Agustí Alcoberro publica la biografia de Francesc de Castellví, el cronista de la Guerra de Successió

Francesc de Castellví va escriure, al llarg de la seva vida, la millor crònica de la guerra de Successió: les Narraciones históricas. Aquesta obra historia el període entre 1700 i 1725 a Catalunya, la Monarquia Hispànica i arreu d’Europa amb l’objectiu d’aportar rigor al coneixement dels fets i d’allunyar-se dels errors i manipulacions que havien comès molts dels seus predecessors.

Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682 — Viena, 1757)
Castellví pertanyia a una família de la petita noblesa de Montblanc, vinculada a les institucions de govern local i al monestir de Santa Maria Vallbona. Va cursar els estudis de Dret a Lleida, però no els va acabar perquè la Universitat va tancar arran de l’ocupació borbònica.

Castellví optà aleshores per la carrera militar i va participar activament en el bàndol austriacista durant la guerra de Successió. A partir del 1707, va comandar cossos de fusellers destinats a la defensa de fronteres. Va tenir un paper actiu en la Junta General de Braços de 1713, en què va advocar per la defensa a ultrança de Catalunya, i va ser capità de la Coronela, la milícia urbana de Barcelona, durant el setge.

Després de l’11 de setembre, li foren confiscats els béns familiars i per evitar la repressió es retirà primer al castell de Rocafort de Queralt, on s’allotjà sota l’empara de la família Armengol, i després als monestirs de Vallbona, on tenia dues germanes monges, i de Poblet. Finalment, el 1726 s’exilià a Viena, on morí l’any 1757.

Tant en l’exili interior com en l’exili vienès, Castellví consagrà la seva vida a recopilar tota mena d’informació i documentació sobre la guerra de Successió. Gràcies a entrevistes personals i a través de la correspondència amb personalitats rellevant durant la guerra, teixí un relat en què destaquen l’ambició historiogràfica de Castellví i la precisió dels esdeveniments.

Castellví hagué de fer front a les Narraciones históricas amb una situació personal econòmicament molt modesta que s’agreujà amb la pèrdua de les possessions italianes dels Habsburg, que eren la font dels subsidis que rebien els exiliats a Viena. Tanmateix, l’any 1742 va obtenir el suport d’Elisabet Cristina, la reina vídua, ajuda que li va permetre enllestir l’obra i fer-ne diverses versions i còpies manuscrites que els historiadors contemporanis han pogut consultar. No obstant això, va caldre esperar als anys 1997-2002 per disposar-ne d’una edició crítica, en quatre volums.

Agustí Alcoberro i Pericay (Pals, 1958)
És doctor en Història Moderna, professor i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la Universitat de Barcelona. Ha estat director del Museu d’Història de Catalunya (2008-2014) i una de les seves principals línies de recerca és la guerra de Successió i molt especialment l’exili arran del conflicte bèl·lic. Justament la seva primera estada de recerca a Viena va ser el 1998, ara fa vint-i-cinc anys.

Alcoberro ha publicat, entre altres obres, L’exili austriacista (1713-1747) (2002), La Nova Barcelona del Danubi (1735-1738) (2011) i La desfeta. 11 de setembre de 1714 (2021) i l’edició de dos textos de l’exiliat austriacista Josep Plantí: El Principat de Catalunya (2019) i La desfeta de Catalunya i la destrucció de Barcelona (2022). És premi Sant Jordi de novel·la.

A la revista Cultura i Paisatge núm. 6 (2011) Agustí Alcoberro hi publicà l’article La cacera de bruixes de Joan Malet (1548-49). El podeu llegir aquí mateix.

Article relacionat:
Les Narraciones Históricas per Josep M Porta i Balanyà publicat a la revista Cultura i Paisatge núm. 8 (2015)