Des del Tossal Gros - Cultura i Paisatge

Des del Tossal Gros

Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.

Com d’habitud, som dalt del Tossal Gros (864 msnm), en un dels vèrtexs de referència de la serra de Miramar, que separa la Conca de Barberà del Camp de Tarragona, per la part del nord (a l’esquerra tinc la muntanya de Sant Ramon, que s’enfila a la dreta del coll de Cabra).

M’he posat a recer, al costat del pessebre de l’AAEET, perquè el serè de la muntanya bufa amb força. El Camp que tinc al davant i que conec de memòria està netíssim i, com sempre, provoca una imatge de civilitat molt antiga, amb tots aquests vells camps de conreu a la vora del Pla de Santa Maria, cadascun amb la seva barraca de pagès, assenyalant una densitat amabilíssima… i certificant aquell repartiment de la propietat que acredita una democràcia indiscutiblement establerta. La neteja de l’ambient (avui proliferen mapes que popularitzen el coneixement de la qualitat de l’aire del territori) ens hauria de permetre repassar tots els punts de la demografia coneguda, però just després del complex industrial immediat, una massa densa de núvols alts ho enfosqueix i, només la perícia i el coneixement acumulat ens permeten anar identificant cadascun dels indrets de referència. Vilabella només l’intuïm alçada rere la línia que marca Puigpelat. Al fons, el mar s’endevina perquè alguna escletxa de llum provoca reflexos a l’aigua… Valls només és una petita i llarga línia difusa al final del seu cada cop més ampli polígon industrial i logístic. La claror decreixent que l’il·lumina, des de la serra de la Mussara ens n’ensenya la seva cara oest. Tantes vegades que hem vist Tarragona, i avui només som capaços de dibuixar (amb els ulls) el cap de Salou, com si la costa fos pura i verge.

Tot és molt sec. Si aquests núvols que ens tapen se’n recordessin de ploure… perquè la manca d’aigua que patim, i que ara ja és (¿massa?) propagandística i institucional se’ns està introduint a l’ànim, com una calma tensa. Voldríem tempestes, rebombori i agitació atmosfèrica com fa temps que hem oblidat. Diuen (tots) que ningú ho havia vist mai. I són molts mesos. Després d’aquell 2020 de pluges intenses, superlatives i persistents, sembla com si l’aigua del cel s’hagués acabat. Sobreviuran els ceps? Sempre ens agrada lloar l’equilibri dels vells, que tenen unes arrels que regulen el vigor vegetal i ens lliuren un fruit excel·lent. Ara, però, la planta ja només té esma per allargar una subsistència incerta. Ho vivim en silenci.

És el tema de l’any, que tenim costum de tancar amb aquesta excursió de proximitat. Jo hi devia pujar per primera vegada fa aproximadament quaranta anys, amb els companys de classe i, és clar, amb el mestre que tenia el gust de dur-nos-hi (per aquestes muntanyes que ara estimem). Era el Pep Cunillera Miquel, del Pla; que acostumava a ajudar-se d’amics seus experimentats. Eren habituals els germans Fonts. Algunes vegades el Ramon, i moltes l’Enric. L’Enric Fonts Ferrer va mantenir sempre aquesta afició i vull recordar-lo avui, ara que fa unes poques setmanes que una malaltia fulminant se’l va endur.

Bon 2024

Oriol Pérez de Tudela

Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.