Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
Cèsar Martinell i Brunet, reconegut arquitecte i deixeble d’Antoni Gaudí, no només va deixar un llegat d’impressionants estructures, sinó que també va aportar una valuosa perspectiva teòrica a l’arquitectura. La seva definició de l’arquitectura com l’equilibri estable entre geometria, tecnologia i economia és una contribució fonamental al pensament arquitectònic.
Nascut a Valls, el 1888, Cèsar Martinell i Brunet es va formar a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Central de Barcelona i es va convertir en un dels més brillants deixebles d’Antoni Gaudí. Mentre les seves obres, com els cellers cooperatius, guanyaven reconeixement per la seva bellesa i funcionalitat, Martinell desenvolupava una profunda reflexió teòrica sobre els fonaments de l’arquitectura.
La influència de Gaudí va ser crucial per a Martinell, no només en la pràctica arquitectònica, sinó també en el seu desenvolupament teòric. Gaudí li va ensenyar la importància de la “nova” geometria i la tecnologia del totxo a compressió pura en la creació arquitectònica, però va ser Martinell qui va afegir la dimensió econòmica com a tercer pilar fonamental. Fill i net d’empresaris, va ser des de jove molt conscient de la importància que té el component pressupostari —i la seva certesa— en el conjunt arquitectònic final.
Per a Cèsar Martinell, l’arquitectura havia de ser entesa com un equilibri estable entre tres disciplines fonamentals: geometria, tecnologia i economia. La geometria, segons ell, proporcionava les formes i proporcions essencials per a l’harmonia estètica. La tecnologia assegurava que aquestes formes poguessin ser construïdes i mantenir-se amb eficàcia. L’economia, finalment, garantia que els projectes fossin viables i sostenibles a llarg termini.
En els seves “catedrals del vi”, podem observar clarament com Martinell va aplicar la seva teoria. Les estructures geomètriques i estèticament agradables es construeixen utilitzant tecnologies avançades de l’època, mentre que l’ús de materials locals i mètodes eficients asseguraven que els cellers fossin econòmicament viables i sostenibles. Un clar exemple d’aquesta racionalitat econòmica és la doble funció dels tubs d’aigua, que alhora actuen com a baranes de protecció a les parts altes de les tines.
Tecnologia
A Rocafort de Queralt, el primer celler on s’empra l’arc equilibrat —que no parabòlic ni catenari—, la geometria gaudiniana —que s’aparta absolutament dels paradigmes euclidians, vigents durant més de 2300 anys— apareix amb força. L’ús intensiu del totxo industrial, junt amb una tècnica pròpia per desenvolupar els cindris de fusta parabòlics, deixa clara la incorporació d’una tecnologia que feia poc que havia arribat d’Alemanya. Però lel component econòmic és el fonamental: baix pressupost, la fusta a uns preus prohibitius i les condicions de finançament molt limitades pel Banc de Valls i la Mancomunitat porten Martinell a trobar solucions enginyoses per a la ventilació de l’edifici, per aprofitar la gravetat per moure el raïm, per trobar doble ús als tubs i, sense voler renunciar del tot a l’ornamentació, la limita a una sola peça de ceràmica per finestra i al rètol de la façana principal.
Geometria
Amb diferència, l’impacte visual més evident és el que aporta l’ús d’un feix d’arcs equilibrats que permeten generar l’espai diàfan industrial. Però és molt rellevant l’ús de superfícies reglades corbades —la genial aportació de Gaudí a l’arquitectura contemporània— generades mitjançant l’ús intensiu del totxo massís. Així veiem com la transició de les càrregues del pes dels dipòsits cilíndrics al sòl es realitza a base de paraboloides hiperbòlics, una solució lleugera i esvelta, que permet alhora deixar el pas per a la ventilació natural dels dipòsits.
Economia
L’ús d’aquestes solucions geomètriques, “posteuclidianes”, sense les quals les “catedrals del vi” serien menys eficients des del punt de vista enològic (i, per tant, econòmic), no s’explica prou bé en els textos sobre aquests, i he volgut en aquest article esmentar-ho de forma específica. Durant la construcció dels cellers, entre els anys 1916 i 1923, el transport de materials de construcció es realitzava en tren i el tram final en carros i a lloms de mules. En canvi, en els anys seixanta, es va generalitzar l’ús del camió i la construcció dels famosos bolquets. Aquest sistema, òbviament, reduïa el temps de descàrrega de manera radical, però es produïa una ruptura important dels maons que es portaven a obra.
En alguna ocasió, l’avi es posava les mans al cap veient com el material quedava inservible a terra abans d’entrar a l’obra: “Però com pot ser!” exclamava quan visitava les obres del seu fill…, però si llencen un munt de material abans de començar!!! Això no pot ser econòmic!
Nota: Posteriorment, es va adoptar l’ús dels palets, però això Martinell ja no ho va poder veure.
Cèsar Ramírez i Martinell, arquitecte. Setembre de 2024
