… pertot on mires veus un tresor.

Sempre és el mateix. Amunt pel vessant oest, des del coll de Prenafeta, a 670 msnm i Montblanc i la Conca als peus. El caminet s’enfila dret, dretíssim pel damunt d’aquesta esquena de pedra tan característica que fa del Tossal Gros un balcó natural del Camp de Tarragona i una muralla alhora: la seva forma semblaria idònia per instal·lar una fortalesa medieval com les homòlogues de Siurana o el Montagut… Aquells savis de 1000 anys enrere escollien exactament els punts de guaita i de defensa, i d’aquesta referència prelitoral van passar de llarg. Pregunteu-los per què.

Fa quasi un quart de segle que hi pugem a acomiadar el temps que s’acaba i a mirar lluny. Avui l’infinit és molt difús i enteranyinat, i mentre pujava -muntanya amunt- temia un mar de núvols sota els peus. La vall del Francolí és efectivament un teixit de grisos que dibuixen perfils i arestes pausades. Són els altiplans de Rojals i La Pena (de Poblet), el Puig d’en Marc i l’Albiol (damunt d’Alcover), i darrere els Motllats, des de Prades fins a La Mussara. Enllà de La Mussara, cap al sud hi deu haver la Mola de Colldejou i Llaveria. Però avui ens ho hem d’imaginar. És una grisor retallada i tranquil·la.

Al peu de la muntanya, per la banda del Baix Camp tot és encara ben gris: Reus i la seva comarca són inapreciables i al camp hi ha poca activitat. La mar també ens la figurem, perquè és el nostre paisatge cardinal i perquè sí que podem advertir, retallades, les grues del port de Tarragona. Res més a dir.

A mesura que aixequem el cap, cap a l’est la vista s’aclareix una miqueta i la vall del Gaià podríem explicar-la a un amic: des de la línia que dibuixa el riu pujant a contracorrent, des de Tamarit, el primer poble que identifiquem clarament és Vilabella, perquè sabem localitzar-lo, perquè la claror de tarda l’il·lumina i perquè està alçat damunt dels meandres de Renau i El Catllar. Si seguim enfilant el curs del riu, al peu del massís de Bonastre s’identifica Montferri i després, rere el polígon de Vila-rodona, sabem trobar Vilardida, petitíssima i fantàstica, com una antiga protuberància del terreny que deixa empremta des de sempre: és la creu del Camí Ral i el Gaià.

Des d’aquesta alçada (867 msnm) veiem bé Vila-rodona. Sovint queda amagada a la vall, però el campanar i la importància del seu urbanisme són inconfusibles. Enllà, amunt, entre Vilardida i Vila-rodona hi ha Rodonyà i Masllorenç, dels quals tenim una perspectiva difusa i confosa, com si fossin un sol poble… I sí Vila-rodona s’amaga, Santes Creus encara més! Les Pobles i l’Albà sobresurten entre vinyes i boscos. És la viticultura de muntanya, de Sumoll i Parellada, entre el Montmell i el Montagut (un separa el Camp del Baix Penedès i l’altre de l’Alt Penedès. El Montagut és, de fet, un massís important, d’allargades derivacions geogràfiques, que foren històriques: els comtats de Barcelona el conqueriren per desplegar-se sobre el Camp seguint el curs del Gaià, precisament. I la seva orografia imponent l’ha mantingut vigent com un sentinella perenne, que ens agrada “fer-nos nostre”.

El Sumoll l’hem barrejat amb Cartoixà i hem fet un cupatge autòcton que guardarem a la memòria per projectar vincles entre la muntanya i el mar… Si avui és difícil veure-hi clar, el territori que ens aguanta és molt amable i segur que s’aclarirà.

Tal com diu el Josep Maria Rovira a la presentació de l’últim número de CULTURA i PAISATGE que acaba de sortir, el Tossal Gros ens ofereix una perspectiva impressionant per conrear l’autoestima: el nostre país ha estat tan seguit i resseguit que pertot on mires veus un tresor.

Bon any 2025

Oriol Pérez de Tudela