Repetir les accions conscientment és donar-los un caire ritual.

Tanquem el 2022 des del mateix punt: el Tossal Gros de Miramar.

En aquestes repeticions hi ha una part que es manté estable, permanent, subjacent… i una altra que canvia, que és circumstancial, que depèn del temps i de les lleis!

Avui, per exemple, només s’aprecien tres petites i atrevides -alhora que tímides- fogueres de restes de poda; per les allunyades planes del sud del Baix Camp. Segur que la setmana vinent se’n veuran moltes més. El Ferran Bel, l’esforçat diputat tortosí del PdCAT de la circumscripció de Tarragona al Congrés, s’ha apuntat el tanto i pregona que el BOE ja recull la seva petició perquè els pagesos de petites explotacions puguem cremar la branca. Gràcies, Ferran!

Altres circumstàncies variables són aquesta bonança que ens acompanya. Ni fred ni vent. Tot està quiet i podríem dibuixar cada peça de terreny i el seu límit cadastral. Podríem comptar les casetes i barraques, les de tros i les de pedra seca. Amb l’ajuda d’un petit zoom de seguida trobaríem les de La Capona… Tot és net i clar, i per si l’any que ve estigués emboirat, assenyalar que el túnel de l’A27 està a punt perquè ens l’inaugurin; i l’històric segon campanar de Vilabella l’any vinent serà difícil de veure, en aquest cas perquè n’estan desmuntant l’antic dipòsit de l’aigua, inaugurat precisament el 1922, fa cent anys.

Cent anys és la mesura històrica que per aquests rodals apreciem. Ni més ni menys. Quan una cosa és més antiga la posem al calaix de tot el que és més vell que Matusalem, i quan és més recent se’ns fa jove, perquè encara coneixem algú que hi va tenir alguna cosa a veure. Cent anys és un llindar de serietat. Benet XVI / Joseph Ratzinger anava acostant-s’hi, com Isabel II d’Anglaterra, però s’han quedat aquí per fer-se humans quasi centenaris.

Vilabella era fins ara molt fàcil d’identificar pels 2 campanars, precisament. Ara serà igualment fàcil perquè el vell dipòsit s’ha pogut desmuntar gràcies al nou, instal·lat a 500 metres del poble, en una elevació que assegura el subministrament amb unes instal·lacions més adequades i que garantiran un servei estable. L’antic ha fet cent anys de servei i ara recuperarem l’skyline original del campanar medieval, retallat com una torre de defensa. Molts que ja han marxat van viure sempre amb aquell dipòsit sobre el campanar, una anomalia estètica que estava justificada pel seu valor d’ús…

Hi haurà més canvis circumstancials. Segons el que se sent a dir, totes aquestes planes que baixen des de Cabra del Camp fins al Pla de Santa Maria quedaran cobertes de plaques fotovoltaiques. I romandrà allò que sempre hem vist des d’aquí, aquest cim fronterer de 867 msnm entre el Camp de Tarragona i la Conca de Barberà. Sempre hi hem vist aquest mosaic de petites explotacions amarronades que s’estén fins al mar. Des de Cabra, a 550 msnm fins a Tarragona, en línia recta hi ha tan sols 20 kilòmetres escassos. Un fort descens que a ull nu es fa pràcticament imperceptible.

És la plana que dibuixen les conques del Gaià i el Francolí. Aquest, que neix a l’Espluga, a la Conca, aquí darrere mateix, entra al Camp per l’estret de la Riba i recull totes les torrenteres que des dels Boscos de Valls van aportant-hi el petit cabdal que de puntetes arriba al Port de Tarragona, havent regat abans, però, tota l’horta històrica d’avellaners i altres conreus del Tarragonès i el Baix Camp.

El Gaià, de manera diferent, a l’extrem est del Camp, fent frontera natural amb el Penedès, és un congost pronunciat. Vilabella és visible, de fet, perquè està encimbellada; però Santes Creus, Aiguamúrcia, Vila-rodona, i tota la sèrie de pobles que històricament s’hi han anat assentant, són invisibles des d’aquí (només un dron pot descobrir-los), perquè són dins del congost i queden amagats. Les del Gaià alt i mitjà són terres de muntanya, on la vinya (històrica) es barreja visualment amb el bosc.

I el descens topogràfic implica una progressiva modificació de les varietats de vitis vinífera. A la zona de Santes Creus abunda la Parellada, que a mesura que va baixant es barreja amb la Macabeu majoritària. I quan arribem a la zona mitjana, entre Bràfim, Montferri, Vilabella, Renau, i fins al Catllar, comença a sovintejar, també, la Cartoixà. En el cas dels negres, la zona alta de la falda oest del Montmell, a Rodonyà, és el regne de la Sumoll. L’Ull de Llebre ha estat històrica i omnipresent…

Seguir el curs del Gaià és avui més amable i enriquidor, després que l’Associació de les Terres del Gaià n’hagi editat un mapa per resseguir-ne el camí senyalitzat que fa més de quinze anys que s’ocupen de mantenir.

També es pot seguir el curs dels aqüeductes romans de Tàrraco (la capital de la Hispània citerior n’arribà a tenir 7) que ha estudiat i estudia l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia). Fonamentalment, Tarragona s’abastí d’aigua del Gaià (fins que la concentració urbana contemporània ho féu insostenible) i l’aqüeducte principal, l’AQUAM AUGUSTAM, tenia més de 20 kilòmetres i el pendent constant que el sostenia era de 2×1000.

Això és el que roman: una plana de 20 kilòmetres de pendent lleuger sostingut que arriba a Tarragona, a dialogar amb la costa. De tornada, aquest Mare Nostrum ens torna diàriament una dosi permanent de Marinada, un vent local, poc referenciat en l’àmbit global, que refresca i humiteja els camps. També en un any sec com el que tanquem.

Bon any 2023

Oriol Pérez de Tudela