Una fundació: la Processó Decennal en honor a la Verge de la Candela

Enguany, com cada deu anys [l’autor es refereix a l’any 2011] la ciutat de Valls ha celebrat les Festes Decennals de la Verge de la Candela. Podem dir que, en el record d’hom, han estat més lluïdes que mai, en tots els aspectes: religiós i profà. La participació ciutadana en tots els actes ha estat la més nombrosa que hom recorda. Enguany se celebrava el centenari de la coronació solemne de la Verge, acte que va tenir lloc l’any 1911, quan era alcalde de la ciutat el senyor Joan Casas. També en el record d’hom, les primeres festes decennals de l’any 1971, essent alcalde de la ciutat el senyor Roman Galimany, la Marededéu fou nomenada “concejala” perpètua de la nostra ciutat, i se li va imposar la banda acreditativa de l’honorífic càrrec a la que s’investia.

Els vallencs encara li donen un altre títol: el de Patrona de la Ciutat, essent copatrona amb santa Úrsula, per ser valedora dels vallencs des de l’any 1348, quan va deslliurar a Valls de la Pesta Negra o Glànola. El prevere Josep Bofarull, en un article sobre les festes decennals, aparegut al Vallenc de la setmana del 18 al 23 d’abril encara feia ressò a la pesta de 1348, notícia que per primera vegada la donà en Francisco Puigjaner el la Historia de la villa de Valls (1881), també ho feu Emilio Pedrero en La virgen de la Candela. Apuntes históricos de la patrona de Valls (1901), Eusebio Ribas y Vallespinosa en Monografia de la devoción de la Virgen de la Candela de Valls (1911). Notícia que va ser copiada i plagiada per altres historiadors vallencs, que hom prefereix deixar-los en l’anonimat. Els historiadors han de dir la veritat sempre. S’ha de fer història sempre que sigui possible amb el document escrit a la mà i analitzar-lo objectivament. Mai s’ha de fer en suposicions, i si es fa cal dir “és de suposar”, mai assegurar. Valls no es va salvar de l’epidèmia, i això ho sabem pels nombrosos testaments escrits in tempore mortalitatis, que es conserven en l’AHCV, ara ACAC. En aquesta documentació no hi ha cap testimoniatge de què els vallencs haguessin demanat l’auxili a la Verge de la Candela perquè els guarís del morbo. Sí, si més no, disposem dels testaments d’aquells que van morir en aquells dies dels mesos de juliol i agost, temps en què va aparèixer la malaltia. En ells podem veure com mai és citada la Verge de la Candela i si altres advocacions marianes, fins i tot de fora la vila.

S’ha fet córrer molta literatura al respecte. Hom vol ser fidel a la documentació. En la de l’arxiu de Valls i en la de l’AHAT de Tarragona, és veritat que s’hi troba un altar a Valls, a l’església de Sant Joan, anomenat “altar de Santa Maria”, o altar de la “Beata Maria”, que era l’altar d’una capellania, no l’altar principal que era consagrat al patró de l’església que alhora era el de la vila, Sant Joan. Però el nom de Santa Maria o Beata Maria es troba lliure de l’epítet “de la Candela”. Fins i tot, hom sap que els batlles de la vila juraven el càrrec en l’altar de Santa Maria de l’església parroquial, però escarida la denominació de la Candela. Alguns autors, no cal dir noms, repeteixo, han al·legat que al consell especial de la vila hi havia uns consellers que es cuidaven de l’altar de la Verge de la Candela, perquè quan llegien a la composició del Consell Especial, que vetllaven pel “Ciri e Canela” interpretaven que aquestes paraules volien indicar ciris per la Verge de la Candela. Res més lluny. Aquells regidors eren els encarregats de què mai arribés a faltar la cera o sigui els ciris i les candeles en la celebració dels actes litúrgics de l’església i, també, per la il·luminació del recinte sagrat.

És veritat que, en la narratio del document de la Fundació, que va ser de caràcter privat, resta exposat d’una manera fefaent que:

havent estat nombrosos els portents fets per la miraculosa imatge de la Verge amb el títol de la Candela, i en la obligació de correspondre-li agraïts per d’incomparable favor que els va dispensar, lliurant-los de l’assot del contagi que en el segle catorzè, segons antiquíssima tradició, el doctor Pau Baldrich i Martí, institueix i atorga Fundació d’una Processó Solemne i General que s’havia de fer tots los anys el dia de la Purificació de Nostra Senyora, per dins l’església i cada deu anys d’una manera solemne per la ciutat amb l’assistència de les comunitats religioses, i l’ajuntament havia de cuidar que assistissin totes les confraries amb portant civeres amb els seus sants patrons.

La narratio de les clàusules de la Fundació res en diuen de patronatge o que la Verge de la Candela era la patrona de Valls, com tampoc ens informa que és l’ajuntament el que institueix la processó anual, i de la solemne cada deu anys. Encara més els regidors eren els invitats per la Comunitat de Preveres de Sant Joan, per assistir-hi, com podem veure en el document fundacional i en un protocol posterior signat entre el rector Jaume Cesat i Pau Baldrich. Podem veure doncs que la processó era un acte privatiu del fundador i no general del poble vallenc. I això ho podem veure al foli 75v. i 76 del protocol del notari Ignasi Ferrer de Valls.

Sempre, fins a l’any 1981 en què  hom ho va descobrir, fins aleshores la figura del pròcer vallenc, familiar del Sant Ofici o de la Inquisició, el doctor en Filosofia Pau Baldrich, regidor en cap de l’ajuntament vallenc, havia passat a la història com el fundador de la processó solemne de les decennals festes. Era veritat això? Doncs no.

