Palau Ferré: paisatgisme a Montblanc

Els quadres paisatgistes del pintor Palau Ferré s’inspiren sempre en Montblanc i els paratges de la Conca de Barberà. La seva és una visió personal, d’un cromatisme intens i de formes cubistes, que sovint dibuixa una primavera eterna on a través de l’art podem gaudir de tota l’esveltesa de la natura. Aquest és l’imaginari idíl·lic del paradís de Palau Ferré, un dels artistes més singulars de l’art contemporani català.

Els quadres paisatgístics de Maties Palau Ferré (Montblanc 1921-2000) tenen en la vila de Montblanc, la seva població nadiua, l’escenari idíl·lic que el pintor vol representar sobre tela. Aquests, juguen un paper destacat en el conjunt de l’obra d’un artista conegut sobretot per les figures femenines d’ulls ametllats, per les natures estàtiques de fruita saborosa, pels arlequins, i per les imatges al·legòriques provinents de la mitologia clàssica.

Si a l’art català i europeu dels segles XIX i XX són conegudes especialment les pinzellades d’indrets gironins de la Costa Brava i també de poblacions de la Catalunya Nord, les comarques del sud del Principat han gaudit també d’artistes que n’han plasmat la realitat territorial en diferents formats: dibuix, pintura i gravat.  D’aquesta manera, a la demarcació tarragonina podem establir interessants associacions entre pintors i espais territorials concrets.

És el cas de la Terra Alta, de l’Horta de Sant Joan i les dues estades que hi va efectuar Pablo Picasso, de la mirada de Joan Miró sobre Mont-roig, al Baix Camp, o dels quadres de Joaquim Mir o Jaume Mercadé sobre el Camp de Tarragona. És el cas de Palau Ferré amb la Conca de Barberà i, per tant, amb un dels paisatges propis de la Ruta del Cister.

Els paisatges de Palau Ferré són una de les mostres evidents del fort vincle que l’artista mantenia amb la població que l’havia vist néixer i, on, després d’anys a Barcelona i llargues estades a París, decidiria instal·lar el seu estudi, perquè aquest fos l’indret franciscà des d’on poder crear el seu art.

Format a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi i becat en diverses ocasions pel govern francès per ampliar la seva formació a la ciutat del Sena, Palau Ferré forma part de la generació pictòrica del anys cinquanta i seixanta, la dels Salons d’Octubre, la que pretén anar més enllà dels ensenyaments artístics clàssics que oferia el franquisme. Pintor, escultor i ceramista, Palau Ferré beu de les avantguardes històriques i de les corrents culturals europees del moment.

Paisatge figuratiu d’intens cromatisme

Els llenços de l’artista mostren en la major part dels casos un paisatge idíl·lic, que es relaciona amb el seu paradís personal i on incorpora elements simbòlics. Aquestes pintures tenen trets comuns que destaquen: la força del riu Francolí com a element vital imprescindible amb la presència de peixos al seu interior, una rica vegetació on hi situa els arbres fruiters i un entorn geogràfic on les muntanyes de Prades serveixen com a horitzó i marc referencial.

I en aquesta línia de l’horitzó que separa la terra del cel, en la majoria dels casos s’hi veuen les muntanyes de manera indefinida, genèrica si es vol. Les perfila amb una línia suau, però les fa presents i ofereixen aquesta sensació de disposar d’una fila muntanyosa que delimita les planes baixes de la Conca i que al mateix temps obre noves terres a l’altra banda dels cims. Aquest conjunt són per a ell com una sardana pètria, que fan de la Conca un espai de repòs natural, mediterrani i de muntanya al mateix temps.

En diverses representacions plàstiques, la panoràmica és visionada des de més enllà del Raval de Montblanc, a l’altre costat de riu, i per tant, hi apareix amb claredat el pont que el vianant, si bé des del nucli urbà, hauria travessat per poder accedir a l’indret des d’on pot contemplar-se el quadre. És el sòlid pont vell de pedra que permet creuar el continu d’aigua.

