Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
El presbiteri de la catedral de Tarragona aixopluga a la banda de l’epístola un magnífic sepulcre de marbre, sota l’armari mural que va custodiar el Braç de Santa Tecla d’ençà de 1321, data de l’arribada de la relíquia des d’Armènia. L’emplaçament dins l’espai més rellevant de la Seu, d’una banda, i que hi coincideixi amb l’expositor del testimoni corporal de la protomàrtir, de l’altra, no són fets fortuïts. Ambdós testimonien, com també ho fan els elements que decoren el mausoleu, que estem davant d’un projecte molt ambiciós i erudit, concebut com a instrument d’uns propòsits que anirem desglossant al llarg d’aquest estudi.
La figura que presideix el sarcòfag evoca Joan d’Aragó, el fill dels reis Jaume el Just i Blanca d’Anjou, destinat des de la seva infantesa a la carrera eclesiàstica, un objectiu per al qual va ser preparat amb molta cura i que els fets confirmen que ell va assumir plenament, ja que fou un home d’una profunda espiritualitat. Sota la tutela del pare va desenvolupar un brillant cursus honorum, ja que va governar successivament les seus metropolitanes de Toledo (1320-1326) i Tarragona (1327-1334), assolint també el patriarcat d’Alexandria (1328), entre altres. La mort el va sorprendre el 19 d’agost de 1334, a El Pobo (Terol), al Regne d’Aragó, quan només tenia 33 anys. Formava part del seguici de la reina Elionor, la seva cunyada, que es dirigia a Ateca per tal de reunir-se amb Alfons XI de Castella, el seu germà.
Atès el període de l’any en què es va produir la mort, la distància existent fins al lloc de destí, i els usos funeraris habituals aleshores, el cadàver es degué embalsamar per tal d’afavorir el trasllat. Altrament, va caldre organitzar el seguici que havia d’acompanyar-lo. Un cop a Tarragona, es van celebrar les exèquies. Tot i que no disposem de dades directes, va haver de ser un funeral adequat al rang del difunt. Devien ser-hi presents el rei i la reina i, amb seguretat, els infants Pere i Jaume, els fills del primer i nebots del finat, ja que la documentació ho certifica.
Tot i que la historiografia havia defensat que el mateix destinatari s’havia preparat el sepulcre monumental, una carta del rei, dirigida l’endemà de l’òbit als membres del capítol de la catedral, certifica que no va ser així. Per tant, inicialment es va procedir a una inhumació provisional. S’ignora on es localitzava, però el contenidor havia de ser senzill. Fou d’aquest receptacle d’on Blanca, la priora de Sixena i germana de l’arquebisbe, va sostreure el cadàver per endurse’l al seu monestir. S’havia quedat durant la nit dins la catedral amb el pretext de resar per l’ànima del difunt, i va aprofitar tal circumstància per cometre el sacrilegi. Probablement la notícia no transcendí, però una carta del rei adreçada al seu primogènit, el futur Pere el Cerimoniós, datada el 12 de desembre de 1335, evoca aquest enutjós assumpte i la seva gravetat: la violació d’un enterrament per part d’un membre de la família reial.
