Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
Es va produir un clímax que va semblar natural i (nosaltres) sabem que és el fruit de molts i molts anys prenent bones decisions. La sensació de ser al lloc més genuí de Catalunya gastronòmicament, confirmant el debat que havíem tingut amb el Max la setmana passada en un xat privat intens.
Tot va començar amb una pregunta per una recomanació gastrolúdica per al seu equip de NY. Va posar Els Pescadors a l’equació perquè li havíem dut quan ens vam conèixer fa dos o tres anys. De fet, va voler escollir entre Els Pescadors (“un clàssic” en el bon sentit) i alguns bistronòmics de moda dels quals havia sentit parlar. La recomanació, per ajustar l’elecció, estava en funció del perfil de l’equip: si desconeixien la Cuina Catalana l’opció adequada era, indubtablement, Els Pescadors; i després va entrar en l’elecció dels plats i els menús. Espontàniament, el suggeriment pertinent és concentrar-se en entrants de verdura i peix, i en un segon de peix al forn tradicional. A partir d’aquí, el xat va fluir a través d’un anar i venir entre les pàgines del catàleg del web del restaurant i de les set opcions de menú tancat que ofereixen, la tercera s’ajustava perfectament a la proposta canònica.
Acordat el menjar venia l’hora del vi, i ens vam apuntar a la festa… i vam aprofitar per explicar els nostres vins als comerciants de Nova York. Entre uns i altres ens vam entendre amb precisió (alguns d’ells parlen un bon castellà -perquè es dediquen a visitar cellers i vinyes de la península Ibèrica- i nosaltres ens defensem en anglès, uns més que altres: el jovent més que els grans). Com que al menú hi havia el bacallà a l’estil de Josep Mercadé va venir a tomb que parléssim d’un article recent sobre la importància del Motel Empordà, i ell, el Max, a la taula, va proposar explícitament l’elecció d’aquest plat, que vam comentar, vam gaudir i vam fer-ne el maridatge amb els vins de macabeu…
En paral·lel, el més jove de la taula, que ha anat regularment a Els Pescadors i se’n sap la història, els la va explicar amb una síntesi tan viva que va generar adhesió suplementària: un dia de fa molts anys, el Josep Maria i la Toia van anar a raure-hi perquè volien comprar les taules de marbre d’una antiga taverna, i se’n van enamorar i s’hi van quedar.
El Daniel, el cap de sala del restaurant, que ens va servir i ajudar en tot (ens va proposar oportunament la copa chardonnay pel macabeu), va venir a apuntar-nos que el Pep Salsetes (protagonista del “Sense Ficció” de la setmana passada) havia participat en les primeres cartes de Els Pescadors de 1985! -amb el Pep Salsetes hi hem estat en contacte per parlar de romescos, ara que a Tarragona està previst que s’hi organitzi un congrés… El romesco, precisament, va ser un altre factor de conversa a la taula transatlàntica que vam organitzar en aquesta coordenada tan concreta de la Plaça Prim de Barcelona, mediterràniament (i el Daniel va precisar-nos que les fan totes, les salses, però que aquella era la dels calçots!).
Els novaiorquesos estaven molt interessats en la salsa i en la seva composició, i en el fenomen de la calçotada. Ja podeu imaginar que hi vam sucar pa, en sentit propi i figurat, tarragonins de l’Alt Camp com nosaltres. També va servir per explicar el maridatge amb el macabeu, a través de l’ametlla, que és organolèptic i paisatgístic. El fet que cada vi fos proposat amb una copa (Riedel) diferent i adequada és d’un nivell altíssim, i crec que inèdit a Barcelona; i naturalment, com qui para taula per dinar quotidianament.
Al cap i a la fi, Els Pescadors conserva l’aire de la vella taverna de barri mariner que els Maulini van adquirir l’any 1980 en un racó que després esdevindria quasi costaner, però llavors era el rerepaís d’un raval industrial gris i pesat. És un joc caríssim quant a cost d’explotació, sí, però té un efecte de valor afegit enorme que el gastroenòfil agraeix en silenci. Gràcies.
L’entrada de l’Álvaro Palacios a la taula, a través d’un dels seus vins icònics, va servir-los per demanar-nos la foto – relat del Priorat que coneixen més o menys, i per aixecar el llistó de les expectatives enològiques i parlar dels conceptes de l’eteri respecte dels vins lligats a la fruita; interpretacions del terrer en definitiva. I arribats aquí va tocar fer la prova amb el Camí de la Font que tenen a la carta, de l’anyada 2020 i comprovar l’enigma de la salinitat. El Dofí va obrir el joc pel Camí. I després la rebosteria i la seva elecció conceptual d’apostar pel braç de gitano clàssic i precís de les bones pastisseries, com la Lis. El Max, que és un cervell atent va recordar que en una ocasió anterior li havíem fet conèixer el vi ranci, i va proposar que tastéssim un Muller… va demanar una copa d’AUREO i el Daniel va fer confirmar que es referia al sec. Nova tanda d’aplaudiments.
El catàleg dels vuit vins que vam tastar, de la carinyena de l’Empordà a la garnatxa del Priorat, passant pel trepat de la Conca de Barberà i el cartoixà i el macabeu de Tarragona, i sense deixar-se l’AUREO, que inclou garnatxes de la Terra Alta en la seva solera, permet afirmar aquella centralitat que vam experimentar de manera natural i feliç, com en cap altre lloc del món.
Perquè Els Pescadors compleix indiscutiblement amb una funció canònica que els nostres convidats estan esperant amb candeletes: volen conèixer l’essència de la gastronomia catalana. Quan aterren a Barcelona, esperen que el seu pas per un destí tan conegut tingui personalitat, i volen extreure’n tot el seu suc; busquen aquestes taules ben parades que permeten viatjar pel país i recórrer la geografia a través de la cuina -i el vi. Volen endur-se la foto local més precisa, qualitativament excel·lent i genuïna. El Josep Maria Maulini i la Toia Duran van començar fa 45 anys a la Plaça Prim amb una obsessió pel producte i pel servei, a parts iguals. Avui, quasi mig segle després d’aquell gest aventurer, i amb el Marc Maulini Duran al capdavant de la nau, hom hi reconeix aquest esperit indiscutiblement: producte i servei al nivell i l’exigència del segle XXI, amb la que probablement és la carta de vins catalans més completa i curiosa del país, i amb una proposta de plats que recullen el receptari tradicional de les tres cantonades del mapa, de cap a peus i del mar a la muntanya. Barcelona, i en la màgia d’una placeta mediterrània que sembla feta a mida del restaurant, necessita un referent com aquest per explicar-se. Altrament s’hauria d’inventar.
Oriol Pérez de Tudela
30 de març de 2025
Aprenent a anar pel món
Articles Publicats
Cultura i Paisatge enogastronòmics (II) – El niu (homenatge al Motel Empordà)
Cultura i Paisatge enogastronòmics (I) – Calendari de matances
La revista Cultura i Paisatge s’ha adherit a Catalunya, Regió Mundial de la Gastronomia 2025, una oportunitat extraordinària per reforçar les sinergies entre les administracions i els sectors agroalimentari i turístic, posar més en valor tot el patrimoni i teixit agroalimentari i culinari català i promoure’l tant en l’àmbit local com internacional.