La presència de tot aquest seguit d’elements no s’ha d’entendre com un retrat fidedigne d’allò que un pintor veu des d’una posició determinada per tal de reproduir-lo a la seva tela com si d’una fotografia es tractés. Si bé durant anys hi ha hagut una tradició pictòrica en aquesta línia i, de fet, encara es manté en determinats cercles, les avantguardes –i la tecnologia– marcaren un punt d’inflexió en quin era l’objectiu del preuat paisatgisme.

Els paisatges de Palau Ferré són fruit d’un procés sensorial. De la mirada, del record i de les sensacions que vol transmetre amb la composició. Per això obvia el plein air que els impressionistes posaren sobre la taula i que algunes biennals fomentaven, i situa a la composició la tipologia vegetativa que prefereix. És figuratiu en temps d’informalismes, sí, sempre, però no cerca una imatge calcada a la realitat objectiva, sinó oferir la seva pròpia concepció d’inspiració cubista d’un paratge que considera molt seu.

L’ús del color mostra també aquesta vocació lligada a l’expressionisme. És la llibertat de les tonalitats que li permeten experimentar amb els colors i que el fan combinar arbres de fulles blaves, morades i roges per aconseguir grocs i taronges de transició. Són els cels rosats, groguencs o directament vermells que delecten l’artista. Són també els cels elaborats amb cercles acolorits que donen força a aquesta voluntat de llibertat creativa que tan el caracteritza.

10 elements destacats

• Montblanc. La vila ducal és la font d’inspiració dels seus paisatges, per bé que el seu és un procés d’imaginari personal, i en cap cas pinta a l’estil impressionista del plein air.

• Les muralles. Com les torres i les muralles, a voltes s’hi divisa també l’Església de Santa Maria la Major, basílica que sustenta amb els seus contraforts, el pes de la història.

• El riu Francolí. És el riu que banya Montblanc, des de les Muntanyes de Prades fins a la ciutat de Tarragona, la corrent d’aigua de la quotidianitat que és, també, font de vida.

• El Pont Vell. Pont romànic d’origen medieval que travessa les aigües del Francolí, apareix molt sovint als seus paisatges. El fet que Palau Ferré sovintegés l’indret, pel fet de tenir-hi l’estudi, fa que aquest sigui un element d’inspiració.

• Els peixos. Al riu Francolí sempre hi dibuixa peixos esquemàtics, com a element simbòlic vital.

• Arbres fruiters. El seu locus amoenus particular disposa de grans arbres fruiters. Sovint pinta pomeres o pereres, com a fruits metafòrics de la vida. De vegades hi veiem també ametllers.

• Gira-sols. Amb els arbres fruiters, sovint la composició es protagonitzada per grans gira-sols, recollint així un dels elements florals més destacats de les avantguardes.

• Les muntanyes. El seu un sky line definit. S’hi veuen les muntanyes de Prades i, d’una manera molt especial, s’hi reconeix amb facilitat la forma volcànica del cim de la Cucurulla del Mas d’en Just, de Vilaverd.

• El tren. Per Palau Ferré és el símbol de la comunicació, de la connexió amb Barcelona i França. El tren és, per a ell, l’emblema de la modernitat enmig d’una grisa postguerra.

El Museu d’Art Palau Ferré
L’any 2001 es va inaugurar a la casa pairal de l’artista un espai permanent d’exposició de la seva obra, on s’hi poden contemplar alguns dels seus paisatges. El Museu d’Art Palau Ferré es troba al c/ Riber, 17, de Montblanc.

Horaris:
De dimarts a divendres d’11 a 13h
Dissabtes d’11 a 13 i de 17 a 19h.
Diumenges i festius de 12 a 14h
D’abril a setembre, de dimarts a divendres, obert també de 17 a 19h.

Més informació i visites:
619907758
@palauferre
info@palauferre.cat
www.palauferre.cat