Cartes inèdites sobre els tresors de Poblet

La llegenda dels extraordinàriament fabulosos tresors del Monestir de Poblet, com escriu Eufemià Fort i Cogul (La Selva del Camp, 1908 – Barcelona, 1979) en els dos Episodis de la història que va dedicar-hi el 1979, publicats per Rafel Dalmau, editor, han fet córrer molta tinta. Tanta, que exagera els articles que en parlen i els nombrosos autors que n’han recollit els avatars.

Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 – Poblet, 1941) en va parlar el 1883 en el seu treball Poblet. Records de la Conca de Barberà. El 1928 ell mateix, amb el pseudònim de Pere Llord, publicà a la Revista del Centre de Lectura de Reus dos articles amb el títol Els tresors de Poblet, el maig i el juliol d’aquell any. Els amplià considerablement en la seva obra La destrucció de Poblet, editada pel mateix Monestir el 1935.

Toda recula fins al 1822, quan el Tresor Públic espanyol confiscà les joies litúrgiques que havien quedat del saqueig que patí el Monestir durant la invasió francesa. Al segle XVIII el cenobi pobletà passà molta misèria: davallada de les rendes i venda de les propietats per mantenir una certa dignitat de la Comunitat.

Mossèn Joan Serra Vilaró (Cardona, 1879 – Tarragona, 1969), a partir de la documentació procedent de la Comissió Provincial de Monuments de Tarragona, de la qual era president, confirma algunes de les hipòtesis publicades per Toda. El mateix Eufemià Fort, fundador de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, rebé l’encàrrec el 1951 de redactar Santes Creus, de l’exclaustració ençà. Per a aquell treball tingué a l’abast documentació inèdita que Toda havia fet recollir. Però cap dels divulgadors del que ja considerem una llegenda no havia arribat a sintetitzar el que explica Eufemià Fort.

Mossèn Sanç Capdevila Felip (Maldà, 1883 – 1932), quan es fundà l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, fou l’encarregat de dirigir-lo i catalogar la immensa quantitat de documentació que el forniria. Entre aquells documents n’hi havia una bona part que feien referència als suposats tresors del Monestir de Poblet. La notícia va interessar Eduard Toda, i l’estafa, originària de França, començà a difondre’s entre les persones més insospitades. Toda va arribar a la conclusió que no existien al Monestir “riqueses amagades”.

Per la nostra part, tot recomanant la lectura dels textos que hem citat sobre el tema, hi afegirem unes cartes conservades a l’Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà, Fons Roselló. Signatura 2426, 3, 3.

La cobdícia per trobar els objectes litúrgics i les monedes d’or i plata que la comunitat, suposadament, hauria abandonat en l’exclaustració de 1835 va arribar a límits insospitats. El governador civil de Tarragona no donava l’abast a controlar les personalitats que, amb influències superiors de Madrid, aconseguien permisos per fer excavacions al Monestir.

El conserge Josep Argilaga i Agustí denunciava, fins allà on podia, les actuacions que s’hi feien.

El xocolater Badia de Barcelona, el desembre de 1887, demanava autorització per fer-hi noves excavacions, al·legant conèixer la ubicació dels tresors.

Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera (Tarragona, 1828 – El Morell, 1899), que exercia la presidència de la Comissió de Monuments, procurava rebutjar tota mena d’influències que l’assetjaven de polítics com Gabriel Ballester Boada (Vallmoll, 1855 – Barcelona, 1897) o Pere Antoni Torres Jordi (Tarragona, 1843 – L’Espluga de Francolí, 1901) o del mateix membre de la Comissió José Salvi Fàbregas i Domingo (Tarragona, 1838 – _____), que intercedí a favor del barceloní Badia.

Oficialment, no es donà cap autorització, però de manera clandestina s’hi van continuar fent treballs per part dels cercadors, companyies barcelonines amb participació de personalitats de Tarragona que cercaven el que prometia ser un immens negoci i no era més que una falòrnia.

El montblanquí Miquel Alfonso i el bisbe Joan Grau

El mes d’abril de 1888, el montblanquí Miquel Alfonso Anguera (Montblanc, 1832 – 1916)[1], quan era alcalde de la vila, va escriure al bisbe d’Astorga, Joan Baptista Grau i Vallespinós ( Reus, 1832 – Tábara, Zamora, 1893), i li parlà de la recerca dels tresors de Poblet. No sabem el que li va dir, però sí que disposem de les respostes del bisbe des de la seu episcopal d’Astorga, que ocupava des de 1886.

