Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
El 20 de maig de l’any 1883, diversos membres de l’Associació catalanista d’excursions científiques van visitar les col·leccions arqueològiques que custodiava al seu domicili de la plaça Cerdà de Barcelona, l’aleshores president de la Asociación artística arqueològica Barcelonesa, el senyor Josep Puiggari (1821-1903). A la crònica que registra aquesta activitat s’esmenten reproduccions de diversos monuments, dibuixats i aquarel·lats per l’amfitrió, entre els quals els corresponents al claustre de la catedral de Tarragona. L’autor de la ressenya s’hi refereix amb aquests termes: “fets ab gran perfecció”. Com que aquestes il·lustracions s’han conservat, podem corroborar com n’és de fonamentada l’apreciació. Els capitells de caràcter vegetal i molts dels historiats que signifiquen les diverses galeries claustrals tarragonines foren reproduïts fidelment per Josep Puiggarí, de manera que la condició arqueológica d’aquestes imatges és innegable. Tot i que desconeixem la data exacte de l’estada a la ciutat del seu autor, la visita a la col·lecció ens proporciona la fita ante quem 1883 per situar-la, alhora que els dibuixos que en resultaren.
No fou el primer barceloní que visità la ciutat amb interessos arqueològics. Anys abans (1839), ho havien fet el pintor Francesc Xavier Parcerisa (1803-1876) i Pau Piferrer (1818-1848), compromesos ambdós amb el projecte dels Recuerdos y Bellezas de España, dins el primer volum dels qual van reservar un llarg capítol a ciutat de Tarragona. El text s’il·lustrà amb set litografies: una de l’aqüeducte romà, les restants corresponents a la catedral. A les segones s’hi mostra la façana occidental, l’interior del temple, el claustre i el relleu més afamat del bancal del retaule major consagrat al turment de Santa Tecla al foc. Estem davant del primer aplec iconogràfic de l’edifici medieval i el medi que en va divulgar les seves excel·lències molt enllà de la ciutat.
L’agost del 1845, el pintor Claudi Lorenzale (1814 -1889), futur director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, va adreçar-se a les terres tarragonines amb una colla d’amics, afectes tots ells al mon medieval i al seus vestigis. Integraven el grup els arquitectes Josep Oriol Mestres i Elies Rogent, i els pintors Pelegrí Clavé, Francesc Cerdà, Pau Milà i Fontanals, Joaquim Espalter i Pau Masferrer. Van visitar els monestirs de Santes Creus i Poblet, així com el castell de Solivella. Lorenzale reproduí tots aquests monuments. Una pintura en mans particulars i diversos dibuixos conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya certifiquen el periple. En un dels apunts, Lorenzale també va retratar la façana de la capella de Sant Pau, a tocar de la catedral de Tarragona.
Els que van arribar d’enllà dels Pirineus
Els artífexs d’aquests dibuixos i aquarel·les es van incorporar de ple dret dins el llinatge dels viatgers que s’adreçaren a Tarragona durant el segle XIX per tal de conèixer i admirar el ressò del passat a través del seus monuments. Molts ho feren atrets per la fama dels vestigis romans, però els escrits o les imatges resultants d’aquestes estades permeten constatar fins a quin punt els van commoure igualment la catedral i els restants edificis medievals que decoraven l’indret. En aquest context és obligat fer memòria d’Alexandre Laborde i de l’extraordinari equip de dibuixants que van fer-li costat en l’ambiciosa empresa que liderà: l’edició dels quatre volums del Voyage pittoresque et històriques de l’Espagne, (París, 1806-1820). En el cas del capítol consagrat a Tarragona, les litografies que van il·lustrar-lo van donar visibilitat als monuments de l’antiga Tàrraco i als que s’incorporaren a la ciutat durant els segles medievals, particularment la seva catedral, que hi és evocada per mitjà de cinc litografies. S’hi retrata la façana occidental, l’interior de l’església, l’àmbit claustral, alguns dels seus capitells i l’afamat relleu musulmà encastat fins fa ben poc al mur perimetral de la galeria occidental. Si es repassa la literatura referida als viatgers estrangers que van fer estada a la ciutat, es constata que Laborde no fou el primer, però el ressò de la seva obra fou un indubtable revulsiu per alguns dels que van arribar més tard, compromesos amb projectes editorials similars.
L’anglès Georges Vivian (1798-1873) autor de l’obra Scenery of Portugal & Spain, apareguda l’any 1838, és un d’ells. Tot i que Tarragona no figura a la publicació, l’àlbum preparatori de l’obra que recull les imatges del primer periple peninsular de l’autor realitzat entre els anys 1833 y 1837, inclou una vista molt bonica de la zona alta de la ciutat emmurallada, comprés l’aqüeducte romà, part essencial de la iconografia urbana com aleshores (Madrid, Biblioteca Nacional).
