Antonio Marañon, el Trapense
TARDES A POBLET (VI)
Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.
Havia nascut a Navarra, en un poblet anomenat Marañón, a l’oest de Pamplona i Estella. Qui hagi llegit alguna pàgina històrica sobre el Monestir de Poblet, s’haurà trobat el nom d’Antonio Marañón, un home baixet i rodonet de carns, guerriller absolutista, membre d’una comunitat Trapenca fugida de França, que demanà aixopluc a la comunitat cistercenca de la Conca.
El monestir passava aquells anys, que coneixem com a Trienni Liberal (1820-1823) amb diferents controvèrsies, els acollí i ocuparen l’antiga bosseria i la capella de Santa Caterina. Antonio Marañón, el Trapense ha fet escriure nombroses pàgines, potser les darreres, les de l’actual abat del Monestir Octavi Vilà i Mayo, que dictà una conferència en el cicle dedicat a El Trienni Liberal a la Conca de Barberà, celebrada a Montblanc i organitzada per l’Àrea de Cultura del Consell Comarcal de la Conca, el sis de juliol del 2021.
El Monestir de Poblet patia de valent a finals del segle XVIII. Els monarques de Castella, caducs, diu l’Abat Octavi, provocaven una crisi a la comunitat, dividida entre liberals i absolutistes. L’abat d’aquell moment, Esteve Torrell era partidari de l’absolutisme promogut per Ferran VII, després del Trienni Liberal. La part de la comunitat que encapçalava l’abat Josep Barba eren els liberals. El juny de 1821 en un capítol, Barba obtingué més vots que Torrell i el substituí en l’abadiat. Poblet es veié involucrat en operacions militars contra els absolutistes, la qual cosa provocà el que seria el segon exili dels cistercencs pobletans. A finals de 1822 es tancà el monestir per ordre governativa i es deixà la vigilància a dos homes nomenats per l’alcalde de l’Espluga Salvador Bernat i Anguera.
Aquest període, segons ens explicà l’abat Octavi Vilà en la seva conferència -publicada pel Consell Comarcal aquest any 2023, en el llibre que inclou les cinc lliçons que es pronunciaren- la vida monacal fou molt intervinguda per l’autoritat civil. Se suspengueren les facultats de l’abat. El Govern obligà l’abat Torrell a dimitir. L’elecció de l’abat Barba fou estudiada pel pare Jaume Pàmies en el seu “Llibre de Orde”, i aquesta obra i la figura del seu autor, formà part del discurs del Pare Alexandre Masoliver en el seu ingrés a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
El novembre de 1822 la comunitat abandonà el monestir, que fou expropiat i malgrat totes les prevencions, grups de veïns i entraren violentament, emportant-se tota mena d’objectes. S’incendiaren el Cor i l’orgue, fou assaltat el Palau de l’Abat. Tot plegat provocava la segona exclaustració. La primera havia sigut durant la guerra del francès. Eduard Toda en la seva obra La destrucció de Poblet en parla també a bastament.
És en aquell moment quan aparegué a Poblet un grup de monjos trapencs, foragitats de França, sota el lideratge d’Antonio Marañón. Demanaren un espai per viure i fer les seves cerimònies. El 1794, monjos d’aquella orde hi havien estat un parell d’anys i l’agost de 1822 el govern espanyol els permeté tornar-hi. Eren quinze monjos llecs. Els ubicaren al que avui és claustre de Sant Esteve. Les dues comunitats que habitaven el cenobi feren vides completament separades.
Antoni Marañón promogué una revolta de caràcter absolutista el maig de 1822 i tot seguit s’arribà fins a l’Espluga on repetí el pronunciament, escriu l’abat Octavi. Els cistercencs es desmarcaren d’aquells fets. I heus aquí que els historiadors de Poblet, tant Toda com Guitert, com el pare Agustí Altisent, han hagut de dedicar a aquella figura alguns paràgrafs de les seves històries. Entre les accions dutes a terme per Marañón, hi ha haver aconseguit que a les Corts espanyoles es debatés la supressió de Poblet, que fou rebutjada.
Marañón va trobar suport a les seves accions guerrilleres en el rector de Prades mossèn Bautista, a qui nomenaven mossèn Mantellina, per una peça de roba rivetada que duia a l’espatlla. A l’Espluga l’ajudà Josep Cabeça de Batlle, probablement, el primer de la nissaga Cabeça que no fou notari a l’Espluga ni a Montblanc, però que seguint l’abat Octavi Vilà, ens diu que havia ocupat diversos càrrecs a la vila espluguina. Segons Eduard Toda pertanyia a una família “de guardians de la fe pública que serviren Poblet durant dos segles…”
Marañón era seguit per bona part del clergat que donava vida a les idees absolutistes. Tot i que moltes de les notícies publicades sobre ell tenen un deix llegendari, la veritat és que ha donat per molt la seva vida. De jove combatent contra l’invasor francès o l’assalt a la fortalesa de Jaca. Per alguns, donat a la beguda, al joc i a les dones, han escrit alguns autors. Agustí de Letamendi va inspirar-se en aquell personatge en una de les seves novel·les: Josefina de Comerford o El fanatismo, Madrid, 1849, 2 vols. L’autor dramàtic Josep Robreño, el 1822 escriví tres sainets sobre la vida del Trapenc.
La seva figura donava per fer literatura, “gras, petit de talla, fanàtic, dut per l’ambició i la hipocresia, amb un sabre i dus pistoles penjades al cinturó…” tot eren elements que anaven completant la seva figura. El retrat físic de Marañón el devem a Lafuente, recollit per Toda: “de aspecto severo y sombrío, ojos vivos y mirada fija y penetrante.” Es donava aires de virtuós i fingia revelacions. Portava al pit un Crist a la creu i les armes que hem citat.
La seva és una història que val la pena conèixer i a més de les publicacions antigues que hi fan referència, resulta una eina valuosa aquest exemplar d’El Trienni liberal a la Conca de Barberà i especialment la conferència que hem resseguit del pare Abat Octavi Vilà.
Josep M. Vallès i Martí