El Vallverdú que va venir de la boira

El Vallverdú que va venir de la boira

Qui més qui menys l’ha definit com un ‘Homenot de Ponent’, i certament ho és, amb majúscules. Però el poble on l’escriptor Josep Vallverdú ha viscut més temps al llarg de la seva ja dilatada vida -va complir cent anys el 9 de juliol passat– no és pas la seva Lleida natal; ni Sant Martí de Maldà, on té els orígens familiars; ni Puiggròs, on es va estar mentre feia de professor a les Borges Blanques, ni tan sols Balaguer, on viu actualment i ja hi havia viscut en una etapa anterior. I tampoc ho és Sant Feliu de Guíxols -l’última de les viles on ha viscut que faltava per fer-lo fill predilecte, cosa que va fer el setembre passat-, on va anar a fer de mestre quan començava; ni Barcelona, on es va formar com a filòleg i se li va despertar el cuquet de l’activisme cultural. El lloc on més temps ha estat vivint Vallverdú és l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà. Un total de vint-i-set anys, per ser exactes, entre el 1988 i el 2015. D’aquí que hi fes llaços forts que encara es mantenen avui estrets, i d’aquí que la vila -la primera de totes que el va declarar fill predilecte, el 2008- hagi estat de les més proactives a l’hora de celebrar l’Any Vallverdú.

Aconsellat per amics com Eusebi Majós, un altre activista cultural que sempre ha estat lligat al Casal de l’Espluga i al seu fundador, Lluís Carulla, Vallverdú va decidir-se per aquest poble al peu del bosc de Poblet quan buscava un niu on retirar-se amb la jubilació ja a la cantonada, que li permetés desprendre’s de la boira que sempre l’havia perseguit a la Terra Ferma, però que alhora no en quedés gaire lluny. I quan ho va tenir decidit no s’hi va posar per poc: va comprar un terreny a la Urbanització Carreras amb bones vistes a les muntanyes de Prades i s’hi va aixecar una casa amb hort i jardí. Corria el 1988 quan l’escriptor lleidatà, amb la seva esposa Isabel Arqué, es traslladaven a viure al poble on, és clar, va continuar fent el que havia fet sempre: escriure. Perquè, tal com diu una de les seves màximes, «escriure és viure». Va ser a l’Espluga, així, on va desenvolupar sobretot el vessant poètic de la seva magna obra -té publicats més de 300 títols-, en què certament s’ha concentrat més els últims anys després d’haver-hi arribat ja consagrat com un dels més grans de la literatura catalana infantil i juvenil, i haver-se capbussat també en l’anomenada ‘literatura del jo’, de caire més intimista i autobiogràfic. I també va ser vivint a la Conca quan va rebre la majoria dels seus principals reconeixements de país, com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2000.

Com a foraster que de fet era, Vallverdú s’hauria pogut perfectament tancar al despatx a escriure i a llegir -també va acumular a casa una notable biblioteca, que donaria a la Universitat de Lleida quan en va marxar-, per dedicar si de cas les estones lliures a cuidar l’hortet i a passejar pel privilegiat entorn, però des del principi no va tenir cap problema a integrar-se a l’Espluga, i en especial a col·laborar en el seu teixit associatiu i cultural. Ans al contrari, ho va buscar. Sobretot a partir de les activitats del Casal, en què es va involucrar especialment en la Formació Permanent -la secció que encara avui organitza sortides i una conferència setmanal, a què no va deixar d’assistir gairebé mai, si no és que no la pronunciava ell directament- i la revista El Francolí, on després d’unes primeres col·laboracions puntuals el 1986 i el 1987, a partir de l’any següent tindria una columna fixa d’opinió cada mes que encara perdura a hores d’ara. Durant els primers 25 anys, amb l’encapçalament «Potser sí…», i en els últims deu, com a «Tassa i mitja». De fet, només cal repassar les seves reflexions allí, sovint a partir de personatges del poble, actes a què havia assistit o simplement fets que havia observat comprant o passejant pel carrer, per veure fins a quin punt va exercir sempre com un espluguí més.