Miquel Alfonso Anguera

Miquel Alfonso Anguera havia nascut a Montblanc el 1832, fill d’un comerciant anomenat Ramon i d’Antònia, natural de l’Espluga de Francolí. Es va casar a Lilla amb Josepa Bové Pedrol. Emigrà a Amèrica, però tornà a la Vila Ducal. Home emprenedor, fou l’impulsor de diverses construccions a Montblanc com el jutjat, la plebania, el cementiri o la presó i d’importants obres en carrers, a la volta del Riuot, etc. Fou president de L’Artesana, regidor i alcalde el 1885. Políticament era membre del Partit Carlí. El 1922, ja difunt, l’Ajuntament donà el seu nom a un carrer de la vila.[2]

Joan Baptista Grau i Vallespinós

El bisbe Grau era “un home fantàstic que destacava per sobre de la massa, de la qual mai no va formar part.” Els seus superiors el consideraven digne de confiança. Durant la revolució de setembre de 1868, Grau va acceptar el càrrec de vicari general de Tarragona.

Durant la dècada de 1870 es va fer evident que Grau tindria una funció cada vegada més activa en el renaixement del catolicisme: primer va fundar una organització missionera, l’Asociación de Sacerdotes Misioneros, i, més tard, una revista per promoure-la, La devoción a los corazones de Jesús y María.

El juny de 1886, el papa Lleó XIII el va nomenar bisbe d’Astorga. El Palau d’Astorga es va cremar el desembre d’aquell any. Grau va pensar en Gaudí, a qui havia conegut a Tarragona, per fer la reconstrucció. Gaudí va preparar els plànols i va visitar Astorga el 1888. El dia de Sant Joan de 1889 es va col·locar la primera pedra. Grau amagava un caràcter dinàmic i apassionat, genuí de Reus.

Les cartes inèdites

El montblanquí Miquel Alfonso va confiar que potser el seu conegut i amic, el bisbe Grau, podria intercedir en els afers que, poc a poc, malmetien les restes de Poblet. El bisbe li contestava el 25 d’abril de 1888. Considerava una pèrdua de temps la recerca dels suposats tresors: Si estuviese V. a mi lado, le demostraría los muchos datos que creo suficientes para desvanecer toda ilusión y me extraña por cierto que una persona tan lista como D. Antonio Pedro Torres, se haya metido en busca de ese enterramiento.[3]

Li suggereix que parli amb el canonge Pujalt, de Tarragona, a qui Grau havia encarregat investigar sobre els documents existents al Palau Arquebisbal de Tarragona, que feien referència als suposats tresors. El bisbe confessa que està molt atrafegat i que, si Alfonso vol, pot mirar d’entrevistar-se amb el doctor Marsal.

El senyor Alfonso havia enviat a Astorga uns documents que el bisbe li retorna. Es tractava d’una còpia d’un llegat fet pel darrer abat de Poblet, Francesc d’Assís Magriñà[4], a la senyora Palau, vídua de Ramon Palau i Martí, àlies Fusteret, de l’Espluga de Francolí.

La carta i el plànol

Parla de vuit caixons plens de monedes d’or i uns altres vuit de plata de llei. D’objectes de l’església, de la Corona del Sant Patró, que era la joia “mes preciosa valorada per lo artista que la feu en quatre milions de sous catalans y a demes la Custodia qual viril esta orlat de brillants regalo den Berenguer Compte de Barcelona.”

Al Monestir, junt amb l’abat, hi quedaven tres monjos més. Havien acordat, segons els documents conservats, que el tresor “sia guardat a on se troba hasta la mort de tres dels quatre.” Quan l’abat escriu aquesta carta, diu que és el darrer vivent dels quatre monjos de Poblet “Pares germans meus en hàbit, disposo que á aquest Tresor sia per lo meu estimat Ramon Palau ó sos hereus.” Posa com a condició que no es podrà treure fins al 1887, sempre que el Monestir no s’hagi reedificat i estigui novament habitat. “…si permanesc derruit podrá treure’l y fer-ne lo us que ell vulga sens escrúpol ni càrrech de conciencia.” No s’oblida de dir que l’hereu farà dir misses pels quatre monjos. La carta està datada a Perpinyà el 7 de juny de 1846.

Junt amb aquest document hi anava un plànol “per millor coneixer la disposició del terreno á on se troba. Siga qui vulga lo dueño a cuals mans cayga dit document tingan molt cuidado en no confondres y de no fiarse de ningú”.

Segons consta, l’esmentat document, junt amb el plànol, està en mans de Pere Antoni Torres Jordi, a qui li havia lliurat un tal José Yasen. L’autor d’aquell escrit es confessava coneixedor del lloc on hi havia el tresor, “sin embargo no puedo asegurar si es verdad lo que dice el documento pues yo ni lo he visto ni lo he tocado aunque por lo que le (sugerido?) es presumible sea exacto.”

