Ara la Història de la Conca de Barberà , editada pel Consell Comarcal, ha arribat al seu tercer volum (en té previstos cinc), sobre el tema Cultura tradicional i popular. Aquest l’han coordinat la Carme Plaza i el Joan Fuguet, tan sensibles i implicats en l’estudi i la producció de la cultura de la comarca, i diversos experts de la comarca n’han fornit els textos.

Allò que anomenem cultura tradicional i popular compon, en bona part, el fet folklòric. Però, compte, el fet folklòric no és banal ni frívol, no és superficial, com ens havien volgut fer creure els sistemes colonials, i molt particularment les dictadures de Primo de Rivera i la de Franco, aquesta a través de la seva institució especialitzada Educación i Descanso. També bona part dels règims reformistes espanyols de la Transición van seguir aquesta tònica.

El fet folklòric és la producció cultural espontània i característica d’un poble. Podríem dir que el forma la petita història quotidiana, el comportament ordinari, sense els quals no es produirien els grans esdeveniments de la Història amb majúscules.

Fuguet i Plaza han tingut el bon sentit d’organitzar el llibre en tres pilars: FESTES, VIDA ASSOCIATIVA i LLENGUA. Són els eixos que ens distingeixen com a humans, com a racionals. Sense aquests tres eixos, el desenvolupament cultural hauria estat impossible. Aquests tres eixos són, també o sobretot, el motor de la socialització, és a dir de l’aprenentatge i l’exercici del viure comunitari.

L’abast pragmàtic d’aquest desenvolupament cultural s’ha produït sempre a l’interior de cercles de comunicació, generadors de costums, lleis i ,sobretot, llenguatges comunitaris específics. La llengua comuna és la producció més evident, d’aquests cercles de comunicació, fins al punt que l’anàlisi complet de la llengua pot explicar la història del grup que l’usa: ens en posa en relleu les migracions, els grans incidents, les relacions col·lectives del grup. Els aplecs, les fontades, els jocs de la canalla són pretextos per a reforçar la socialització del grup.

L’estol folklòric molt sovint és integrat per aquells que s’adonen dels trets etnogràfics de la seva comunitat i de si corren algun perill de descomposició. L’estol folklòric no només practica aquests trets etnogràfics, sinó que els defineix, els defensa, els perpetua, els enriqueix, de vegades, i els amplia i els estén si convé (per exemple, els castellers eren fins fa pocs decennis patrimoni de Valls i, a tot estirar, de Vilafranca, i avui n’hi ha a Barcelona, a Perpinyà i fins i tot al Japó).

Els estols folklòrics se solen arredossar en colles formals o col·lectius cohesionats, i contribueixen així a l’enrobustiment de la vida associativa, que és el nervi de les comunitats evolucionades; li donen un sentit peculiar, una presència, un caràcter, una força. Aquestes agrupacions no tenen consciència d’exotisme ni s’haurien de basar en cap nostàlgia, innecessària . Educación y Descanso s’hauria pogut anomenar, sense eufemismes, “Adoctrinament i Passivitat, o Manca de Compromís”.

Els parlars no són una fabricació arbitrària, no sorgeixen de cap artifici immediat, sinó de l’intercanvi social continuat; en són el vehicle de comunicació necessari i característic: mercats i fires tradicionals, oficis laborals, aplecs i romiatges, espectacles, i altres costums comunitaris en són el gresol.

La Conca de Barberà és dipositària d’un dialecte molt singular, el xipella, avui en regressió probablement per una manca d’autoestima, de seguretat local, una manca que és simptomàtica d’una decadència cultural molt més àmplia i perillosa. A l’Espluga de Francolí es parlaven, fins no fa pas gaires anys, dos dialectes perfectament definits: el xipella, a l’Espluga Sobirana o Capuig, i un parlar pla, a l’Espluga Jussana, emparentat històricament amb el parlar de Solsona; el xipella avui és molt difícil sentir-lo pels carrers. També està en franca i alarmant decadència la precisió del llenguatge, tan útil per a l’eficàcia de qualsevol acció humana; està en crisi allò d’ “un nom per a cada cosa”, que va quedant substituït per l’erràtic “dóna’m això o porta’m allò”, amb la pèrdua de temps, de significat i de riquesa dels oficis, que aquesta decadència comporta.

El volum Cultura tradicional i popular constitueix, pel cap baix, un inventari imprescindible d’aquesta matèria en l’ àmbit de la comarca. Potser no és del tot exhaustiu ni perfecte, però fixa molts conceptes, molts, que podran ser ampliats o esmenats en el futur, salvats de l’extinció o de la corrupció i, per tant, utilitzables.

Història de la Conca de Barberà: Cultura tradicional i popular.

Joan Fuguet i Carme Plaza