Donació al Museu de Valls de l’obra “Gaudí” de la sèrie “Oda a Cèsar Martinell” de l’Enric Adserà Riba

L’artista Enric Adserà Riba (Cabra, 1939) resident a Zaadam (Països Baixos) ha fet donació al Museu de Valls d’una gran obra, de la sèrie “Les parets dels meus tallers”. L’obra es titula “Gaudí” i forma part del conjunt d’obres de la sèrie “Oda a Cèsar Martinell”. La donació es va fer efectiva aquest dimarts, 7 de maig , al Museu de Valls amb presència de l’artista, de la regidora de l’Ajuntament de Valls, Rosa Rovira; del director del Museu de Valls, Jordi París; del director de Cultura i Paisatge i amic de l’artista, Josep M Rovira i Valls i de Cèsar Ramírez Martinell, nét de l’insigne arquitecte, en representació de la família Martinell.

Donació al Museu de Valls de l’obra “Gaudí” de la sèrie “Oda a Cèsar Martinell” de l’Enric Adserà Riba

Gaudí, 1994 (Oda a Cèsar Martinell)
De la sèrie Les parets del meu taller (Muren van mijn ateliers)
160 x200 cm

L’obra que presentem avui, tot i que es titula GAUDÍ i està concebuda com a un homenatge a l’arquitecte Antoni Gaudí, però forma part de les obres que l’Enric Adserà Riba va dedicar a dedicat al seu mentor, amic i arquitecte Cèsar Martinell.

La relació de l’Enric amb Cèsar Martinell és coneguda, però convé fer-ne memòria.
Permeteu-me que sigui l’Enric qui ens ho expliqui.

En Cèsar Martinell és el que em va donar a conèixer a Gaudí. Com ja s’ha escrit a l’edat de 8 anys vaig anar al terme de Valls a visitar el senyor Martinell. Que estava passant l’estiu a la granja Doldellops. El viatge va ser amb el carro i va durar 4 hores.

El senyor Martinell és el que va valorar molt els meus dibuixos, dient al meu pare que tenia capacitat per dedicar-me a l’art el dia de demà. Des d’aquest dia el meu contacte es mantenia amb la família Martinell i encara tinc contacte amb la filla Rosa Maria Martinell.

A Barcelona anava a visitar de tant en tant a la Gran Via de les Corts Catalanes, al número 539. Sovint m’havien convidat a dinar. Molt acollidors amb tota la família. Durant el dinar sempre es parlava d’art i d’arquitectura i Gaudí no podia faltar. Un dia de visita amb la meva esposa Korrie es va dedicar al seu llibre “Conversaciones con Gaudí”. Aquest llibre ha sigut la guia per realitzar aquest plafó “Gaudí” que vaig planificar l’any 1990 i realitzar al 1994. El concepte és el de les parets dels meus tallers.

Martinell va ser el gran mentor de l’Enric i van mantenir la relació per sempre més. Ho explica la Maria Martinell, filla de l’arquitecte, en un escrit que es va publicar aquí, a Valls el 20 de gener de 2001 per a l’exposició Homenatge a Cèsar Martinell:

L’Enric Adserà ha volgut que la seva exposició d’enguany a Valls sigui, com diu el títol, un “Homenatge a Cèsar Martinell”. Em demana unes ratlles de presentació. La meva germana i jo agraïm el seu gest de gratitud i record envers el pare, i jo escric amb goig aquestes ratlles que, entre la recordança i la nostàlgia, són un breu apunt de la relació entre un nen i un home gran: relació cordial per les dues bandes i mantinguda amb constància per l’Enric, des que falta el pare.

Serà com un conte breu però entranyable. A l’Enric Adserà, des de petit, li agradava dibuixar. El seu pare, que veia amb goig els dibuixos del fill, ben petit aleshores, va voler saber el parer d’una persona entesa. Un bon dia, quan l’Enric tenia vuit anys, va enganxar la mula al carro, i pare i fill, des de Cabra, van fer cap a la Granja, on sabien que trobarien Cèsar Martinell, conegut del senyor Adserà, suposo per les relacions que es van establir durant la construcció del celler. Volia saber quin judici li mereixien els dibuixos i l’aptitud del seu fill per seguir cultivant aquesta virtud que començava a demostrar o, per contra, deixar-ho córrer.

Ara ens pot semblar una epopeia anar de Cabra a Valls en carro, però en aquells anys no era un fet gaire estrany. El meu pare mateix havia fet la tercera nau del celler de Rocafort de Queralt i, com que no hi havia benzina per a cotxes ni cap altre mitjà de transport, cada vegada que hi havia d’anar ho feia amb la tartana de Peret “Cinc-cents”.

