Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
HISTÒRIA DE LA CALÇOTADA (I)
Aquesta miscel·lània d’articles que avui encetem, pretenen anar configurant una història de la calçotada que mai ha estat escrita; amb modèstia, però amb rigor, aquests textos pretenen complementar els treballs fets anteriorment per altres estudiosos als quals ens haurem de referir sovint. Que tingueu una bona calçotada!
De les primeres calçotades al Seat 600.
S’anomena calçot a cadascun dels grills de les cebes blanques conreats especialment per a ser cuits a la flama. El calçot, per tant, no és una planta que neix d’una llavor sinó el subproducte del procés de grillat d’un determinat tipus de ceba: la ceba blanca. El calçot no és una varietat de la ceba tendra.
El nom, calçot, prové del procés de cultiu d’aquesta hortalissa tan original. La humitat del subsòl i el reg provoquen que la ceba, plantada a terra, grilli. A mesura que la planta creix entre els solcs, el pagès va fent un crestall de terra (o cavalló) al seu voltant: com més creix, més terra cal afegir al crestall. D’aquest procés se’n diu “calçar” la planta; i de calçar: calçot. I de menjar calçots se’n diu fer la calçotada.
La descoberta del calçot (finals del segle XIX) s’atribueix a un ciutadà de Valls, conegut amb el sobrenom de Xat de Benaiges, qui sap si per casualitat o per curiositat, se li va ocórrer coure els grills tendres nascuts d’una ceba vella. També se li assigna la descoberta de forma de coure’ls, tal com es fa encara, a la flama de redoltes (sarments) seques, i l’amaniment o la salsa que va fer servir per menjar-se’ls.
Encara que no se sàpiga amb exactitud quan es van començar a fer calçotades, es pren com a referència la darrera dècada del segle XIX per testimonis orals que han pervingut. Entrat el primer quart del segle XX, els testimonis escrits sovintegen només en la correspondència particular.
Segons Rafel Castells, el testimoni escrit més antic que s’ha pogut trobar que apareix documentada la calçotada és un text que va aparèixer al setmanari La Crònica de Valls, el 10 de febrer de l’any 1923, el qual llegim s’explica que alguns funcionaris de l’Estat que prestaven accidentalment serveis a Valls foren convidats a la “Masia de Saldoni”, propietat del Sr. Magrinyà, situada prop del Bosc de Valls, on els invitats foren obsequiats amb una saborosa calçotada, a fi de que poguessin provar un dels nostres menjars típics i peculiars”.
Amb tot, fou el gran pintor i orfebre vallenc Jaume Mercadé, establert a Barcelona, però amb família i masia a Valls, una de les primeres persones que parlà de la importància gastronòmica a la calçotada. Era l’any 1928. Jaume Mercadé va ser entrevistat, sobre gastronomia, al setmanari La Nau, de Barcelona. En aquesta entrevista, parla de la calçotada, de com es fa i fins i tot s’aventura a descriure una ancestral recepta de salsa, prou semblant a l’actual, probablement la més antiga que tenim. Aquesta entrevista és una de les primeres notícies que tenim sobre la calçotada de Valls. Aquesta entrevista fou reproduïda al setmanari Acció Comarcal, de Valls.
El 1934, al setmanari barceloní l’Esquella de la Torratxa s’hi publicà un breu article, en la secció de Receptes i coneixements útils, on deia que a Valls, les calçotades són tan populars com els xiquets i l’aiguardent. Llegim: La primera matèria, més ben dit, l’única matèria, és la gentil i virginal ceba tendra, esvelta com un lliri i abillada amb setinades i finíssimes camisoles que fan més patxoca, salvant les dimensions, que els vels del temple de Salomó. La salsa que descriu, però, no és massa encertada.
Les primeres calçotades, a Valls, es feien al mes de febrer a les masies i als barracons que les famílies vallenques tenen al seu terme municipal. Es limitaven al nucli familiar amb el pretext de trobar-se un dia tots junts, avis i canalla, i de fer venir els que residien fora vila. El pintor i dibuixant vallenc Josep M Tost recordava que a la seva masia va ser de les primeres a fer calçotades amb colla, tot recitant la dita: masia Tost-Pairot, pionera del calçot.
«Les calçotades sempre s’havien celebrat en la intimitat, però amb colla de convidats. De fet eren un pretext de reunió familiar, i sota l’ègida de persones majors i assenyades s’agrupaven les parelles de jovenalla sempre disposades a la gresca i al platxeri», escriví el vallenc Pere Mialet. (Daniel Ventura i Solé. El Calçot i la Calçotada. Text de la ponència que l’autor va exposar a les sessions del «1″ Congrés Català de la Cuina», celebrades a Valls, els dies 30 i 31 de gener de 1982. Quaderns de Vilaniu, núm. 4. IEV. Valls, 1983)
“Era un costum establert a Valls, des de feia molt de temps, que en arribar la temporada dels calçots es reunissin grups familiars, tallers de modistes o treballadors d’una fàbrica, per a passar un dia al camp per a degustar aquesta típica menja. Era una festa casolana de tradició autènticament localista, sense cap altra transcendència ni objectius de negoci. Els grups podien ser més o menys nombrosos, però tothom hi aportava el seu esforç, a l’hora de rostir els ceballots, de coure la carn, de fer la salsa o de posar el cafè al foc. Eren semifestivals campestro-gastronòmics, com en altres èpoques de l’any es podia fer una caragolada o una costellada”. (Joan Ventura i Solé. Penya Artística l’Olla, Valls, 1991)
Als inicis de l’any 1946 els contertulians del món artístic que es reunien els dissabtes al vespre en un cafè per fer-la petar, decidiren organitzar una calçotada. Li van demanar a Josep Gatell, conegut com el Pepitu de cal Bou, també aspirant a artista, si se’n podia cuidar d’organitzar la calçotada. Els pares de Josep Gatell, restauradors i propietaris de la Fonda Univers de Valls, tenien una masia situada a la carretera de Montblanc, en el mateix indret on, anys després, s’hi construí el restaurant Masia Bou. Potser entre l’eufòria d’un bon dinar i un bon beure, l’apassionament s’elevà uns graus i el resultat propicià la creació de la “Penya Artística l’Olla”. Una entitat informal mancada d’estatuts i de lleis.
