Els reptes del Museu Casteller

Un grup d’aproximadament un centenar de castellers dels Nens del Vendrell va voler visitar el Museu Casteller el 7 d’octubre, el mateix dia que tenien una actuació a Guissona. L’actuació era a la tarda, i la colla va organitzar la visita al matí per convertir aquell dia en una jornada social. Volien veure com era el Museu i, dies després, vaig voler preguntar a responsables de l’entitat com havia anat i quina impressió havien tingut de la visita. La resposta que em van donar era que el Museu els havia agradat i que el que més valoraven era que la gent més jove de la colla havia pogut adonar-se de la importància que els Nens del Vendrell tenen en el context de la història dels castells, i que havia estat important veure-ho explicat per algú altre que no fossin els membres de la colla. Aquesta impressió que arriba del Baix Penedès és només un exemple. El Museu Casteller ja és una realitat i, si fem cas de les opinions que s’expressen des del mateix món casteller, l’edifici i l’exposició permanent agraden i són un encert. Món Casteller-Museu Casteller de Catalunya ha parat el primer cop amb bona nota, i ja se sap que sovint les primeres impressions són les que perduren en el temps.

Potser ara és el moment de recordar algunes fites històriques que han marcat el recorregut del Museu, iniciat per la idea llançada per Pere Català Roca el 1977, abans dels ajuntaments democràtics. El debat sobre els diversos emplaçaments, el projecte arquitectònic de Dani Freixa el 2013, la primera pedra el 2015, el projecte museogràfic d’Ignasi Cristià el 2015, el paper clau de Jordi Bertran aquests últims anys… No és qüestió ara d’entrar a analitzar la llarga i enrevessada història que ens ha portat fins al moment actual; el cas és que la ciutat disposa de l’equipament que l’aferma com a referent clar del món casteller, més enllà de la resiliència que demostra el fet de tenir les dues colles de Xiquets de Valls a l’hora de mantenir-se al capdamunt de la llista de colles punteres, en un context en què es competeix amb altres colles i, per extensió, amb altres ciutats que també són mereixedores de l’etiqueta de referents d’aquest món.

Una de les virtuts del Museu és, precisament, el reconeixement que es fa al paper de totes les colles i places castelleres. El discurs museístic es va fer tenint molt clar que Món Casteller no havia de ser només un aparador dels Xiquets de Valls, sinó un reflex de la realitat del món casteller ja ben entrat el segle XXI. De fet, només accedir al Museu ja es veu una fotografia immensa de l’arena de la Tàrraco Arena Plaça en la qual predomina clarament el color verd, detall que ja es pot interpretar com una declaració inicial d’intencions. Calia generositat per garantir la complicitat de tot el món casteller i, si fem cas de les opinions expressades per castellers de tot el país, més enllà de qüestions de detall i del fet que a tothom li agradaria que la seva colla es veiés més representada, això s’ha aconseguit. Vol dir això que ja està tot fet? Ni de bon tros. Món Casteller és una criatura acabada de néixer i, com qualsevol criatura, necessitarà cures i la implicació de tothom perquè creixi amb salut i es consolidi.

Llegiu l’article sencer fent entrant en aquest enllaç