Palau Ferré a París

L’escriptor i crític George Raillard, que fou director de l’Institut Francès de Barcelona (1964-1969), on es va fer molt amic d’intel·lectuals i artistes catalans, publicà Ceci est la couleur de mes rêves, un llibre de converses amb Joan Miró que és un gran tresor, en què el nostre pintor declara la seva fascinació per la cultura francesa i revela que ell, com molts dels artistes del seu temps, va conèixer el Louvre abans que el Prado.

La generació de Maties Palau Ferré (Ràfols Casamada, Maria Girona, Jordi Mercadé -fill del pintor vallenc Jaume Mercadé-, Claude Collet, Xavier Valls i Josep M. Subirachs) va conèixer també el Louvre abans que el Prado. En el seu cas, fou decisiva la creació de les beques que oferí durant anys l’Institut Francès de Barcelona, que havia esdevingut un focus de resistència cultural en el llarg període negre de la dictadura franquista. És molt gran el deute que, en aquest sentit, hi ha contret la nostra cultura.

Maties Palau Ferré visqué a París des de 1957 fins a 1961. Dos exiliats montblanquins l’hi van acollir, amb l’escalf de l’amistat: el polític Antoni Andreu Abelló i l’escriptor Josep M Poblet, que li van presentar, entre d’altres, Pablo Picasso, el poeta i crític d’art Josep Palau i Fabre i l’escultor Apel·les Fenosa, que ja hi estaven instal·lats. Hi coincidí també esporàdicament amb Joan Miró, al qual coneixia des de gener de 1957 amb motiu d’una exposició a Londres en què havien participat tots dos. “ París és una ciutat que et marca”, declarava el nostre artista l’any 1987, recordant els anys viscuts.

París fou, fins a la segona meitat del segle XX, el centre de gravetat del món cultural. Una ciutat que afavoria la creativitat, amb artistes i escriptors que provenien de tot el món, i que hi trobaven un espai de plena llibertat artística i política en un moment en què la societat europea necessitava trobar una resposta a les tragèdies viscudes.

En aquest sentit, el poeta Octavio Paz explica que, l’any 1958, a París, en una reunió d’amics, André Breton digué que Les constel·lacions de Miró literalment il·luminaven les obscures relacions entre la història i la creació artística. Miró havia pintat aquest quadres de dimensions més aviat reduïdes en un moment terrible de la seva vida i de la història moderna: Espanya sota la dictadura de Franco, Europa ocupada pels nazis i els seus amics pintors i poetes perseguits a França o exiliats a Amèrica. L’aparició, en aquests dies obscurs i negres, d’una obra que és un brollador de colors i de formes vives, fou una resposta a l’opressió de la història.

Aquest explosió de la vida humiliada per la guerra i la dictadura tingué continuïtat en dos artistes catalans: Apel·les Fenosa, amb les il·lustracions que feu per al Livre de l’Ami et de l’Aimé de Ramon Llull, un cant a la pau, a la fraternitat i a la solidaritat dels homes, traduït i editat per Max Jacob, un dels més grans poetes francesos, i Maties Palau Ferré, amb el Guerblanc, un homenatge a Pablo Picasso i al Guernika, una de les obres més importants de la història de l’art del segle XX i de la qual el nostre pintor digué: “M’atreia la gran bellesa dintre de la monstruositat”. Maties Palau Ferré volia que la seva obra comencés just on acabava la de Picasso. D’aquí que aquest homenatge es convertís en un càntic a l’esperança, un esclat de llibertat per damunt de la destrucció i de l’odi.

Al Guerblanc, obra que fou presentada al Everson Museum of Art de Nova York, hi podem veure un home nu, agenollat, que agafa el brau (símbol del feixisme) per les banyes, en situació de domini, de control. El toro es ret en submissió. El colom, que ja no està engabiat, com en d’altres de les seves pintures, viu amb les ales esteses. Aquí, el colom no és un referent romàntic sinó el clàssic símbol de la Pau, amb el brot d’olivera verda al bec. El sol, arborat, símbol del pas dels dies, il·lumina remots incendis de protesta (personals i col·lectius). Les dones, com en tota la seva obra, són símbol i reivindicació del sentit de la puresa. Les flors, símbols del canvi i de la fragilitat. El bou i la mula, de remors bíbliques, vetllen per la Pau. El Guerblanc és, òbviament, una obra reivindicativa però és igualment l’expressió d’un ressorgiment i d’una nova esperança per al futur.

“ París s’ha de conèixer, s’ha de viure”, deia Palau Ferré en una entrevista de l’any 1997. El seu pas per la capital francesa, amb estudis a l’École National Superieur de Beaux-Arts de París, amb exposicions a sales prestigioses (al Grand Palais, a les galeries Paul Cézanne, Tedesco i Pasteur), molt ben acollides pels crítics –François Pluchart, entre d’altres) així com també pels mitjans de comunicació i, molt especialment, la relació que trenà amb alguns dels grans artistes del seu temps, fou decisiu per configurar el caràcter i l’ambició de la seva obra pictòrica. Quan Palau Ferré torna a Montblanc, el seu paradís, l’artista ja estava fet. A partir de la dècada dels seixanta, anà introduint variacions, però ja no hi va haver modificacions formals importants. Maties Palau Ferré serà, per sempre més, el pintor dels blaus intensos, dels vermells crepusculars o violents com els d’un cel amb auguris de grans ventades. I serà també el pintor dels interiors (del retrat, de les natures mortes, de les flors i de les plantes) des de la més radical autenticitat i modernitat. I és que, per a ell, la bellesa és molt més que una realitat estàtica: la bellesa és un esperit de transformació.

Joan M Pujals

EXPOSICIÓ A ARTESA DE SEGRE

Exposició commemoració del centenari del naixement del pintor, escultor i ceramista Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000) a través de l’amistat que l’artista va tenir amb l’activista cultural Francesca Solé i Clotet (Artesa de Segre, 1914-2007) a l’espai d’exposicions de la biblioteca d’Artesa de Segre (la Noguera) del 30 de juny al 30 de setembre de 2022.