El carilló d’Enric Adserà Riba

Sons i sensibilitat

Discurs de presentació de Josep M Rovira, director de Cultura i Paisatge, en l’acte de presentació de l’escultura El Carilló, d’Enric Adserà Riba, a l’hort del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, el dissabte 19 de juny de 2021, amb la directora del museu Gemma Carbó, el director d’orquestra Edmon Colomer, i l’artista Enric Adserà Riba.

Benvolgudes i benvolguts;

La família Adserà, l’Enric i la Korrie, m’han escollit a mi per fer la presentació del Carilló de l’Enric Adserà Riba, obra escultòrica que des d’ara rebrà aquest nom. Assistim al bateig d’una obra d’art híbrida -adjectiu que hem après a usar darrerament quan ens referim a una cosa que pot tenir o té una dualitat de formats, o que conté components de diferent tecnologia. Ja en parlarem, de l’obra i dels components que la conformen.

Entenc que m’han escollit a mi, perquè conec molt bé la vida de l’Enric, la vaig escriure la cronologia vital de l’artista en el llibre ENRIC ADSERÀ RIBA, cinquanta anys de trajectòria artística, editat per TGD – Cultura i Paisatge a començaments de l’any 2012. El llibre va ser el catàleg de tres exposicions simultànies sobre l’obra de l’Enric Adserà, que es van fer al Museu de Valls, al Tinglado número 1 del Port de Tarragona, i al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona. Aquelles exposicions han estat l’homenatge més gran que se li ha fet mai a l’Enric. Val a dir que la maleïda Covid-19 va impossibilitar la celebració d’un homenatge que el govern del país, en la figura del director dels serveis territorials de cultura a Tarragona, Sr. Jordi Agràs, havia preparat i encarregat a mi la coordinació dels actes que s’hi havien de fer. La travessa ha estat difícil per a tots i molt dura per alguns que hi han deixat la pell.

Parlo, doncs, com un amic de l’artista, però sobretot com una persona compromesa amb l’art i amb la cultura, amb la del nostre país i de la nostra gent naturalment, però també compromès en les ARTS, en majúscula, en totes les seves expressions, com a manifestació universal de les cultures de la humanitat.

Jo he vist néixer el carilló de l’Enric Adserà. Hi érem quan va fer els esbossos de les quatre estacions (el blat, el vi, l’oli i l’hort) una altra obra híbrida que canvia amb la llum del dia i emmudeix al vespre. El carilló neix del fruit de les obres dels quatre plafons d’acer, retallats quirúrgicament amb tecnologia del segle XXI i penjats estatègicament en aquest mateix museu.

El resultat del retall en làser d’una planxa de metall genera unes formes en positiu. (parlem de positiu i de negatiu perquè en les arts plàstiques, buidar o foradar significa treure la matèria que no ens convé per convertir-ho en un espai buit, en un espai blanc) formes que, d’altra banda, per si soles deixen de formar part de l’obra original per convertir-se sovint en un residu.

Aquí és quan hi entra la dimensió de l’artista. L’Enric Adserà no llença mai res. De fet, una part important de la seva obra neix de l’aprofitament de materials que ell va considerar útils i els va convertir en bells. Em refereixo als gravats fets a partir de cotilles, de bidons, de plaques de matrícula, de xapes d’embotit, fins a arribar a les composicions de records que conformen la sèrie d’obres coneguda com les Parets del meu taller. I també en l’escultura: les obres fetes amb peces de fusta que encaixen en un espai estrany pel qual semblava que no eren concebudes, són aprofitaments de diversa procedència. Si repasseu el catàleg d’escultures de l’Enric Adserà, hi veureu el que us explico.

El carilló està inspirat en un cèrcol de carro disposat en semicercle del qual hi pengen els retalls de metall dels plafons corresponents al blat, el vi, l’oli i l’hort. Amb una baqueta de fusta, una pedra de riu o amb un instrument metàl·lic l’escultura musical esdevé un instrument de percussió.

És una escultura amb objectes que es belluguen que podria dialogar amb les creacions dels mòbils del nord-americà Alexander Calder i amb els de Joan Miró, però que, a la vegada genera vida pròpia: és una escultura que ha estat concebuda per a generar sons, per a generar música. Em permetreu que en la part sonora no m’hi posi. Ja ho farà l’Edmon Colomer. L’Edmon, deixeu-me fer un espòiler, en sap molt de música. En aquest darrer any i mig, ens hem vist moltes vegades entorn de la música de Robert Gerhard, del qual s’ha celebrat el cinquantenari de la seva mort, i l’Edmon ha comissionat els actes de l’homenatge per encàrrec del govern del nostre país. L’Edmon parlarà de música. Permeteu-me que jo situï els records de l’artista.

L’Enric va néixer a la plaça de l’església de Cabra, a pocs metres del campanar de l’església de Santa Maria, i del rellotge que, connectat amb les campanes, toca els quarts, les hores i repeteix l’hora passats dos minuts. El mateix campanar que han denunciat alguns nouvinguts queixant-se que no els deixa dormir. Quan parles amb ell, fa sons tot recordant la música i els sons de la tartana i de la bicicleta que feia servir per anar a Valls a veure Martinell i a Busquets. La música del cant coral que descobreix a Barcelona i que el porta a un festival, a Gal·les (amb l’Orfeó Laudate, fundat el 1942 per Àngel Colomer, pare de l’Edmon Colomer aquí present) i és amb la música que coneix la Korrie De Boer i canvia el campanar de Cabra i les campanes sordes de la postguerra barcelonina, per un carilló a Amsterdam, concretament a l’església de Westerkerk, on està enterrat Rembrandt.

La trajectòria artística de l’Enric ha anat sempre acompanyada de música, de sons i de cançons. Sempre canta, i ho fa bé. No és estrany doncs que vegi música en els retalls d’uns ferros que sobraven d’una altra escultura; en faci una composició atractiva i ens la mostri avui tot recordant els carillons holandesos que oferien puntualment el seu concert a les 12 del migdia. (…) La vida de l’Enric i de la Korrie no ha estat sempre de flors i violes, i això es nota en la seva obra; jo diria que n’augmenta la seva sensibilitat. Avui, a l’Espluga, l’Enric ens ofereix el seu carilló una obra vital, que ens mostra l’expressivitat de l’artista en tota la seva dimensió.

Només una ment creativa està preparada per trobar bellesa on d’altres veuen brossa. Només els genis són capaços de trobar sentit a la senzillesa.

El carilló que avui bategem és fruit de la inquietud artística, innovadora, creativa, latent i viva de l’Enric Adserà. És un orgull poder-lo presentar i ho és també poder felicitar els responsables del museu, el Ramon Rosich abans i la Gemma Carbó ara, amb tot el seu equip, que han sabut acollir una obra important per aquest museu i pel gaudi de tots nosaltres, d’un dels grans artistes del nostre país.

N’hem d’estar orgullosos.
Moltes gràcies

L’Espluga de Francolí, 19 de juny de 2021

Carilló
El mot carilló prové de quadrillon, un mecanisme que consisteix en quatre campanes per marcar les hores en rellotges públics (per exemple, el Big Ben de Londres). L’instrument es va crear als Països Baixos al segle xvi, quan les esglésies de les riques ciutats neerlandeses van voler cridar l’atenció acústicament.

DIEC: carilló
1 m. [LC] [MU] Joc de campanes afinades que poden produir melodies mitjançant un mecanisme de teclat.
2 m. [LC] [MU] Instrument músic de percussió consistent en una sèrie de làmines metàl·liques que hom fa sonar amb baquetes de fusta.
3 m. [LC] [MU] Registre de l’orgue