Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
La guerra, considerada sovint a l’Escriptura, com una bèstia despietada i sense escrúpols, sempre intenta implantar la seva pròpia lògica. Fins al punt que, de vegades, mira d’imposar els seus tempos, les seves regles i la seva manca d’ètica. El tot s’hi val, per tal d’assolir allò que es pretén. Vidal i Barraquer va penetrar les entranyes de la bèstia i la seva crueltat no el va pas condicionar, ni va aconseguir que el cor se li tornés agre. El cardenal va anteposar els seus principis evangèlics i humanitaris a d’altra mena de càlculs i combinacions.
Es va dedicar a cercar i repartir diners i queviures als seus clergues, religiosos, laics i a la seva pròpia família, necessitats. Ho va aconseguir tot pidolant l’ajut arreu del món. Mentre algun prelat considerava que ajudar-los significava col·laborar amb l’enemic perquè així entraven divises a la zona republicana, algun altre no tenia escrúpols a donar als militars l’ajuda obtinguda dels catòlics europeus o americans. L’ajut inestimable del seu germà Josep, dels fejocistes, del Dr. Jaume Toldrà, del Dr. Vila i Abadal, de Ferran Ruiz Hebrard, de Maurici Serrahima, i d’alguns altres, van fer possible que moltes persones subsistissin dignament durant la contesa.