Pare i fill van arribar, doncs, a la Granja en carro i amb una carpeta dels dibuixos que el nen havia fet. El pare va anar examinant-los i li van agradar. Entre ells, hi havia un autoretrat que, com és natural, havia fet davant del mirall. L’Enric tenia una piga i el pare li va dir bromejant: “Aquí t’has equivocat, la tens a l’altre costat”. El noiet, eixerit, va contestar de seguida: “És que al mirall ho veia així”. El meu pare els va aconsellar que cultivessin aquella aptitud i es va oferir a donar-li algunes nocions de dibuix. Això va ser la causa que un estiu s’estigués quasi un mes amb nosaltres a la Granja. El pare, a més de donar-li les primeres nocions de dibuix, li va enfocar la possibilitat -quan fos més gran- d’anar a Barcelona i seguir els cursos de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics, més coneguda per la Llotja, que amb el seu ensenyament nocturn permetia treballar i assistir a classes regulars i programades. El pare n’era professor d’estructures geomètriques i això també li facilitava seguir de prop l’activitat de l’Enric.

Als catorze anys, Enric Adserà va venir a Barcelona per seguir els cursos de la Llotja i treballar com a ajudant  en algun ofici que tingués afinitat amb l’àmbit artístic. Recordo que molt regularment, no puc assegurar si setmanalment, venia a dinar a casa. Nosaltres, tant els pares com els germans, el vèiem com un de la família i la seva simpatia i el seu bon tarannà es guanyaven l’afecte de la gent. També recordo els seus dubtes sobre si es podria guanyar la vida amb aquella activitat, que l’apassionava. Vam veure descloure’s la seva vocació, els inicis de la seva activitat, les seves incerteses, que comentava amb el nostre pare. Així va ser la seva entrada en el món de l’art.

Del mèrit de la seva obra, els crítics n’han opinat i n’opinaran. Jo vull acabar aquest relat del naixement d’una vocació dient que l’Enric Adserà se’n va anar a Holanda, a treballar en aquell país hi ha format una família, ha reeixit personalment i professionalment. Però ha tornat sovint al seu país d’origen i sempre que ha vingut s’ha recordat de dir-nos unes paraules, de fer-nos una visita, tant mentre va viure el pare com després. De manera discreta ens ha manifestat sempre l’agraïment que sent pel nostre pare i l’afecte que ens té. És de ben nascuts ser agraït i aquest sentiment seu és plenament correspost per la nostra banda.

El plafó que teniu al davant surt precisament de la inspiració sobre Gaudí que Martinell va saber projectar a l’Enric. Martinell havia creat el 1958 el Centre d’Estudis Gaudinistes, i havia escrit diversos llibres entre els quals n’hi havia Gaudí i la Sagrada Família, comentada per ell mateix que va tenir una continuïtat en castellà: el referit Conversacions com Gaudí, publicat el 1969.

El llibre el va dedicar a l’Enric i a la Korrie, i d’alguna manera és l’origen d’aquest plafó. Un tros de la coberta del llibre i la dedicatòria amb la firma de Martinell formen part de l’obra, en són els fonaments, podríem dir. Ens explica l’Enric: 

En el collage es poden veure una sèrie d’imatges relacionades amb Gaudí. A la part central s’hi troba un retrat del Gaudí fet amb llapis plom, de quan encara era bastant jove. També al llit a on dormia a la Sagrada Família quan se li havia fet tard. Dibuix a la canya amb una aiguada de tinta sèpia. També s’hi troben personatges dibuixats que havien servit de model per algunes escultures. Igualment, s’hi troben figures femenines vestides de l’època, per donar l’ambient que hi havia. Al fons s’hi veu uns retalls de diari de la façana de la Sagrada Família procedents de diari NRC Handelsblad, un dels diaris més prestigiosos d’Holanda, en el qual, als anys ’80 vaig fer una sèrie de dibuixos de política internacional que van tindre molt d’èxit. En aquests retalls es pot llegir “a Barcelona es pot veure construir una catedral” i “l’arquitecte més important des de fa 200 anys”.

