El mensari de la catedral de Tarragona

La decoració escultòrica del claustre de la catedral de Tarragona constitueix un dels grups més notables de l’art figuratiu dels segles XII-XIII a Catalunya. Entre totes les escenes esculpides al claustre tarragoní, el cimaci que conté les representacions dels treballs dels mesos constitueix un important document gràfic de la societat medieval. Les seqüències es desenvolupen, a manera d’una història miniada, al llarg de les quatre cares del cimaci que sobremunta dues columnes apariades de la nau nord.

LA MESURA DEL TEMPS AL NOSTRE TERRITORI

Al llarg de la història, la mesura del temps al nostre territori ha estat diversa. El primer sistema per mesurar el temps que coneixem és el còmput dels cònsols romans, que arribà fins, aproximadament, l’any 500 dC. En l’època visigòtica (s. VI a s. VIII), s’utilitzà el referent dels reis visigots i, a partir de la conquesta franca (s. VIII a s. XII), es comptaren els anys de regnat dels reis francs. El 1180 el Concili de Tarragona, amb aprovació reial, va
ordenar que a Catalunya els documents fossin datats en funció dels anys de l’Encarnació, a l’estil florentí. Aquest sistema consistia a comptar els anys a partir del 25 de març, és a dir, 2 mesos i 24 dies més tard que el nostre cap d’any. Aquest còmput s’estengué a Mallorca i al País Valencià després de llur conquesta, i passà també als països mediterranis conquerits més endavant. Per decret del 16 de desembre de 1350, aquesta cronologia fou abandonada al Principat de Catalunya i a Aragó. Al País Valencià perdurà fins al 1358, quan el rei Pere el Cerimoniós decretà l’ús general del còmput de la Nativitat; és a dir, l’any començava el 25 de desembre anterior. Això va durar fins al 1582, en què el papa Gregori XIII instaurà el calendari gregorià i establí l’inici el primer dia de gener.