La Fundació va ser i és obra d’un prevere beneficiat de l’església de Sant Joan, que formava part de la comunitat de preveres des de 1764, el mestre en Lleis Josep Joan  Perellada i Salabert, oriünd de Sant Vicenç dels Horts. Aquest, essent estudiant de gramàtica havia obtingut a dotze anys, la tonsura eclesiàstica, un privilegi que no li corresponia per l’edat que tenia. Se’l tonsurava perquè pogués obtenir un benefici de provisió eclesiàstica, existent a l’església parroquial de Valls, del qual era patró l’abat de Poblet. Donava la circumstància que el bisbe de Barcelona, si el va tonsurar era perquè el pogués obtenir en aquell moment en què restava vacant el benifet perquè li va demanar l’abat de Poblet fra Pere Perellada, oncle de l’estudiant Josep Joan, que era el patró del benifet per ostentar la mitra abacial populetana. Si alguna persona s’havia de beneficiar de la capellania que millor que un parent seu que anava a estudiar per prevere i seguir la carrera eclesiàstica. Perellada va ser ordenat a Vic. Va exercir de prevere a Barcelona els primers anys del seu ministeri i rebia les rendes del benifet de l’església de Valls, el qual era molt profitós. Alguns preveres de Valls, també les desitjaven, car Perellada  les rebia, però no se’n cuidava del benifet. La Comunitat de Preveres de Valls va acordar en capítol que aquells beneficiats que no residissin a Valls perdessin el benifet. Perellada, l’any 1766 va venir a residir a Valls i fer-se càrrec de la capellania per no perdre els seus drets i les rendes.

Essent prevere va obtenir el permís per anar a estudiar Lleis a Cervera. Allí va conèixer al vallenc Pau Baldrich i Martí, que hi estudiava Filosofia. S’establí entre ells una gran amistat. Es varen retrobar a Valls, i l’amistat era tan gran que Perellada va ser marmessor en el testament de Pau Baldrich quan aquest va estar a les portes de la mort, però, com que aquest es va guarir de la malaltia, la marmessoria restà sense efecte. Però, quan Josep Joan Perellada es va trobar indisposat pels vols del mes de febrer de 1788, va redactar les seves últimes voluntats, i va cridar al seu amic Pau Baldrich a la vora del llit i el va nomenar marmessor del testament i, encara més, hereu de confiança, conferint-li ple, libero y bastant poder de complir y executar la mia testamentària disposició. El testament va ser fet en poder del notari Ramon Ixar i Jover de Valls, el dia 7 de febrer de 1788. Dos dies després moria Josep Joan Perellada. En el testament algunes de les disposicions, a excepció del testament d’ànimes, havien estat donades de paraula i en secret, en lo que jo de paraula li tinch comunicat, pues de el plenament confio. En aquestes disposicions hem d’incloure la de la Fundació de la Processó. Així ho reflectia la reunió del dia 29 de desembre de 1789, el mateix dia en què Pau Baldrich acreditava, i així ho manifestava a la Comunitat de Preveres, que tenia en dipòsit els diners del finat per a la creació de la Fundació, que varen tenir els sacerdots de la Comunitat de Preveres i van acordar acceptar la insinuada Fundació. I el 16 de desembre de 1790 van comissionar al rector Jaume Cesat, i als reverends Ramon Coll, Francesc Homs, Baltasar Martí i Josep Carulla, perquè aquests sinch entenguessen en la Fundació de la Processó en lo dia de Nostra Senyora de la Candela y la acceptassen y firmasen. I així ho varen fer. El 28 de gener de 1781 es protocol·litzava la darrera voluntat de mossèn Perellada, fill de Sant Vicenç dels Horts, prevere i beneficiat de Valls. Dos dies més tard, el 30 de gener Pau Baldrich i el doctor Cesat, pactaven i protocol·litzaven un acord perquè a la processó hi poguessin assistir les altres comunitats religioses de Valls amb la seva creu al davant, car hi havia hagut protestes, perquè la Fundació sols acceptava en principi la Comunitat de Preveres, les confraries de Valls i els regidors de l’ajuntament.

La comunitat eclesiàstica, que en part va ser menyspreada, va ser la dels Caputxins. És la que menys va rebre en la distribució caritativa dels diners, sols sis sous per la pitança d’aquest dia. Suposem que si van ser relegats a la darrera posició de la distribució i en l’ajut de caritat, es devia al plet que havien sostingut els frares amb la comunitat de Sant Joan, per raons de disposar de la Verge del Lladó, en benefici seu, per les processons rogatives que els regidors i els frares caputxins feien per Valls i el seu terme, i que l’arquebisbe tarragoní havia resolt en favor dels frares. Però això és un altre tema que aquí hom no ha de tractar.

Aquest tema, avui resumit, que hom ha tractat en diverses publicacions aparegudes en temps de les anteriors decennals, ha suscitat entre molts vallencs certa indisposició o recel vers la meva persona. Sempre he dit que encara la Verge de la Candela no és la patrona de Valls, car enlloc he trobat aquesta disposició de vot de poble, i que sempre la patrona de Valls, per la documentació, era la Verge del Lledó, i que era a aquesta verge la Marededéu a la qual es dirigien les peticions de favor dels vallencs, com podem veure en molts documents. Que hi ha documentació, també, que parla dels motius de la disputa entre els Caputxins i la Comunitat de Preveres de Sant Joan, és una realitat. Però, si més no, he de dir que mai he tingut, com algú pot arribar a pensar, animadversió, si aquesta és la paraula adequada, a la Verge Candelera, és més, la tinc com advocada meva, i de molts vallencs. Si no hi ha patronatge almenys sí que hi ha advocació. Espero que se m’entengui.

Joan Papell i Tardiu, maig de 2011