El llibreter assassí

La Llegenda del llibreter assassí de Barcelona és un text literari del segle XIX que relata la vida d’un suposat exmonjo del Monestir de Poblet anomenat fra Vicenç. A la llegenda el converteixen en l’artífex de dotze assassinats, el primer dels quals fou per aconseguir un incunable raríssim del 1482, concretament una edició única dels Furs de València, impossible de trobar. El monjo continuà assassinant per obtenir els llibres que desitjava fins que fou detingut, jutjat, condemnat a mort i executat l’any 1836.

El text que recull la llegenda fou àmpliament difós per Gustave Flaubert i, a partir d’ell, per diverses personalitats literàries europees del segle XIX. Després de ser analitzat per Ramon Miquel i Planas, es va publicar per primera vegada a Barcelona al primer quart del segle XX. Des de l’òptica francesa, la llegenda del llibreter assassí de Barcelona és un relat que Gustave Flaubert va treure d’una notícia publicada en una revista jurídica francesa amb el títol de Le Bibliomane ou le nouveau Cardaillac.

El relat jurídic comparava l’exmonjo de Poblet i llibreter barceloní amb el senyor Cardaillac, l’orfebre parisenc que matava les víctimes per recuperar les joies que ell mateix havia creat. Per als francesos, doncs, Flaubert  és qui va donar fama i fortuna a la llegenda del llibreter assassí. Això no obstant, Ramon Miquel i Planas, que va analitzar tota la bibliografia i la literatura publicada al segle XIX al voltant de la llegenda, ho veu de forma diferent.

Una altra font situa l’inici de la llegenda el 1827, quan Charles Nodier, eminent escriptor i bibliotecari, membre de l’Académie Française, va fer un viatge a Barcelona amb l’esposa i la filla. Nodier coneixia un catàleg de llibres antics publicat a Londres per un llibreter valencià i anava a la recerca d’algun exemplar de bibliòfil que hi apareixia, però no tingué sort.

Sorprenentment, no gaires anys després, el 23 d’octubre de 1836, es publicaria a la Gazette des Tribunaux, a París, la Llegenda del llibreter assassí de Barcelona, amb el subtítol Le Bibliomane ou le nouveau Cardaillac, però sense signar. Després d’aquest text anònim, van anar apareixent nous textos: un text simplificat amb el títol de Le Voleur [el lladre] i una novel·la curta titulada La Bibliomanie que un jove Gustave Flaubert va redactar com a exercici d’estudiant de retòrica. Ambdós del 1836.

El 1843 apareix el Serapeum, un altre text anònim, també simplificat. Al cap d’uns anys, el relat anònim fou reproduït en una revista d’Alemanya i, vint-i-set anys més tard, el 1870, la llegenda fou recollida per Jules Janín a Le Livre, obra en la qual s’inspirarien molts altres escriptors. El 1879 veié la llum la versió lliure de Prosper Blanchemain. A partir del 1900, són gairebé incomptables les edicions de la llegenda.

No fou fins al 1928 que l’erudit bibliòfil (…) Ramon Miquel i Planas publicaria aquella mateixa llegenda a Barcelona. Se n’imprimiren cinc-cents exemplars en paper Guarro i vint-i-cinc en paper japonès, tots numerats. En una lleixa de la meva modesta biblioteca, hi ha l’exemplar número 56, procedent de la família Roca-Vignote, descendents del propietari del Balneari de l’Espluga de Francolí Salvador Roca Ballver, que fa anys me’l regalà. La curiositat que em causà llegir-lo és la que promou aquest article.

Miquel i Planas a la seva obra d’alguna manera denuncia el fet que no hi havia ni un pèl de veritat en el text publicat a França. Dona tres motius per fer aquesta afirmació: un conte de Hoffmann, més antic ; els fets polítics que vivia el país en aquell temps -quan el 1835 foren exclaustrats violentament monjos i llibres dels seus monestirs-, i una descripció bibliogràfica en un catàleg del valencià Vicenç Salvà publicada el 1829.