A la part d’esquerra del mirall es troba una foto de nens que havien jugat a pilota a la plaça de l’església a Cabra del Camp. El nen més petit amb la pilota és l’Enric Adserà Riba. A la seva dreta el germà 2n Josep M. i a l’esquerre cosí germans Maria Josefa i Enric. Ella seria farmacèutica i ell metge com el seu pare. La foto està feta pel tiet, germà del pare de l’Enric. El tiet venia quan podia, un cop a l’any, i gràcies a ell tenim unes fotografies d’aquella època.

A la dreta s’hi troba la dedicatòria que el senyor Martinell va fer a la Korrie i l’Enric en el seu llibre “Conversaciones con Gaudí”. Sota a l’esquerra del dibuix del llit hi ha la imatge del carnet d’estudiant de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona. El senyor Martinell era el secretari i va ser el que va instal·lar l’Enric. El curs era el 1956 al 1957.

A l’obra que contemplem hi ha catorze dibuixos originals de l’Enric que acompanyen la composició. És un clar homenatge a qui el va iniciar i qui li va fer descobrir, l’art, però també a Gaudí.

Tot i que se’n parla poc, Martinell fou un gran apòstol del gaudinisme.
Martinell -Gaudí; Gaudí-Martinell un binomi que l’Enric aprofita per perpetuar a la seva obra.

L’obra s’emmarca dins la sèrie les Parets del meu taller (Muren van mijn ateliers) que l’Enric va desenvolupar a mitjan 1989 i que d’alguna manera no ha abandonat mai. La primera exposició la fa al Singer Museum, a Laren (Holanda), el 1991. El 1992 es presenten, juntament amb la sèrie els molins, al MAMT de Tarragona en l’exposició d’Homenatge a Josep Busquets.

Anys a venir, el 2000, el MAMT produeix una gran exposició La màgia de la Metamorfosi on, entre altres s’hi exposa l’obra Gaudí. D’aquella exposició, el MAMT en conserva al seu fons l’obra Suite Oriental.

L’any següent, el 2001, el Museu de Valls presenta, al vestíbul de la Casa de Cultura, l’exposició Homenatge a Cèsar Martinell on és va veure per primera vegada a Valls l’obra que avui presentem i que va romandre diversos mesos al vestíbul, sense sofrir cap dany.

Tot sigui dit de passada les últimes obre que podríem considerar emmarcades dins les parets del meu taller són: Traçades del Temps (2009) pel Forn dels Tossuts, de Cabra; i Oda al Passat (2019) una obra grandionsa, plasmada en una tina del Celler Cooperatiu de Barberà de la Conca, celler projectat per Cèsar Martinell el 1921.

Des del meu punt de vista Les parets del meu taller són com un parèntesi a l’obra de l’Enric i un retorn als orígens, com ho van fer els artistes del renaixement. Després d’una tapa eminentment cubista i abstracta, sobretot en el gravat on es va fer un nom internacional, l’Enric es creu en el dret de tornar al dibuix, als records, als seus orígens. I ho plasma en forma de collage, que no és res més que la interpretació dels seus records de forma gràfica.

Les Parets del meu taller viatgen a Nova York el 1996. El 2000 entren a dos vaixells d’una important línia de creuers P&O i el 2003 al Queen Mary II, tot i que aquesta segona és una versió que més aviat diríem que forma part de la seva nova sèrie La vida quotidiana, que d’alguna manera és la interpretació de les parets però en la tècnica del gravat.

No entrarem a valorar l’art de l’Enric, en canvi, sí que ho farem en la seva composició. L’obra és gran: dos metres d’amplada per 1,60 d’alçada: Fixeu-vos que el centre de l’obra hi situa l’homenatge entre dos pilars que voldrien simbolitzar dues columnes d’un gran monument, un pòrtic d’un gran temple, que ens obliga a centrar l’atenció: per emfatitzar encara més l’homenatge hi situa dos canelobres noucentistes, potser modernistes, un a cada banda, i al mig un mirall ovalat el marc del qual està pintat de manera que es fusiona amb l’obra i ens dóna foradant i projectant l’espai cap a l’infinit, cap a l’essència de la creació, en definitiva, alguna cosa que l’Enric Adserà hi projecta Gaudí i Martinell.

L’Enric ens ha regalat una gran obra, una de les seves millors obres, al meu entendre, perquè sé que és una obra important per ell i volia que es quedés al Museu de Valls, ciutat que el va acollir amb Martinell, primer, i amb Busquets després i a la que sempre hi ha estat agraït i vinculat.

Però aquesta obra en ajuda també a projectar un gran missatge: siguem generosos recordant els nostres grans homes i les nostres grans dones que ens han modelat tal com avui som.

Josep M Rovira i Valls
7 de maig de 2024