LO PARDAL: 100% Viladot a Agramunt

LO PARDAL: 100% Viladot a Agramunt

Lo Pardal és un espai d’art contemporani format per diversos edificis amb sales d’exposició, o d’interpretació, de l’obra de l’artista multidisciplinari Guillem Viladot (Agramunt 1922 – Barcelona 1999). Acull, també, l’inventari dels fons documentals sobre la seua activitat artística i literària: un important arxiu que ens aporta informació sobre el creador i més de setanta anys de la història del país.

El primer edifici, Lo Pardal I, va acollir la Casa de la Poesia Visual, que aviat s’amplià amb dos edificis nous, on disposa, creativament, tots els seus poemes visuals, objectes poètics i volumetries amb l’expectativa d’esdevenir el primer espai dedicat a aquest gènere, a Catalunya i a Espanya, i una sublimació de les seves arrels agramuntines. Recórrer les tres plantes de l’edifici és fer una completa immersió en l’univers Viladot. Cada peça, cada espai, cada cartell prenen protagonisme en un espai aparentment caòtic, desordenat, però carregat d’energia creativa.

Entrem a Lo Pardal II. Els dos edificis es comuniquen a través de la primera planta del Pardal I. L’estructura interior d’aquest nou immoble és més diversa, encara que des de l’exterior les façanes, d’un i altre, estiguin totalment unificades.

Així com aquest primer edifici incorporava una antologia històrica del seu procés evolutiu, “Lo Pardal II” inclou les obres recents i darreres dels anys noranta. Una diferència clara és que no penja de les parets cap marc amb poemes visuals; ara tot són volumetries. El visitant es troba de primer amb una gran sala amb quaranta-quatre obres de totes les èpoques. La cronologia ara no importa i no n’hi ha cap que destaqui sobre les altres per la seva ocupació especialment privilegiada. En aquesta planta Viladot ha volgut deixar clar el seu mètode de treball amb l’altaveu de l’acumulació d’encontres objectuals.

A la segona planta hi ha una obra que destaca d’entre les vint-i-tres que s’hi exposen. És un conjunt de figures verticals que semblen tòtems, ordenats com un bosc. Com metamorfosis amb referents a ulls i caps, hom desvetlla el seu origen objectual, producte del reciclatge de tubs d’escapament de cotxes vells. A la planta baixa la peça més colpidora és, sens dubte, la “Venus Lacaniana”, obra major de la sèrie “Self”, on un esquelet d’ossos recrea una figura humana, decrèpita, que amb ulleres de referència a la cultura mira un mirall on es reflecteix esplendorosa i sensual