El 3 d’abril de 1888 hi intervé Josep Alassà, de Tarragona. Ofereix a algú que financi l’operació amb l’aportació de 100 lliures. També estableix les condicions segons les quals caldrà repartir el tresor i les joies que es trobin: “Quiero que el dinero se reparta inmediatamente del hallazgo deduciendo la parte que corresponda al Tesoro público como un otro, del valor de las alajas y efectos V y yo nos arreglaremos como nos convenga.”

Li demana, finalment, que li retorni aquella carta. Alassà, amb l’afany de confirmar que tot el que diu és cert, explica al destinatari de la carta ‒la identitat del qual avui ignorem‒ que havia llegit un llibre d’Eduard Toda en què es feia referència a les joies que s’esmenten en el document i, especialment, als diamants que contenia el viril i la custòdia. Toda n’havia parlat en algun article de joventut i no fou fins al 1935 que publicà La destrucció de Poblet.[5]

I fins aquí els documents inèdits sobre els Tresors de Poblet, uns tresors que, llegint el que ha estat publicat per Toda i Eufemià Fort, queda clar que són una llegenda.

El document

El senyor Alfonso havia enviat a Astorga uns documents, que el bisbe li retorna, que feien referència als tresors. Segons diu, es tracta d’una còpia d’un document llegat pel darrer abat de Poblet, Francesc d’Assís Magriñà, a la senyora Palau, vídua de Ramon Palau i Martí, àlies Fusteret, de l’Espluga de Francolí.

En nom de Deu. Amen: Pare Fill y Esperit Sant, Sn Bernat y Sn Benet = Fray Francisco de Asis Magriñá, Fray Joseph Fontoba, Fray Antón Puig y Fray Pablo Forcades, baix jurament varen tractar y combeniren perfectament autoritsats lo seguent.

En lo Real Monastir de Poblet terme de Vimbodí, partit de Montblanch, lo dia 23 de febrer any 1835, los 4 germans de abit a dalt citats disposem,

Que dels dos vasos que existian en dit Monastir cual entrada queda señalada per millor coneixement y que contenen lo primer: buit cayxons forrats de plom plens d’or (moneda acuñada) y altres buit en plata de la mateixa lley. Y lo segont les alages y efectes de Igla. com calses jerres candelabros etc., etc., y la Corona de nostre Sn Patró que es la joya mes preciosa valorada per lo artista que la feu en cuatre millons de sous catalans y a demes la Custodia cual viril esta orlat de brillants regalo den Berenguer Compte de Barcelona.

Dit tresor disposen sia guardat aon se troba hasta la mort de tres dels cuatre que som en aquest conbeni y lo ultim que prervisca als demes podrá á sa mort disposarne del modo que millor li conbingui y a favor de qui vulga.

Yo Fray Francisco de Asis Magriñá com á últim vivent ja nomenat en est Contracte y sent ja difunts los altres dits Pares germans meus en hàbit, disposo que á aquest Tresor sia per lo meu estimat Ramon Palau ó sos hereus ab la condisió (…) fer per lo tant de que baix pena de excomunió no se podrá treure fins lo any 1887 cas que lo Monestir no estés reedificat y habitat per altra Comunitat á la que se dará coneixement y si permanes derruit podrá treure’l y fer-ne lo us que ell vulga sens escrúpol ni càrrech de conciencia.

Sens necesitat de altra cosa fará lo hereu ó hereus que sian dir funerals y misas per los 4 monjos ja dits y dará ademès una cantitat als pobres.

Dat en Perpiñá á 7 de Juny de 1846.
En nom de Deu Pare Fill y Esperit Sant

 

Josep M Vallès i Martí

 

[1] GRAU, Josep M. i BADIA, Francesc. Diccionari biogràfic històric de Montblanc. Fundació Martí l’Humà. Montblanc, 2008.

[2] Id. Id.

[3] El darrer abat de Poblet, el 1835, fou Sebastià Gatell.

[4] Es tractava de Pere Antoni Torres Jordi. Vegeu VALLES i MARTÍ, J.M. De l’idealisme a l’oblit. Poesia i teatre de Pere Antoni Torres Jordi. Valls, 2007.

[5] Alasà, es refereix a Poblet. Recorts de la Conca de Barberà. Barcelona, 1883.

TARDES A POBLET  (Articles publicats)

• TARDES A POBLET IX : Un exorcisme al segle XVIII, practicat per un monjo de Poblet
• TARDES A POBLET VIII : Einstein a l’Espluga de Francolí i a Poblet
• TARDES A POBLET VII : Missa del Gall a Poblet
• TARDES A POBLET VI: Antonio Marañón, El Trapense
• TARDES A POBLET V : La justícia de l’abat
• TARDES A POBLET IV : Joan de la Polseguera
• TARDES A POBLET III : El llibreter assasí
• TARDES A POBLET II : COLOBICUS MARGINATUS
• TARDES A POBLET I : Philip de Wharton. Un maçó enterrat a Poblet