La Justícia de l’Abat
TARDES A POBLET (V)
Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
La Justícia de l’Abat és un drama en tres actes i en vers, escrit pel reusenc Josep Martí i Folguera. Fou estrenada pels primers actors i actrius del Teatre Romea entre els qui hi trobem Carme Parreño i Lleó Fontova. Ella en el paper d’Elena, podríem dir que la protagonista i ell en el del llec Lluch, a qui l’autor reserva el paper de característic.
La trama de l’obra comença amb la confessió d’Elena a la seva mare Maria, de qui és el seu enamorat: Ulrich. La mare coneixia el nom de l’estimat d’Elena i li diu que el seu amor és impossible. La mare intenta justificar el perquè, argumentant que el noi no l’estima. Jo sé per pròpia experiència i prou cara l’he pagada, que la dona massa humil nascuda de gent del poble, no pot estimar cap noble, li diu, Maria a la seva filla. L’espectador ja està al corrent que l’Elena és una noia normal i Ulrich el fill d’un noble.
L’abat de Poblet crida a Maria per parlar-li d’Elena i el seu amor. L’abat des del seu Palau havia observat l’Elena, resant, plorant, passejant plena de melancolia, però sola, en la soledat de l’amor. L’ha vist al confessionari. A poc a poc en vers brillant, l’autor de l’obra, fa de la conversa entre l’abat i Maria, el nus del drama. L’abat no té un bon concepte d’Ulrich aquell cavaller fatal, i manifesta que la noia sap resistir a les paraules i negar-li… lo que’l noble no hauria de demanar.
L’Abat, com la mare, està convençut que Ulrich no estima a Elena. Ambdós creuen que els han de separar i que mai més es vegin. Teixeixen un pla. Però Ulrich també té la seva estratègia. En una conversa amb el seu escuder Guillem: Vull a l’Elena, li diu. No per a portar-la a l’altar, li confessa. Ha de ser meva, ho serà, repeteix Ulrich. El lector pot imaginar-se com continua l’acció de l’obra. Amb l’ajut dels criats Ulrich aconsegueix el que tramava.
Una conversa entre el vell Lluch i Ulrich, posa detalls a l’anada del fill del senyor de Milmanda al bosc a ultratjar l’Elena. El vell llec gasta un llenguatge tenyit de comicitat en explicar-li que un gos que s’empaitava la cua, no la podia haver, i roda que rodaràs.
Elena es troba amb el seu enamorat i li confessa el què va succeir la nit passada. Me’n van robar els malfactors, dret al bosc se’m van endur. Ella no sap que fou Ulrich qui preparà aquell fet, quan ho explica a la seva mare. Si ell t’estimés, no t’abandonaria, conclou la mare. Maria ha anat a Poblet a demanar a l’Abat justícia per la violació soferta per Elena.
La mare havia relatat al pare Prior, que a ella essent jova i enamorada d’un gentil cavaller, li havia succeït el mateix i en va néixer l’Elena. Eren temps de guerra i el cavaller de qui ella estava enamorada, entrà per la finestra i consumà el seu desig.
El pare Prior té una xerrada amb l’Abat. Aquest respon a preguntes del seu company de comunitat i fa una confessió: era hereu de classe noble, va entrar a la cambra d’una donzella humil, però bella… Perquè no us hi casàveu?, li preguntà el Prior. I es va complicant la trama per sorpresa de l’espectador. Després d’uns anys aquell jove cavaller entrà a la religió. Ja Abat, es va trobar amb aquella noia que havia deshonrat. Anava amb la filla. Era l’Elena.
Abat i Prior conclouen després de resar i d’expressar el neguit que senten per la situació que el fet s’ha de jutjar. Se celebra el judici. L’Abat no sap com castigar a Ulrich. Crida a la mare i la filla. Vol ser just i els demana què creuen que cal fer. La mare demana venjança. El prior li fa observar el sentit d’aquella paraula i corregeix: justícia. Elena exclama: Mon pare el perdonaria, si encara visqués avui… L’Abat fa cridar el cavaller de Milmanda. Un llarg monòleg de l’Abat és previ a la comunicació de la sentència a Ulrich. Aquest, orgullós, respon a l’Abat que la seva llei no és pels nobles com el fill del senyor de Milmanda. L’Abat li adverteix que o la forca o el casament amb Elena. Ulrich fa una reflexió que l’Abat es pren com la veu de la seva pròpia consciència.
Però encara és més complexa la trama de l’obra de Martí Folguera. Un missatger de Milmanda amenaça a l’Abat que si no lliura el fill del senyor d’aquell castell, engegarà una guerra contra el monestir. El diàleg entre l’Abat i el Missatger és aclaridor de la posició de cadascú. Poblet està rodejat d’arquers, mentre Ulrich confessa esmenar el seu error casant-se amb Elena. La consciència de l’Abat queda descarregada i ell s’ho pren com el perdó atorgat per la Providència.
Josep Martí Folguera (Reus, 5 de juny de 1850 – Barcelona, 21 de gener de 1929) fou un poeta, dramaturg i polígraf català. Va estudiar les primeres lletres a Reus, a les Escoles Pies. Es llicencià en Dret a Barcelona. Fou Jutge de Reus el 1881 i a partir de 1892, passà a residir a la capital catalana amb la seva família. Va col·laborar en revistes reusenques, i va estar vinculat al Centre de Lectura, on fundà l’Eco i la Revista. També va publicar en mitjans nacionals catalans com La Renaixensa i La Il·lustració.
Amb setze anys va escriure la primera obra de teatre. El 1878 fou proclamat Mestre en Gai Saber i novament el 1892 en els Jocs Florals de Barcelona. El seu cervell prodigiós li permetia reproduir per escrit conferències i discursos. Entre els llibres publicats hi figura Poblet, però aquesta Tarda a Poblet hem parlat d’una de les seves obres dramàtiques: La Justícia de l’Abat. Integrat Martí Folguera a l’empresa del Teatre Romea, el 13 de març de 1886 hi estrenava aquesta obra dramàtica, publicada el mateix any per l’Editor Eudald Puig.
Josep M. Vallès i Martí