Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
La mort, aquest darrer juliol, del poeta i dietarista Àlex Susanna (1957-2024) hauria de ser prou estímul per tornar als seus llibres, els qui els coneixem i els estimem, o per descobrir-los per primera vegada, tots aquells que encara no n’hagin llegit mai cap. Susanna defensava una poesia que s’entengués; una poesia que, d’entrada, no posés traves al lector a l’hora d’enfrontar-se al text. Això no vol dir, però, que propugnés una lírica fàcil: els versos del barceloní s’afaiçonen en la forja de la poesia moral, i són deutors, sobretot, d’una determinada tradició angloamericana: la que solem convenir que neix amb Thomas Hardy, bé que ja en trobem besllums molt significatives en els anomenats poetes dels llacs (els romàntics Wordsworth i Coleridge), i que conrearen autors com Robert Frost, Edward Thomas o Seamus Heaney, entre altres. Tots aquests poetes, molts dels quals van néixer o passar temporades a pagès, fan servir la naturalesa com a excusa per reflexionar sobre la natura humana. En moltes de les seves poesies, les dues naturaleses se’ns mostren inextricablement unides.
