Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
Aquest any quedarà marcat a la nostra història com el final d’un cicle, i potser com l’inici de molts altres. La pandèmia provocada per la covid-19 ha estroncat negocis, somnis…, ha fet perdre la il·lusió a moltes persones, i s’ha endut moltes vides, arreu del món, tot i que recordem més les més properes. Valgui aquest paràgraf per fer-ne una reflexió comuna.
I de reflexió és del que vull parlar ara i aquí. Hem tingut moltes hores per pensar, gràcies als diferents confinaments que ens ha tocat viure. La pandèmia ha accelerat una revolució tecnològica previsible; hem passat d’una època disruptiva, convulsa i plena de canvis, a estrenar un canvi d’era amb tota regla: res serà com abans.
El món proper també ha canviat. Les nostres viles, pobles i petites ciutats ho han notat amb l’arribada de noves famílies, que desitgem que s’hi trobin bé i que hi arrelin; necessitem el seu talent, la seva implicació social i la seva canalla. La tecnologia, tot i tenir, encara, massa dificultats per arribar a les zones rurals, ha possibilitat el treball a distància. Aquest nou model de vida pot ajudar a recuperar la Catalunya interior; tant de bo que hagi vingut per quedar-se!
En aquest context, hem tingut moltes estones per passejar pels nostres pobles i ciutats, per caminar pel terme –cadascú el seu– i per visitar, sovint de puntetes, indrets que no havíem vist mai tot i tenir-los a tocar de casa. Ha estat una experiència fantàstica, meravellosa i reconfortant sentir a parlar, uns i altres, de la descoberta d’un pont del segle XVI, d’un petit museu local que només obre cada primer dissabte de mes o de fer cim a un tossal proper des d’on –ves per on!– s’hi veu Montserrat i el mar. Els camins estan més transitats que mai, i amb educació, també ho he de dir. El país interessa a la seva gent.
Si aquesta nova era que estem a punt d’encetar serveix perquè la gent descobreixi el seu país, benvinguda sigui, doncs! Hem de passejar pel terme, visitar museus, demanar la clau per entrar a veure edificis històrics, assistir a concerts o a conferències, hem d’implicar-nos en allò que ens agrada. I ho hem de reviure als mitjans que tinguem a l’abast i explicar-ho a tothom per informar que allò que ens interessa existeix i per fer-los venir ganes d’anar-hi. Hem de tornar a descobrir el nostre país, el nostre paisatge, el nostre patrimoni… com si comencéssim de zero. I ho hem de fer amb humilitat, sense vergonya, preguntant a qui ens en pot informar -n’està ple de professionals que s’hi dediquen–, escoltant atentament el so de la natura, aguantant la mirada d’aquella imatge que sembla que ens vigila, olorant el canvi d’estació en la humitat de la terra. I ho hem d’explicar, d’escriure, de difondre.
D’això en diem estimar el patrimoni; si d’alguna cosa ens ha servit aquesta maleïda pandèmia és per fer-nos adonar que el que tenim és extraordinari. Aprofitem-ho.
Josep M. Rovira i Valls