Les calçotades artístiques que organitzà la Penya Artística l’Olla eren autèntiques vetllades culturals i artístiques: poesia, teatre, música, de tot i força. Editaven un programa cada any, gràcies als quals sabem el que menjaven: calçots amb la salsa per sucar-los, després llangonissa gruixuda, costelletes tendres, fruita, dolços i xampany; xarel·lo del país, cafè, anís de Valls i aiguardents. (extret del programa de la Segona Calçotada Artística de l’Olla, febrer de 1948).
Inicialment, les calçotades estaven reservades als integrants de l’entitat, a les quals s’afegien els artistes que vivien a Barcelona; però aviat convidaren personalitats del món artístic i cultural del país que, amb la seva presència i posteriors comentaris i articles, ajudaren a difondre la calçotada com un esdeveniment extraordinari. Podem afirmar que les calçotades artístiques de la Penya Artística l’Olla són les precursores de la difusió d’aquesta important manifestació gastronòmica.
Podem dir que gràcies a la influència d’alguns integrants de la Penya Artística l’Olla, aconseguiren la publicació a la revista Destino d’un article sobre la Calçotada de Valls, l’any 1951, signat per Josep Piñas Mercadé i Josep Pons Pena i dedicat, precisament, al pintor i calçotaire Jaume Mercadé. Aquesta publicació fou el detonant de la divulgació de la calçotada a Barcelona.
El text íntegre d’aquest l’article va ser editat en uns petits llibrets amb el títol La Calçotada i distribuït arreu. El podem considerar com el primer fullet de la història de la calçotada. El contingut va ser reproduït al número 1 de Cultura i Paisatge. El podeu llegir aquí.
Pocs anys després, el 1957, la revista Destino organitzà la primera calçotada a Valls a la qual hi vingueren dos autocars plens de barcelonins, àvids de tastar per primera vegada una calçotada. Era el diumenge 7 d’abril. La organització va anar a càrrec de la mateixa revista i de Viatges Marsans. La calçotada s’havia encarregat als responsables de l’Hotel Paris de la ciutat de Valls. Destino va organitzar una altra calçotada a Valls l’any següent, en aquesta ocasió a la Masia Bou.
Aviat la calçotada va ser digne dels elogis i comentaris del prestigiós gastrònom Joan Cabané; d’Ignasi Domènech al seu llibre “Apats”; i de Nestor Lujan, que va lloar la calçotada para infundir en este tiempo de automatismo triste, la alegría pura y elemental de los platos autóctonos.
A la temporada de calçotades de 1960 Pere Català Roca publicà a Destino un interessantíssim article amb fotografies fetes per ell mateix, on explica la història de la calçotada, publica una poesia del seu pare Pere Català Pic dedicada a la calçotada, entre anècdotes, vivències i referències gastronòmiques. Aquest article de Pere Català Roca és un document imprescindible per la història de la calçotada.
Iniciats els anys seixanta, el referit Josep Gatell (Masia Bou) i Fèlix Garcia (Casa Fèlix) i més endavant la Masia Vallense, començaren una nissaga de restauradors que, amb esperit emprenedor i visió de negoci, construïren nous establiments, a les carreteres principals d’accés a Valls, per oferir la calçotada a centenars de persones.
Gràcies a aquestes iniciatives, fer una calçotada a Valls ja no era exclusiu d’amics i familiars de vallencs. Desenes de milers de persones es desplaçaven a Valls durant la temporada a la capital de l’Alt Camp atretes per aquesta típica menja i pel reclam de restaurants especialitzats que els oferien un producte gastronòmic inèdit i desconegut. Gràcies a aquests restaurants i al SEAT 600, cotxe que popularitzà les sortides de Barcelona els cap de setmana, fer una calçotada a Valls es convertí en una atractiva excursió familiar en plena temporada d’hivern.
Paral·lelament, també a la seva ciutat d’origen, cada vegada es feien més calçotades. Es diu que no hi ha cap família de Valls, ni de cap poble de la comarca, que no es reuneixi al voltant del fum característic d’una bona graella de calçots, almenys dues o tres vegades cada temporada.
———————- (continuarà)
Proximament:
Salvador Dalí, Calçotaire Major de Catalunya.
La Calçotada de la Premsa, Ràdio i Televisió.
Jaume Mercadé, ambaixador de la calçotada
El Congrés Català de la Cuina de 1982 i la Gran Festa de la Calçotada.
El Calçot de Valls: de denominació de qualitat a IGP Calçot de Valls.
La salsa calçotada de Valls
Masies i barracons
Més de 500.000 persones vénen cada any a Valls i comarca a fer la calçotada
Les calçotades artístiques de la Penya Artística L’Olla
