Palaus de Montblanc. Palaus, casals i residències des del s. XII al s. XVIII

La vila de Montblanc, capital de l’actual comarca de la Conca de Barberà, està situada a mig camí de la ruta històrica que des de temps immemorials ha comunicat el Camp de Tarragona amb les planes de les terres lleidatanes, ben bé al centre d’una conca fluvial excavada pel pas del riu Francolí i el seu afluent l’Anguera. La seva dilatada història, des de l’any 1163 en què fou fundada, ha presenciat el pas de multitud de generacions humanes que n’han forjat la seva realitat actual. Des dels colonitzadors medievals, eliminadors del domini musulmà, als mercaders medievals de productes locals i exòtics de l’Europa del Nord i la Mediterrània, sense oblidar als pagesos i jornalers que han cultivat les fèrtils terres del seu terme, passant pels menestrals, proporcionadors de béns de consum i de luxe, tant des dels temps fundacionals com dels més moderns i contemporanis.

L’estructura urbana existent fins a mitjan segle XX fou, en gran part, el fruit de l’expansió econòmica viscuda a la primera meitat del segle XIV: del primer recinte defensiu del segle XII que encerclava el turonet del Pla, el seu castell i els primers habitacles es passà tot seguit a construir a la plana de la plaça del Mercadal, on aviat es documenten les viles-noves del Mercadal, d’en Guimrós i de sant Miquel. Aquesta estructura restà del tot definida quan es bastí, a partir de 1366, el nou recinte murallat. Aleshores, com bé apuntà l’arquitecte, historiador i polític Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), el plànol de Montblanc s’aproximava a l’ideal de ciutat explicat pel frare Francesc Eiximenis (1330-1409) en el capítol 110 del llibre dotzè de la seva obra enciclopèdica “lo Crestià”: amb forma gairebé quadrada, tota emmurallada, amb els portals principals en els punts cardinals, amb una bona plaça per al mercadeig i bones clavegueres per donar salubritat (el riuot medieval). Tindria quatre quartons (al centre, la cruïlla del carrer Major amb el carrer Riber s’anomena popularment “els Quatre Cantons”) i al costat de la plaça principal hi ha l’església major de Santa Maria, tal com ho defineix Eiximenis (110, 240-241, 13-33). Disposava de tots els elements essencials indicats per Eiximenis: carnisseria, peixateria, almodí o botiga del blat, fonts d’aigua potable (110, 241, 34-40); hospitals, bordell i sortides de clavegueres en llocs apartats per evitar “infeccions en l’aire” (110, 241, 41-69); així com un mur defensiu ben disposat amb torres de pedra, amb ballesteries o espitlleres i lloc per a bombardes i altres artefactes necessaris. Eiximenis també recomana “que les ciutats deuen haver bells carrers e amples” (111, 242-243) i que el bon govern ha de promocionar les construccions belles i elegants.

Els palaus medievals representaven el grau més elevat de bellesa i prestigi que propugnava fra Francesc Eiximenis.

A Montblanc, els palaus gòtics i renaixentistes presenten unes façanes fetes de blocs de pedra, un material que abunda al seu terme i que permetia distingir de lluny la riquesa dels seus propietaris. Les portalades són sempre de mig punt adovellat, de bona dimensió. Al pis superior una sèrie (dos, tres o quatre) de finestres coronelles trífores unificades per una motllura que recorre tota la façana horitzontalment els hi donen una sòbria elegància. Al nivell superior un simple ràfec format per una motllura de càvet remata l’exterior de la façana. A l’interior aquests palaus es distribueixen en dos o tres nivells: a la planta baixa una sala vestíbul fa de distribuïdor per accedir a cellers, quadres i altres dependències del servei, deixant pas, tot seguit, a un pati on una escala noble de ferms graons de pedra amb barana o balustre de pedra, flanquejada per arcs en els casos més luxosos, permet arribar a una galeria d’arcs gòtics; des d’aqueixa galeria s’entrava a les habitacions i sala noble, decorada amb teixinats de fusta pintada. En algun cas existí golfa en un tercer nivell.

Els palaus o casals barrocs i neoclàssics tenen en la distribució característiques similars als gòtics: una planta baixa on una entrada o vestíbul donarà pas a les sales del celler, de l’establa i de la sala on es guarden els carruatges, deixant a la zona central o una zona privilegiada la caixa de l’escala noble, normalment construïda amb graons de pedra i baranes de ferro forjat; per aquesta escala noble, il·luminada amb cúpula amb lluerna, s’accedirà a la sala noble i a les altres habitacions i cuina, totes cobertes amb sostres de fusta treballada ricament; un tercer nivell, aixoplugat per la coberta general de la casa, feta amb bones bigues i cabirons s’hi trobarà la golfa, normalment ben ventilada per evitar els mals de les goteres, serà on les famílies guardaran les seves andròmines i mals endreços. Les façanes mostraran gairebé sempre esgrafiats amb dibuixos artístics; la major part de les obertures esdevindran balcons durant el segle XVIII, modificant de vegades algunes de les antigues finestres barroques; per ventilar les golfes també s’utilitzaran galeries de solana. Rarament hi veurem botigues o tallers en aquestes residències, ja que els nobles que les habitaven eren fonamentalment rendistes i propietaris que arrendaven els seus recursos, normalment béns rústics i urbans, així com alguns forns i molins. Molt sovint el muntant més important dels seus guanys procedien dels censals o préstecs a interès i, en pocs casos, deguts a rendes feudals. Amb tot, la majoria dels nobles montblanquins havien de complementar les seves rendes amb l’exercici de la notaria, de càrrecs oficials (batlles o veguers) o judicials.

El visitant que vulgui anar a Montblanc podrà veure molts més edificis i construccions que les que en aquest article haurà descobert. Resta encara algun palau medieval del que no hem pogut esbrinar-ne la seva història i la dels seus propietaris, com l’existent al carrer Major núm. 20, amb façana de blocs de pedra, portal adovellat, finestres coronelles i galeria superior. També hi podrà admirar altres casals decimonònics, així com una interessant residència noucentista en tot el seu esplendor, coneguda com “cal Cardús” (carrer Font del Vall, 33) i, a més, alguna altra casa decorada a l’estil modernista (com cal Robusté, a tocar del portal de Bové al carrer Riber núm. 42). I això sense oblidar el notable conjunt d’edificis religiosos, com les esglésies de Santa Maria, Sant Francesc, Sant Miquel o Santa Tecla; els monestirs de Santa Maria de la Serra, de Santa Maria del Miracle o dels mercedaris, l’hospital de Santa Magdalena i sense oblidar la més coneguda i emblemàtica construcció del cercle murallat bastit en temps del rei Pere III. La visita a Montblanc no us decebrà

PALAUS i RESIDENCIES a la VILA de MONTBLANC

1. El Castell
2. El Palau de la reina Sanxa
3. El Palau dels Marçal i dels Conesa
4. El Palau dels Alanyà
5. El Palau dels Cervelló
6. El Palau dels Anglesola
7. La Casa de la Vila
8. El Palau del Castlà
9. El Casal dels notaris Alba
10. La Casa Desclergue
11. La Cort del Veguer i Palau dels Mestre
12. El palau dels Castellví
13. Casal dels Josa I
14. Casal dels Josa II
15. Casa de la familia Molins
16. Casa dels Aguiló

Podeu llegir la descripció de cada un dels palaus obrint l’article adjunt.

Palaus Casals i Residències des del s. XII al s. XVIII
Recerca: Jaume Felip Sánchez. Investigador del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà
Fotografies: Rafel López Monné
Infografia: Cultura i Paisatge