El Joan de la Polseguera

Les “Tardes a Poblet” les podríem passar totes en companyia d’Eduard Toda. L’excepcional biografia d’aquest personatge és coneguda per molts estudiosos i historiadors. Al llibre Poblet, Toda dedica tot un capítol al Joan de la Polseguera, un tolit que demanava caritat a la font del Ferro a les darreries del segle XIX.

JOVENS de las ciutats que viviu com las flors tropicals en serras escalfadas, faltats d’ayre, de llum y de calor, y vosaltres, nenas románticas de negra cabellera, esclavas dels nervis y de las migranyas, de sanch anemiada, de poca vida y poch color: si desitjéu nova sava en vostras venas y un ayre pur que ompli á dolls vostres enmagrits pulmons, aneu á passar una temporada á las pintorescas masias de la Espluga de Francolí.

Amb aquest paràgraf, Eduard Toda, el gran reusenc restaurador de Poblet, començava un article sobre el Joan de la Polseguera. Es publicava a L’Avens de l’estiu de 1884^[1], tot i que ja havia aparegut al llibre titulat Poblet, del mateix autor. A la pàgina 442 de L’Avens, l’article va precedit d’un dibuix d’Apel·les Mestres, redactor de la revista. “Lo retrato en qüestió lo debem a la amabilitat del nostre company de redacció, Sr. Mestres, que ‘ns ha permès pendrerli d* entre ‘Is adjunts que ha recullit en sas escursiòns d’ aquest istiu.

Toda havia visitat les ruïnes de Poblet amb Antoni Gaudí i Josep Ribera, els seus companys d’estudis a Reus, quan hi feia el batxillerat. Tots tres editaven a Reus una revista manuscrita i il·lustrada que es deia El Arlequín. Prepararen un projecte de restauració de Poblet que tardà molts anys a iniciar-se, i només amb Eduard Toda ja que Gaudí i Ribera havien triat altres camins.

A l’esmentat article, Toda fa una descripció literària de les planes de la Conca, amb vinyes i oliveres, i parla als joves del torrent del Francolí, del riu Milans i de les serres de Rojals i Prades, on segons ell: “Jamay la naturalesa respira tanta vida com d’aquellas montanyas.” Enalteix Poblet escollint les millors i més efectives paraules: “mut i silenciós”. Menciona les ruïnes del Castell de Milmanda, la vella granja vinculada al Monestir per cent històries, bones o dolentes, depèn: “Més enllà, un munt de pedres mostra ahont se trobà Castellfollit”, avergonyit, diu Toda, d’haver estat un dia “el preu de la deshonra d’un compte de Barcelona.”

Però l’objectiu d’Eduard Toda en aquella estada a les Masies era parlar d’en Joan de la Polseguera, de la font del Ferro i de la masia de l’Aigua, avui desapareguda. Coneix l’amo d’aquella masia i ens explica que, si li ve de gust, aquell home ens parlarà de “la invasió francesa i la crema del convent.”

I d’aquella construcció antiquíssima, s’encamina a la font del Ferro i comença a parlar-nos del Joan de la Polseguera, “que sempre es troba allí com nota discordant d’aquell concert d’amor i d’alegria.” En retratar-lo, com havia fet Apel·les Mestres a la capçalera de l’article, Toda ens el pinta “brut, ab la barba curta, ple de pols, torrat pel sol, menjat per la misèria, apoyat en sas duas crosses”, demanant una caritat als aiguaders.

Tenia trenta-vuit anys, era fill d’una família nombrosa de l’Espluga i va veure morir el seu pare i desertar alguns dels germans. Només van quedar la mare i tres dels fills, inclòs ell, els quatre inútils per treballar. En Joan, potser el més inútil, és qui “ha contret la obligació de mantenir-los.” Eduard Toda ens va explicant la miseriosa vida d’aquell home que recorria les masies a la recerca de les sobralles dels esmorzars. Sembla que Toda hi posava més pa que formatge, però…

El reusenc Eduard Toda també explica una aventura amorosa del Joan: “Se compta que fa alguns anys arribà á una de las masias una dama de distingida presència y de cara agraciada. Ningú la coneixia, ningú sapigué ni com se deya ni de ahont venia. A las primeras horas del matí aná á la font, ahont trobà sol lo Joan, y lo que llavors passá per lo seu cor, sols ella podria dirho y es segur que no ho dirá may. Pot ser ella, la dama rica y aristócrata, volgué traspasar y conèixer lo que tancan las portas de la miseria; pot ser una ilusió capritxosa creuhá rápida com lo llamp per lo cel de sa fantasia; potser batia dintre son pit un cor géneros y compassiu y volgué donar lo tresor de sa ternura al pobre desheredat de Deu y dels homens; potser lo dimoni de la luxúria encengué en aquell moment lo foch de la passió: l’ únich cert es que la hermosa dama y ‘1 pobre tulit demanaren al bosch vehí ombra y abrich contra las miradas indiscretas, y que lo Joan pogué contar aquell moment com l’ únich felis de que gosà en sa existència.”

La senyora desaparegué tal com havia arribat i el pobre Joan es quedà amb les “cendres d’un petó de foch.” Un dia, quan anava a la masia del Simón, el Joan va caure al camí i “rodà per la timba que s’obra al costat.” Segons Toda, “el barranc no el volgué”, i amb dificultat continuà caminant de la masia a la font.

En el darrer paràgraf demana perdó als lectors per haver exposat tanta misèria i, a les “guapes nenes, dolses com los fruits”, que no oblidin el pobre que pateix: “Quants aiguaders vagin a la font del Ferro, demanem per lo Joan de la Polsaguera: una gràcia de caritat per amor de Déu!”

Josep M Vallès i Martí

^[1] L’AVENS, Literari, Artistich, Científic. Revista quinzenal il·lustrada. Juliol, agost i setembre, Barcelona, 1884.