La combinació dels tres factors feu aparèixer el referit monjo de Poblet, fra Vicenç, com a llibreter a les Voltes dels Encants de Barcelona. En una carta que Miquel i Planas adreça al bibliòfil Rafel Patxot, i que encapçala la publicació a la qual ens referim, explica els arguments que motivaren l’aparició de la que s’havia convertit en famosa llegenda. Assegura que si Hoffmann no hagués escrit el conte Mademoiselle de Scudéry, en el qual un venecià es donava al robatori i a l’assassinat en compliment d’una prometença, la llegenda del nostre llibreter assassí no hauria agafat tanta volada.

A la pàgina 141 comença la gènesi de la llegenda i dona les fonts literàries que van fer néixer aquell text. Parla dels antecedents històrics: unes pàgines contemporànies, molt il·lustratives, de com es vivia el dia a dia a l’Espanya de Ferran VII. Comenta les fonts bibliogràfiques de la llegenda on apareix per primera vegada la història del llibreter assassí, l’exmonjo de Poblet; els furs de Valèncià de 1482, etc.

Després segueixen uns capítols destinats a millorar la comprensió d’aquell text: aparició i evolució de la llegenda, la versió anònima de 1836 publicada a la Gazette des Tribunaux, en francès naturalment; el text simplificat de Le Voleur en què Miquel Planas assenyala les pàgines que s’havien retirat de l’original, i, finalment, La Bibliomanie de Gustave Flaubert, del mateix any.

Miquel i Planas descriu la personalitat de l’anònim autor de la llegenda. Parla de Nodier, a qui qualifica d’hispanista; de Pròsper Mérimée i de l’Espanya pintoresca. Es fa un seguit de preguntes, que són literàries, però que no poden aclarir l’autoria de la llegenda del llibreter assassí ni si el protagonista era, o no, un monjo exclaustrat de Poblet.

Un seguit d’autors europeus de reconegut prestigi són estudiats per Ramon Miquel i Planas i citats al seu llibre, en el qual també parla de les novetats editorials de la seva època, entre altres curiositats. L’autor diu que va passar prop de quinze anys estudiant documents sobre fra Vicent, l’exmonjo de Poblet, llibreter a Barcelona, bibliòman i assassí, condemnat a mort i executat el 1836. Reproduiríem sencera la conclusió del seu llibre si no ens manqués l’espai, però qui hi estigui interessat ja trobarà l’obra. Queda clar que és una llegenda, malgrat la difusió que en altres temps va tenir, en diferents idiomes i literatures.

Ens consta que de la Llegenda del llibreter assassí de Barcelona de Ramon Miquel Planas se’n va fer una publicació en facsímil el 2020. Per altra banda, coneixem La veritable història del llibreter assassí de Barcelona, de Marcel Fité, i també, sobre el mateix tema, la comunicació d’Eugeni Perea Simón a les VI Jornades del Bosc de Poblet i les Muntanyes de Prades que van tenir lloc al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí el novembre de 2022, amb el títol Un exclaustrat de Poblet en l’obra de Gustave Flaubert,  que conté una molt interessant bibliografia.

Josep M Vallès i Martí

NOTA DE L’AUTOR:

El llibre que hem fet servir de Ramon Miquel i Planas, publicat a Barcelona el 1928 és l’exemplar al qual ens referim en el tex, numerat amb el número 56.. Això no obstant, el colofó diu textualment:

El present llibre de LA LLEGENDA DEL LLIBRETER ASSASSÍ DE BARCELONA ha estat imprès en la dita Ciutat en les prempses de la CASA MIQUEL-RIUS haventse acabat el 30 de desembre de MCMXXVII.

Val la pena fer esment de l’il·lustrador dels dibuixos que publiquem, que són els que il·lustren el llibre. Es tracta de Joan Vila i Pujol (Barcelona, 1890 – 1947) conegut amb el pseudònim de D’Ivori. o Joan d’Ivori.

Enllaç a la seva biografia: https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/joan-vila-i-pujol