Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
La relació d’amistat que es va generar entre Gaudí i Martinell es resumeix en una frase que el mestre va dir al deixeble: “Això li dic a vostè perquè és de Valls i m’entendrà, perquè aquests senyors arquitectes… [referint-se als de Barcelona ]”.
Nascuts a la mateix província amb 36 anys de diferència, pràcticament els separen dues generacions. El mestre, Antoni Gaudí i Cornet (Reus, 1852- Barcelona, 1926), i el deixeble, Cèsar Martinell i Brunet (Valls, 1888- Barcelona, 1973), van aportar a la humanitat creativitat, bellesa, sostenibilitat, harmonia i moltes altres virtuts, unes qualitats que van plasmar en una obra original coneguda arreu que ha perdurat i perdura fins al segle XXI pel reconeixement que la societat els ha brindat. No podem comparar una obra amb l’altra _ni volem fer-ho_, però sí que volem destacar que aquells diàlegs -o monòlegs- que van mantenir no van caure en sac trencat perquè Martinell es va erigir en un dels principals promotors del gaudinisme. Gràcies als diàlegs, Martinell va escriure un llibret deliciós: Conversaciones con Gaudí (Punto Fijo, 1969), que és una reedició en castellà del que porta per títol Gaudí i la Sagrada Família, comentada per ell mateix (Aymà, 1951), en el qual va aplegar les converses amb el mestre sense jutjar-ne el contingut, però sí amb un lleuger aparell crític.
En les dues primeres dècades del segle XX, els dos arquitectes van coincidir amb l’eclosió d’un dels moviments més esplendorosos de la història d’Espanya: el Modernisme, gairebé sense voler-ho intencionadament cap dels dos, ja que mai no es van enorgullir que se’ls classifiqués com a modernistes, i tenien raó. El perquè d’aquesta negació potser cal cercar-lo en el rebuig cap a l’Escola d’Arquitectura ja que els semblava que no era prou atractiva per als alumnes i que la formació que s’hi impartia mancava de racionalitat i fonament. Gaudí va suspendre força assignatures, i Martinell va traslladar-se a Madrid per aconseguir que el matriculessin en matèries que havia anat deixant per a convocatòries cada cop més allunyades de les que li pertocaven. Potser també hi influí un cert xoc ideològic i de pensament amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, altiu i molt segur d’ell mateix. Domènech era de bona família, com es diria ara, sense privacions econòmiques, mentre que Gaudí provenia de pagès i a casa eren menestrals, com Martinell. Tant l’un com l’altre van haver de treballar per pagar-se els estudis, especialment el primer, que, a més, havia d’ajudar a mantenir la pròpia família. No tenien amistats a Barcelona, ni entre la flor i nata de la cultura, ni en els negocis, ni en l’alta burgesia i l’aristocràcia, i es van haver d’espavilar per poder estudiar i entrar als cercles de relació, un dels quals va ser el Centre Excursionista de Catalunya.
Gaudí va obtenir el títol d’arquitecte el 1878, amb 26 anys, i Martinell, el 1916, amb 28. La casualitat va fer que tots dos naixessin a la mateixa comarca: el Camp de Tarragona (Gaudí, al Baix Camp i Martinell, a l’Alt Camp), la qual cosa els va servir per glossar les característiques ambientals, climatològiques, naturals, culturals o filosòfiques d’un territori banyat pel sol, el mar, el vi, les avellanes i l’oli. Un territori triat per l’orde del Cister per establir-hi dos dels monestirs més importants, Poblet i Santes Creus, grans per l’arquitectura i també per les finques que van explotar i la població que van tenir al seu servei fins al 1835, quan es va produir l’exclaustració i els béns van ser espoliats de manera indigna.
Podeu llegir aquí l’article complet de Raquel Lacuesta, doctora en Història de l’Art i acadèmica de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
