester. Ens trobaríem, almenys inicialment, amb la unió del capital local  que prové de la pagesia amb l’experiència professional que ve de fora, amb un model similar al que observem en alguns forns de l’Albi o de la Pobla de Cérvoles.

L’establiment d’un forn de vidre a Fulleda i en altres poblacions d’aquesta zona (el Vilosell, la Pobla de Cérvoles, l’Albi i Senan) va ser motivada principalment per la facilitat d’aconseguir grans quantitats de combustible, en els nombrosos boscos del terme, a preus econòmics i sense necessitat de llargs transports. També caldria confirmar si hi havia possibilitats d’aconseguir barrella de manera senzilla a les rodalies. Cronològicament, sembla haver-hi una coincidència entre la fi dels forns de la Pobla de Cérvoles i de l’Albi amb el naixement dels de Fulleda i Senan.

Durant els segles XVIII i XIX, ens adonem de l’existència d’un nombre relativament important de gent que s’estableix a Fulleda per tal de treballar com a vidriers,  i uns quants d’aquests basteixen els seus habitatges en les proximitats del forn. Així notem que algunes de les famílies que trobem directament relacionades amb la fabricació del vidre com els Català (cal Banya), els Codines (cal Codines) i els Besora (cal Besora,  que provenien de Cabrera, Mont-ral), tenen la casa o bé adossada al mateix edifici del forn, les dues primeres, o bé en una zona molt propera. També era molt pròxima cal Manxó, de cognom Gavarró propi de vidriers locals, i que pel nom sembla estar relacionat amb un tipus de vidre. A més dels esmentats, també hem trobat d’altres llinatges de vidriers: Vives,  que provenien a mitjan segle XVIII d’Arenys de Munt, vila vidriera per excel·lència; Rosselló, en la mateixa època que els anteriors, arribats de Vallbona d’Anoia, segurament originaris de Mataró; Boix, establerts durant el segle XVIII; Colom, descendents del Bruc i instal·lats a finals del XVIII; Ballester, originaris d’Almatret i passats per Pratdip; Pallerola, vinguts de Senan, lloc proper que també posseïa una indústria vidriera molt relacionada amb la fulledenca, a la segona meitat del XIX, i Bonet, vinguts d’Albarca al segle XVIII i establerts a Belltall a principis del XIX, on Josep Bonet Rull treballaria de vidrier i hi implantaria el cognom i el nom de casa fulledenca, cal Prim. Per no parlar dels Arbós, Arrufat, Boix (la Bisbal d’Empordà),  Català, Caçador (Pratdip), Domènech, Elies (Puigtinyós), Escoda, Escribà, Ferrer, Font (Vallbona d’Anoia), Gassull, Gilabert, Juncosa, Llopis, Parreu (Pratdip?), Pellissó (Senan), Rosselló, Rossich, Saragossa, Serra… Tot i així, al llarg del temps es veu que els oficis de vidrier i de pagès es compaginen molts cops i així tenim que, el 1782, Josep i Manuel Cantó, pare i fill, eren considerats com a “labradores y vidrieros”.

Podeu continuar llegint l’article entrant en aquest enllaç