És precisament a partir d’aquestes més de 460 col·laboracions acumulades ja en total, en aquests 37 anys d’amistat amb El Francolí, que el Casal de l’Espluga acaba de publicar, en aliança amb l’editorial local La Musca, una selecció de 121 dels articles de Vallverdú, però també 35 dels ninots que publica regularment a la revista des del 2020. Una faceta, la de dibuixant, que igualment ha estat sempre una de les seves grans passions però en què no s’ha començat a destapar en públic fins als últims anys. El recull -gairebé inèdit en la seva vasta obra i titulat, és clar, «Potser sí…»- és així una reivindicació de dos vessants poc coneguts d’aquest veritable artista, el d’articulista i el de ninotaire, i esdevé un repàs cronològic en què analitza des de la seva ploma planera, irònica i alhora clarivident fets històrics que s’han succeït en aquests darrers 35 anys, de l’àmbit local però també del nacional, amb especial atenció a les qüestions de llengua, cultura i país. El llibre, a més, és en certa manera un agraïment al suport desinteressat que Vallverdú sempre ha mostrat a El Francolí, i per extensió als mitjans de comunicació catalans, en especial la premsa local, amb què ha col·laborat sovint en tribunes d’opinió.

La presentació del recull aquest novembre al Teatre del Casal, amb la presència de qui n’ha estat el prologuista, l’exvicepresident de la Generalitat Josep-Lluís Carod-Rovira -igualment filòleg i amic personal de Vallverdú- és l’acte culminant de tots els que s’han celebrat enguany al poble, que haurà visitat fins en quatre ocasions al llarg del 2023. En cap altra localitat catalana, i mira que l’han reclamat des de tots els racons de la geografia, haurà posat més els peus, en un any en què literalment no ha parat de rebre homenatges i d’assistir a tot tipus d’esdeveniments per posar en valor la seva obra, tot i la seva edat i una salut que lògicament ja ha de cuidar molt. La del col·legi públic Martí Poch de l’Espluga, per exemple, serà l’única biblioteca escolar -du el seu nom- que haurà visitat enguany Vallverdú, el maig passat.

Abans, l’escriptor ja va ser a la seva antiga vila a principi d’abril per presentar El vuitè nan, un dels seus últims llibres infantils, escrit l’any passat amb 99 anys, en una vetllada al Museu de la Vida Rural, una altra de les instal·lacions a què sempre s’ha sentit molt lligat, en què van participar també nens dels centres escolars del poble i fins i tot el capgròs del gosset Rovelló, el seu personatge més famós, que els Geganters de l’Espluga li van voler regalar quan va complir 90 anys i ell encara vivia a l’Espluga. Un dels parcs infantils del poble, a la urbanització del Casal, ja du també aquest nom, per cert. Al maig, a més, Vallverdú encara va tornar per participar una vegada més al cicle de xerrades de la seva estimada Formació Permanent, en aquest cas també en un diàleg amb l’amic Carod. Va ser llavors per presentar en primícia un altre dels títols que ha estrenat enguany, La llengua viscuda, en què fa un repàs a les vivències relacionades amb l’ús i difusió del català, que no són pas poques, ja que és quelcom en què ha posat la banya sempre, i en què ha estat, és i serà fins al final un veritable «guerriller de la llengua», com se l’ha definit. Escriptor, homenot, guerriller, espluguí… En definitiva, Josep Vallverdú, un dels grans del nostre país.

Òscar Palau i Just

Vegeu l’article publicat a l’edició en paper, aquí

LLIBRE RECOMANAT

Potser sí…
Recull d’articles i ninots publicats a la revista El Francolí.

Josep Vallverdú
Pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira

Editat per: La Musca
Compra’l aquí:
Cisterbooks.cat