Pel que fa a l’arquitecte parisenc Victor Ruprich-Robert (1820-1887) va passar per Tarragona l’any 1847 i al Musée d’Orsay es conserven set dibuixos probatoris de la visita. Sis corresponen a la catedral. Un mostra l’exterior de la capçalera vista des de la galeria claustral contigua, un segon onze capitells de les seves galeries amb ornamentació vegetal, i un tercer al relleu musulmà, mencionat fa poc. Els tres dibuixos de l’interior de la Seu corresponen a la porta oberta a la banda dreta del retaule major coronada per l’efígie de Sant Fructuós, a una de les portes del cor, i el darrer, al sepulcre marmori de l’arquebisbe Pere de Cardona (+1530). Enllà de la catedral, la façana de la capella de Sant Pau protagonitza el setè dibuix.
Valentín Carderera i Jenaro Pérez Villaamil
L’interès pels monuments tarragonins també es constata a Madrid. Sota l’empara de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Valentín Carderera (1796-1880), s’adreçà a Poblet i a Santes Creus ja que eren fites importants del seu circuit a través dels monestirs i convents peninsulars desafectats a rel de la Desamortització de Mendizábal (1836-1837), per tal d’examinar el patrimoni artístic que custodiaven. De la seva estada tarragonina l’any 1851 se’n conserven diverses aquarel·les referides a l’arquitectura dels susdits cenobis i als mausoleus reials i nobiliaris que aixoplugaven, a més d’una vista general del castell de Guimerà i diverses corresponents a la catedral de Tarragona. En aquest darrer cas va reproduir l’exterior des de la banda sud, la zona del claustre que llinda amb el palau episcopal, una perspectiva de gran interès ja que permet apreciar la galeria alta que s’hi va instal·lar i que amb el temps fou eliminada (Madrid, Fons Carderera del Museu Lázaro Galdiano). També s’atribueix a l’artista el detall del capitell d’angle que decora el ràfec de la capella de l’antiga infermeria dedicada a Sant Pau, ara part del fons de la Biblioteca Nacional de Madrid. Tot i que algunes de les imatges tarragonines van servir per confegir les litografies que s’incorporaren als dos volums de l’ambiciosa i luxosa obra que Carderera va dedicar als mausoleus peninsulars intitulada Iconografia española (Madrid, 1855-1864), les restants catalanes segueixen essent en la seva major part inèdites.
També ha de tenir a veure amb un projecte editorial de similar volada la vista d’una catedral que es conserva al Museu Provincial de Lugo, sense identificar fins ara. L’oli, atribuït al pintor ferrolà Jenaro Pérez Villaamil (1807-1834), mostra una capella gòtica amb un grup heterogeni de gent instal·lat davant l’altar. Les característiques de l’arquitectura, amb la porta oberta a la banda esquerra, i la rica màscara ornamental desplegada en dos nivells a la zona alta de la fàbrica, singularment les dobles figures ubicades a banda i banda dels finestrals, permeten identificar aquest interior com la capella dels Sastres, oberta al sector nord del transsepte de la catedral de Tarragona.
L’únic que divergeix entre l’original i la pintura és el raig de llum que Pérez Villaamil va fer entrar per una de les finestres situades a la dreta. Recordem que per la posició d’aquesta capella respecte la capçalera romànica, aquest és un sector cec. El mestre que dissenyà la fàbrica va unificar aquest espai amb la resta de l’estructura situant-hi dos finestrals en els quals s’hi van simular vidrieres per mitjà de la pintura, però no hi entra el sol. Per tant, l’efectista raig de llum incorporat per Pérez Villaamil és un tret apòcrif, tot i que perfectament coherent amb la dimensió romàntica que impregnà la seva obra.
L’obra sembla acreditar l’estada del pintor a la ciutat, un fet desconegut fins ara per la historiografia. Tot i no estar signat, ni datat, l’oli s’inclou dins el catàleg raonat de l’artista gallec i, per tant, la seva execució s’ha d’inserir dins el vast itinerari peninsular que va recórrer quan preparava la España artística y monumental, publicada a Paris entre els anys 1842 i 1850. A l’obra hi figuren monuments d’ambdues Castelles, d’Andalusia, Galicia, el País Vasc i Navarra. Els testimoni artístics de la ciutat de Saragossa son els únics representatius de l’orient peninsular ja que no se’n inclouen ni de Catalunya, ni de València. En el segon cas, però, Pérez Villaamil va reproduir als seus olis, probablement quan visità la ciutat l’octubre de l’any 1849, alguns dels monuments més emblemàtics que hi pervivien, i diverses vistes dels encontorns. Al catàleg raonat de l’artista hi figuren olis del Palau de la Generalitat, de la Llotja, de la Porta de Serrans, i de l’Albufera.
Respecte els itineraris de Pérez Villaamil i la possibilitat de fixar el seu hipotètic viatge a Tarragona, el seu diari i l’epistolari informen que el pintor era a Saragossa a les darreries del mes de setembre de l’any 1844, i a Barcelona el 31 març del 1846. És en el context d’aquests desplaçaments durant la dècada dels anys quaranta (en els quals cal inserir l’anada a València el 1849), quan resulta versemblant una possible estada a Tarragona.