Obteniu actualitzacions en temps real directament al vostre dispositiu, subscriu-vos ara.

Enguany faria cent anys. I què, us preguntareu. Avui en dia hi ha moltes persones que hi arriben. Ella ja fa anys que ens va deixar. Però va deixar una empremta que multitud d’alumnes, uns famosos i altres no tant, serven amb un afecte envejable. Carme Flexas Escoda tenia només set anys quan va començar a estudiar piano.

Si se li preguntava quin era el concert que més l’havia satisfet, no tenia cap dubte: el 1942, al Liceu. Ella va estudiar al Conservatori del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de Guillermo Garganta. Havia guanyat el Primer Premi del curs. Va actuar com a solista, amb l’Orquestra Simfònica, en el concert de Brandemburg. En els tres darrers anys d’estudis havia obtingut els màxims premis.

Era una bona manera de començar una exitosa carrera que la va portar pels millors escenaris de Catalunya, d’Espanya i nombrosos països, fins que deixà la seva dedicació als concerts, per no abandonar als seus pares, i es dedicà a l’ensenyament.

El juny de 1943 feia el seu primer concert a Tarragona. En el programa: Mozart, compositors contemporanis locals i, finalment, Bach.

El juny de 1949 va iniciar un seguit de concerts amb famosos instrumentistes. Sempre parlava del seu admirat Gaspar Cassadó. Sense oblidar mai els seus mestres: Joan Suñé Sintes, Cristòfor Taltabull i Balaguer, Frank Marshall, José Cubiles i Alicia de Larrocha, a Barcelona; Guido Agosti, a Siena; Nadia Boulanger, a París; etc. Havia assistit a cursos i acompanyat famosos intèrprets, quan iniciaven les seves carreres.

A Barcelona durant anys va participar en diferents esdeveniments. El 1962, en l’Homenatge que la ciutat va dedicar a Josep M. de Sagarra. Anys més tard, el 1978, Olga Xirinacs l’escollí com a Reina dels Jocs Florals de Barcelona, on se li concedí la Flor Natural, que la convertia en Mestra en Gai Saber.

Un record permanent que tenia Carme Flexas i que sovint sorgia en les converses quan la visitaves a casa seva, era l’actuació a Llíria, el 1973, amb la Banda Primitiva d’aquella ciutat, interpretant el Concert en la menor, op. 16, d’Edvard Grieg. Els passatges de solista els tenia a dits. Si hi tenies prou confiança, i li demanaves, un parell de minuts de música, interpretava aquesta peça per agrair-te la visita.

A la ciutat de Tarragona va col·laborar amb una associació que es deia Instituto Musical. Els concerts que organitzava tenien el suport del règim, si no els patrocinava la Diputació. A partir de 1975 inicià un seguit d’actuacions amb el tenor Joan Sabaté. Ella ja s’havia casat amb José Pardo.

En les cròniques de la premsa de l’època, es destaquen els premis que se li havien concedit: Conservatori del Liceu de Barcelona, de l’Acadèmia Nazionale de Santa Cecília, de Roma, de la Academia Musicale Chigiana, de Siena. Es deixa constància, per damunt de tot, de la seva humanitat i la capacitat pedagògica que omplia els minuts de classe.

Va ser professora titular de l’assignatura de piano i de música de cambra, amb validesa oficial en grau superior, del Conservatori de Música de Tarragona, llavors de les poques concertistes que gaudien de la titulació adequada. L’any 1977 la Carme va venir a fer un concert a l’Espluga de Francolí, concert que va inspirar i impulsar l’autor d’aquest article a crear de l’escola de música del Casal de l’Espluga, amb el vistiplau del senyor Lluís Carulla.

El 1978 la Carme Flexas deixa el Conservatori de Tarragona, d’on era subdirectora, per fer-se càrrec de la direcció de l’Escola de Música del Casal de l’Espluga. En va ser directora i professora de piano fins que es va jubilar, al voltant de l’any 1990.

La Carme Flexas va crear una institució a imatge seva, on va poder aplicar les seves tècniques i deixar un bon rastre d’alumnes que se l’estimaven i que, encara avui, volen fer quelcom per recordar la seva mestria.

De les habilitats musicals i pedagògiques de la pianista Carme Flexas Escoda (1925-2005) hi ha alumnes que en poden parlar amb més intensitat. Però se’ns ha acudit que dedicar-li una Tarda, ja era una bona manera de deixar constància de la seva feina. Una feina encoratjadora, d’un rigor, i una humilitat molt envejable; una molt bona feina.

Josep M Vallès i Martí